Govern, partits, moviment…

​​"La participació directa fa mal a les estructures oligàrquiques dels partits i a la seva gestió del poder. El moviment de l’1-O anava a la contra d’aquelles estructures i d’aquella gestió"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En aquests moments es pot certificar sense embuts ni mitges tintes que el moviment independentista és mort com a subjecte polític. Tot el dinamisme col·lectiu que va portar a l’1-O ja és història, i no paga la pena de donar voltes a la qüestió. El govern de la Generalitat accepta sense problemes el seu paper de residència dels partits per a gestionar el neoautonomisme. Els partits, per la seva banda, se senten molt còmodes exercint aquest rol de llogaters d’un poder regional adjectivat de “nacional” amb aquella alegria –només cal veure la recent assemblea d’ERC. I les entitats que es van posar al capdavant de les grans manifestacions independentistes remuguen restes del passat, fan plans estratègics sense bases materials, creen escoles de desobediència… Tot un panorama, certament.

N’hi haurà que diguin que el moviment sorgit des de la PDD, el llunyà febrer del 2006, quan va fer sortir al carrer vuitanta milers de manifestants, va comptar amb l’ajuda dels partits i amb la complicitat del govern de la Generalitat, però va ser per a encarrilar-lo quan van veure que la situació se’ls escapava de les mans (la consulta del 9-N com a paradigma). I, com sap tothom, que el compromís per a fer el referèndum va sorgir com un intercanvi per a aprovar el pressupost. Partits i govern van exercir de forces auxiliars del procés, no pas de dirigents. La prova fefaent és que, arran de la crisi de l’octubre, el govern de la Generalitat no tenia plans de contingència per al territori i els partits no tenien plans per a defensar el moviment de la repressió que li va caure a sobre. La potència del moviment els era aliena. Quan es va aplicar l’article 155, si els partits haguessin tingut una estratègia independentista, s’haurien dissolt, haurien passat a la clandestinitat, haurien reorganitzat el moviment per a una futura insurrecció civil, i haurien deixat que l’estat espanyol intentés de governar Catalunya amb partits paràsits, que haurien ensopegat amb un boicot sistemàtic fins a avorrir-los i fer impossible la governabilitat del país i d’Espanya mateix. Tot això és de primer any de resistència, però els partits de la Generalitat no s’hi havien matriculat.

La prova segona de la manca de sentit dirigent d’aquests partits i del seu govern va ser la rapidesa amb què es van acomodar al nou ordre mentre la repressió campava a tots els nivells sense topar amb cap pla de resistència. Entretant, es va avortar la mobilització de masses del Tsunami per interessos tàctics (aeroport); es va condemnar la resistència i es van demonitzar els CDR (Urquinaona); i es va anar a uns judicis contra els presos polítics que, vistos amb perspectiva, avergonyirien un activista d’institut. I aquí entrem en el nus de la qüestió.

Si res va posar sobre la taula el moviment de l’1-O va ser la capacitat d’exercir massivament la democràcia directa a partir d’una autoorganització que va arrossegar entitats, partit i govern. Ens diran que la maquinària i l’estructura i les eines van ser aportades des de (i per) distintes fonts i organismes, però el que calia era la voluntat de la gent –del poble– per defensar-los i fer-los funcionar. I van ser defensats amb cos i ànima i van funcionar. Però aquell exercici d’autodeterminació de dos milions llargs de votants, previ (i indispensable) a l’exercici de l’autodeterminació nacional enfront de l’estat, posava en dubte els fonaments de la democràcia liberal, no pas en el sentit d'”il·liberal”, tan agradós als politòlegs unionistes, sinó en el d’una ampliació del seu marc de participació, organització i gestió. Res de populismes, sinó demostració de poder popular. Havíem passat de “un ciutadà, un vot” a “una nació, un vot”, cosa que no podien suportar els lloctinents de la nació única espanyola. Havíem passat de la llibertat abstracta a la realització material de la llibertat, del poder delegat al poder directe. Res de propaganda pagada, ni de tertúlies entre col·legues, ni de debats espectacle. I el sistema, que no ho tenia previst, tampoc no ho podia assimilar ni encara menys tolerar. El primer pas del procés constituent català havia estat un exemple de renovació radical de la relació dels votants amb el poder. I, com és evident, posava en dubte el paper dels partits acomodats, tant dels d’aquí com dels d’allà, a l’ordre de la democràcia liberal. D’aquí vénen les reserves dels partits envers el moviment de l’1-O; d’aquí ve, necessàriament, la negligència del govern de la Generalitat, ocupat, justament, per aquells partits. Un peix que es mossegava –i es mossega– la cua. Dins aquest cercle viciós, doncs, no cal esperar una represa del moviment menada des de dalt, com pretenen ara els partits i el govern, perquè la seva renaixença demana posar de nou, en primera línia, el tema cabdal de la participació directa del poble. Sense aquesta premissa no hi haurà moviment que valgui. La participació directa fa mal a les estructures oligàrquiques dels partits i a la seva gestió del poder. El moviment de l’1-O anava a la contra d’aquelles estructures i d’aquella gestió. Llàstima que el propi moviment no n’hagi estat prou madur per a poder crear organització i lideratges nous de trinca. La repressió espanyola anava directament a impedir la maduresa política del moviment.

He dit que el moviment era mort com a subjecte polític, però no l’han pogut enterrar com a consciència viva de l’alliberament nacional. En tenim una prova en els equilibris de partits i govern per lligar realitats insolubles –submissió sense vergonya a les estratègies de Madrid, en els terrenys material i simbòlic, mentre se’ls omple la boca de negociació, autodeterminació i amnistia–, una prova que recorda, aquest cop en forma de caricatura, els escenaris reductius i adulterats dels temps postfranquistes, quan ens volien fer creure que guanyàvem la democràcia mentre legitimàvem el nou règim. Un exercici de transvestisme pot durar poc o molt, però és incapaç de crear moviment: a tot estirar, simulacres de representació nacional, ajustats al patró de la democràcia full espanyola, i referèndums pirinencs per a distreure la burocràcia nostrada.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes