Consentir què?

Han passat dies i tots els mitjans escrits –a través de les seues articulistes– ja han parlat de la sentència de la vergonya i de la catarsi col·lectiva del #cuéntalo. Costa de no repetir-se amb les companyes, justament perquè hi ha consens en la ràbia, perquè dies després encara estem estabornides del xoc, perquè a una humiliació sempre n’hi segueix una altra: l’última, o penúltima, segurament, això dels vint hòmens i zero dones que revisaran què és una violació a Espanya. Vint paios que no saben què és tornar a casa de matinada patint perquè no et perfori cap desconegut en un portal. Com va dir algú: sort que les dones demanen la igualtat i no la venjança.

Per no repetir-me, doncs, partiré d’una reflexió sorgida del #cuéntalo, l’etiqueta impulsada per l’escriptora Cristina Fallarás que ha permès a centenars de milers de dones de compartir el seu testimoni de sexe indesitjat. Una etiqueta que va travessar l’Atlàntic, i a les intimidacions a mà nua s’hi van afegir les navalles i les pistoles, però que a banda i banda de l’oceà es donava una coincidència terrible: que el primer membre en erecció que la majoria de dones han vist a la vida ha estat de molt xiquetes, a 6, 7, 8 anys, i per part d’onanistes que les abordaven a casa, al carrer, a l’autobús (quants, al transport públic!), en tots els àmbits on les poguessin acaçar.

Imagineu-vos, senyors, començar a entendre el misteri de la vida associant aquella ‘cosa’ nova al rebuig, al fàstic, a la por de qui te la branda a davant com una arma. Imagineu-vos tenir aquella ‘cosa’ associada a experiències estranyes, incòmodes, desagradables, nauseabundes i doloroses si t’atrapen. Són ritus que les xiquetes no poden entendre, i que, quan els han entès, sempre és massa tard. L’eufemisme de la pèrdua de la innocència amaga preguntes noves i inquietants. Què tenen a veure aquells hòmens i les seves ‘coses’, amb elles? Què té a veure aquella situació amb la del xiquet que t’apuja la faldilla, que els pares li treuen importància perquè ho fa ‘per jugar’? Què tenen a veure aquestes ‘sorpreses’ amb el futur que els espera, quantes vegades més n’hauran de fugir? Fins a quin punt trobar-se sense voler amb uns pantalons abaixats és la ‘veritat’ dels adults, és la ‘veritat’ dels hòmens? Massa interrogants per a les xiquetes, incògnites sobre un malestar que, sense cap lògica, sembla que proporciona benestar al sexe contrari. I si són elles, que ho fan malament? I si es juga així, de grans? El creixement de les xiquetes (avui parlo de xiquetes i de cis-heteros, no em busqueu per a res més) és tot confusió. I els mites al voltant de la virginitat, del dolor i la sang –el penis, de nou, com una arma– no ajuden a entomar amb alegria l’heterosexualitat.

Mentre els xiquets s’exerciten satisfactòriament amb la pornografia de ben menuts (a partir de deu anys, segons els estudis), els fòrums d’adolescents s’emplenen de xiquetes que no saben com procurar-se un orgasme o que, si ho saben i són heteros, no entenen per què el penis del seu xicot les fereix o els fa sentir la vagina de suro, segons el dia, i tant que en gaudeixen les dones del porno i de les pel·lis romàntiques. Més confusió i més frustració: sóc anormal? No funciono? No estic prou enamorada? Perquè el porno –androcèntric, coitocèntric, fel·locèntric amb ‘e’– representa un plaer femení a la mida del desig de l’onanista masculí, i a sobre resulta que és la primera font d’educació sexual de la canalla, i a les xiquetes heterosexuals, a l’edat de voler encaixar al món i voler ser volgudes, la falta de referents reals (ens sona, la cosa, d’altres àmbits?) els fa doble mal: primer, perquè s’han d’enfrontar a les primeres parelles que voldran emular el model pornogràfic, i segon, perquè s’han d’enfrontar a la resistència del propi cos a unes pràctiques que se suposa que els haurien de plaure i resulten tot el contrari. Aquest desconcert molts cops es tradueix en silenci, passivitat i culpa, una combinació perillosament semblant a allò que s’ha donat a entendre com a ‘consentiment’.

Per falta de referents no supeditats al plaer masculí, moltes dones heteros triguen dècades a reconèixer, reivindicar i validar el seu desig contra la desinformació del porno i les ficcions en general. Per tant, en les edats més tendres i d’autodescoberta, quin sentit té, parlar de consentiment? Què coi figura que ha de consentir, una jove, si no sap què pot esperar, ja no del cos de l’altre, sinó del propi? En aquest cas, el ‘no és no’ reformulat en el ‘sí és sí’ és un pas important, però falta fer molta pedagogia sobre el funcionament del cos de la dona i les complexitats del seu desig, que ara hi és, ara no hi és, i no és cap fet paranormal.

No pot ser que, generació rere generació, les xiquetes coneguin primer, i més bé, l’entrellat del desig dels homes abans que no del propi. No pot ser que les noies heteros no tinguin més referents sexuals que els models fantasiosos pensats per al gaudi de l’home (de nou, com en tants altres àmbits). No pot ser que hagin d’emprendre investigacions d’autèntiques doctorandes per a descobrir –molts cops ja d’adultes– que el seu desig és perfecte tal com és, i que poden descansar de perseguir estàndards falsejats per la visió androcèntrica del sexe. Una visió androcèntrica que dóna lloc a sentències judicials –com les pel·lícules romàntiques, com el porno– a la seua imatge i semblança. Per començar a posar-hi remei, i perdoneu-me el binarisme generalitzador, cal abordar el desig de les dones des de la veritat, fomentar-ne el coneixement amb la mateixa ànsia com es dóna a conèixer el desig dels hòmens, que ho impregna tot. Només d’aquesta manera, des del coneixement, en cas d’un assalt sexual, cap jutge no podrà tenir excusa per a no entendre, clarament i per sempre, que tota intrusió en un cos eixut de desig és violació.