Marta Rovira és una gran parlamentària, però ahir va estar especialment encertada. En dues excel·lents intervencions va definir perfectament què passava davant els ulls de tot el país. En la primera, va avisar els ciutadans que aquell lamentable espectacle del bloc unionista mirant de posar traves burocràtiques a cada pas, els diputats l’han hagut de suportar d’ençà del dia que es va constituir el parlament, ara fa prop de dos anys. En la segona va definir la situació dient que el vot unionista té por del debat i té por de votar. No crec que puga haver-hi cap explicació millor.

Però al capdavall els entrebancs no els van servir de gran cosa i el Parlament de Catalunya va fer, com ja era anunciat, un pas històric: establí una legalitat catalana pròpia que canvia el joc polític de cap a peus a partir d’ara mateix. La brillant decisió de recusar tots els magistrats del Tribunal Constitucional, evidentment, va trastocar el govern espanyol, que continua anant a remolc, sense veure-les venir. Magnífica, la preparació del ple per part de les forces independentistes. Magnífica, l’estratègia. I inesgotable, la presidenta Forcadell, bregant contra el filibusterisme més descarat però alhora deixant sempre espai a l’expressió de tothom, a desgrat dels abusos reiterats.

De tot plegat, hi ha un cosa que trobe molt significativa. Durant hores, efectivament, els grups unionistes van fer mans i mànegues per entrebancar el debat i tots en fórem testimonis. Però ho van fer, atenció, sense ni una sola al·lusió a la qüestió política que havia motivat el debat i la llei. No parlaren mai del referèndum ni del procés d’independència, ni del dret d’autodeterminació, ni dels drets democràtics de la ciutadania, ni de l’abús de poder i la manca de credibilitat democràtica de l’estat espanyol, ni de… Ni una sola volta els partits unionistes no feren el gest de posar sobre la taula arguments polítics. Només van intentar obstruir, obstruir i obstruir, mostrant un menysteniment irritant envers la cambra, envers la mesa, envers la presidenta i, al capdavall, envers els ciutadans d’aquest país, que vam haver de suportar durant hores aquest intent exagerat de l’unionisme de silenciar el debat i d’impedir que els parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP poguessen votar allò que els ciutadans els havien encomanat el 27 de setembre de 2015.

Però en el pecat hi ha la penitència. Des de fa dos anys, el govern espanyol del PP i els seus aliats al Parlament de Catalunya no han ofert cap alternativa. Ni una. Ni han acceptat cap debat. L’unionisme ha renunciat a fer política i ara paguen les conseqüències d’haver triat un camí tan poc convenient a allò que aquest país necessita, a allò que aquesta societat reclama. El primer d’octubre votarem. I totes les dades indiquen que el sí guanyarà. I que guanyarà, també, perquè una part dels qui no volen la separació entre Espanya i Catalunya s’estaran a casa i no participaran en la votació, en veient l’estratègia d’aquests líders que ahir van voler fer tant de soroll al parlament.

Supose i espere que quan se sàpiguen els resultats, si com sembla finalment guanya el sí i, per tant, es proclama la independència immediatament, algú dels seus aplicarà la lògica per alçar la veu i demanar a Albiol, a Iceta, a Arrimadas i –ai, senyor!– a Coscubiela com és que van facilitar la victòria del sí i renunciaren a fer política, com és que no s’atreviren a defensar el seu projecte polític, com és que van deixar sense veu aquesta part de Catalunya en què diuen creure.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]