El gest del parlament català d’ahir tindrà resposta de les institucions de l’estat. Xavier Garcia Albiol ho va avançar, fent servir l’amenaça d’una manera que tornava a palesar que estrany que arriba a ser aquest estat, on sembla que no hi haja separació de poders –va ser magnífica, per cert, la resposta de Junqueras al mateix hemicicle.

Tenint en compte que Espanya ha optat per la via de la judicialització del procés cap a la independència, és evident que aquesta resposta que anunciava el PP arribarà des del poder judicial o, per a ser exactes, es vehicularà políticament mitjançant el poder judicial. Ara, la cosa extraordinària és que, facen què facen, perdran.

Potser no en som prou conscients d’això, però és ben clar que en aquest partit la posició, per a dir-ho en termes esportius, la tenim ben guanyada nosaltres. Fixeu-vos que sempre és Espanya que va a remolc de les nostres decisions, i açò és un canvi d’actitud i un canvi en la manera d’exercir el poder que fa pocs anys ens hauria semblat simplement increïble.

El Constitucional espanyol ara pot fer dues coses. Pot provar d’aplicar la llei d’una manera alliçonadora i, consegüentment, crear un enfrontament greu amb el Parlament de Catalunya; o pot provar de llevar-hi importància, amb una condemna simbòlica pensada per frenar l’escalada del conflicte.

La bona nova és que faça què faça guanyem nosaltres. Si mira d’evitar l’escalada i, per tant, no s’encara radicalment al parlament, en el fons no aconseguirà res més sinó consolidar la unilateralitat catalana. Si ens permeten d’anar fent gests unilaterals sense reaccionar, o reaccionant amb tebiesa i por, simplement un dia es trobaran cara a cara amb la unilateralitat definitiva i ja hauran fet tard.

I, per contra, si actuen amb duresa i apliquen sancions fortes, el resultat inevitable –al punt on som ja– serà que es trobaran un parlament que solament podrà reaccionar augmentant l’aposta per la unilateralitat. Imaginem-nos que volen suspendre els drets de Carme Forcadell com a diputada. Tan bon punt com ella, basant-se en la inviolabilitat de l’estatut de diputada, continue exercint la seua tasca quotidiana i no accepte el dictat de Madrid, l’estat restarà derrotat. Solemnement derrotat. Potser definitivament.

Perquè, com es va veure ahir, per més discursos i amenaces que facen, la realitat diàfana és que no tenen cap arma eficaç per a evitar que la majoria del parlament acomplesca el mandat que la ciutadania li va donar el 27 de setembre. Nosaltres tenim la democràcia i prou vots i escons per a aplicar el programa pactat. I ells no tenen prou vots ni, com era tradicional, poden aplicar la força contra el parlament amb la seguretat que així guanyarien la partida. Per dir-ho clar: els tancs no els poden pas traure al carrer, de manera que perden. Facen què facen…

 

 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane especialment de llegir els comentaris d’Oriol Magrinyà i Enric Arquimbau, que posen l’accent en dos aspectes importants de la qüestió.

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]