Us els deveu haver trobat al súper, a l’híper, al mercat: hòmens i dones distingits amb armilles blaves, somrients com arribats d’un altre planeta, repartint bosses als compradors que les vulguin omplir solidàriament. Fins i tot n’hem vist en establiments pijos de menjar ‘de veritat’, i en alguna gran superfície ajudats per canalla, també distingida de blau, que saltava emocionada amb les bosses que els pesaven a les mans. Són els voluntaris del Gran Recapte, la marató dels supermercats –i primers beneficiaris, literalment, de l’operació–, que ofereixen el seu temps per injectar fons al Banc dels Aliments.

Si teniu Twitter ja sabreu que ara es porta el cor de gel i la paraula agra, però en aquesta columna no volem frivolitzar ni amb el voluntariat ni amb la gana. Només és que la visió dels ‘armilles blaves’ als súpers, vetllant aquelles enormes capses plenes de menjar envasat –de la caixa a la capsa–, ens ha fet pensar en una altra classe de béns de primera necessitat i en una altra classe de pobres –o ‘persones en situació de pobresa’, que n’hem de dir ara–, i que el seu problema principal no és poder-se alimentar.

Hem esmentat Twitter i hi tornem ara. Perquè, fa un parell de setmanes, la mateixa periodista que va idear l’etiqueta #cuéntalo (ho recordeu?) va impulsar-ne una altra de no menys colpidora: #cuentatupobreza, és a dir, ‘explica la teua pobresa’, amb la qual es va desencadenar una allau de piulades que s’allunyaven majoritàriament, l’una darrere l’altra, dels estereotips que ens suggereixen les campanyes de recollida d’aliments. Com és lògic, l’explicació rau en el mitjà de transmissió dels missatges, però d’això ja en parlarem després.

A #cuentatupobreza piulaven persones sobrequalificades amb feines precàries, autònomes que no els arriba ni per a pagar la quota, o cuidadores permanents de familiars malalts; hi piulaven desocupats sobtats als cinquanta llargs, o treballadors que havien de compartir pis a l’edat de formar una família; o famílies que els havien apujat demencialment el lloguer; o assalariats que dosifiquen la calefacció en arribar a casa, o que no poden comprar roba d’abric per als xiquets petits, o que no poden pagar serveis bàsics com l’aigua, el gas, la llum, internet. Sí, internet.

Una d’aquestes veus piulava: ‘I és clar que els pobres que dormen als caixers i demanen caritat a la vorera potser no tenen Twitter, els que ací parlem som els que encara ens rentem per sortir al carrer a buscar feina i caminem entre els altres sense rumb.’ Aquesta persona havia explicat que, amb quaranta anys cotitzats com a autònoma, ara dorm al cotxe amb els seus gossos, i que entre els uns i l’altra encara s’hi estan calents. Potser algú havia gosat recriminar-li que tingués un smartphone per piular la pròpia misèria, algú que segur que té els nanos fent el projecte de recerca amb els volums de la Gran Enciclopèdia, o que a l’empresa on treballa demanen els currículums per correu postal, mecanografiats a doble espai, i quan diuen ‘ja li trucarem’ pensen en el telèfon Gòndola del menjador de l’aspirant, és clar, és clar. Ai, Senyor, la paciència amb els cretins hauria de valdre doble.

L’encariment de la vida digna, del que val avui tenir una vida digna, ens pot fer pobres de mil maneres. I ser un treballador pobre, víctima de la pobresa energètica o de l’abús immobiliari, no és incompatible amb poder comprar-se per a si mateix els productes bàsics del Gran Recapte. No és incompatible amb poder adquirir, per exemple, marques blanques d’unes conegudes grans superfícies que rebenten preus –un quilo d’arròs a 0,99 euros; cigrons cuits a 0,90 dues racions; un litre de llet a 0,67–, preus que, si són sostenibles, és justament perquè s’aguanten sobre la precarietat d’uns altres treballadors i productors. És una roda gairebé perfecta, si no fos que fa esgarrifar.

Arribats en aquest punt, torno als ‘armilles blaves’, pensant en el seu paper dins d’aquest entramat pervers, i no em dóna la gana de dedicar-los el mínim retret. Ans al contrari: ja és prou podrit el món perquè, entre tots els podrits identificables, molts amb noms i cognoms, ens agafi per posar el dit a l’ull a les persones bones. De manera que qui vulgui entendre aquest article ja sabrà diferenciar cap a on van els retrets, i cap on l’agraïment. Perquè quan tot crida a la poca fe i la desesperança, una cosa no ha de poder treure l’altra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb