“El govern ha tingut quatre dies per a fer les propostes”, deia Eulàlia Reguant després d’anunciar que la CUP mantindrà el vet a la tramitació del pressupost. Els anticapitalistes van convocar la militància i van anunciar dimarts la presentació de l’esmena de refús amb prou marge de temps per a intentar que el govern cedís. No els han faltat dies ni hores: ha estat una pròrroga que els ha servit (als uns i als altres) per a ratificar-se a les posicions després d’una llarga negociació. La CUP està incòmoda amb el marc general de la legislatura. No veu un tomb prou pronunciat a l’esquerra i els tres partits no han traçat un horitzó compartit per fer avançar el procés. I el govern ha marcat els seus límits, valora el compliment d’una part dels acords d’investidura que ERC va rubricar amb la CUP i arriba a contrarellotge al dia clau sense cap acord, tot aferrant-se a l’única possibilitat de tancar un pacte amb els comuns.

No és pas nou. El govern de Quim Torra va pactar amb ells el darrer pressupost. La CUP va proclamar que passava a l’oposició en un mandat “autonomista” i Pere Aragonès va forjar un acord que ara podria replicar. Però amb el canvi de soci parlamentari el projecte de la legislatura es trenca i els partits independentistes es queden atrapats a la discrepància pública, malgrat el 52%. Sense la CUP al dia a dia del govern es complica encara més un futur acostament, encara que partits i entitats hagin volgut preservar dels sotracs de la legislatura l’intent de refer la unitat estratègica a l’espai de reunions a sis. La sortida dels anticapitalistes i l’entrada en joc dels comuns condemna el procés a l’immobilisme per un temps indefinit. És un impasse similar, en aquest terreny, al del mandat de Torra. Sembla difícil que, si en queden fora ara, els anticapitalistes puguin aconseguir prou canvis durant el tràmit parlamentari per a donar el sí definitiu als comptes. Qui en facilita la tramitació, en garanteix l’aprovació. I aquest paper ha quedat finalment reservat als comuns.

Deia Reguant que continuaran treballant perquè els acords de la investidura es duguin a terme i per a construir un horitzó independentista compartit. Però caldrà veure si l’ensopegada pressupostària del govern no es transforma en un canvi definitiu d’aliances que coincideixi amb un altre pas definitiu dels anticapitalistes a l’oposició. Tot dependrà de si ERC i JxCat seran capaços d’aplicar ara una geometria variable amb els comuns i la CUP o bé si l’episodi pressupostari és l’avanç definitiu cap a un futur trencament de la política de blocs amb l’entrada en joc, llavors sí, del PSC. Una possibilitat que els socis de govern han volgut aparcar aquesta vegada, malgrat les temptacions d’alguns i a desgrat de Salvador Illa, que finalment va anunciar una esmena a la totalitat una volta Aragonès havia acceptat de reunir-s’hi per cortesia, bo i negant cap negociació.

Els comuns tenen ara tota la força per a intentar que l’executiu n’accepti les demandes. El mateix conseller que proclamava “pressupost o pressupost” arriba a la vigília de la votació sense les alternatives que negava a l’oposició. Perquè cap partit no sembla ara disposat a regalar-li una abstenció, per molt expansius que siguin els comptes i malgrat que les condicions econòmiques són aparentment més favorables per a l’acord que en uns altres exercicis. La CUP o res, venia a dir el govern fins dimecres passat. I aquest res ho serà, finalment, tot. Perquè el govern arriba al seu primer gran examen amb el marc de la legislatura esquerdat i amb el desafiament de refer-se’n sense que Aragonès hagi de desdir-se d’allò que volia que fos el seu projecte.

“La política és cavalcar contradiccions”, sentenciava Jaume Asens a l’assemblea de Catalunya en Comú. I hi afegia, en un missatge amb què semblava que volia distanciar-se de la CUP: “La radicalitat en política no es mesura amb les samarretes que portem, la gesticulació o els cops al pit que ens fem. La política es mesura amb la capacitat de transformar la realitat.” Asens parlava de la decisió d’entrar al govern espanyol, però és una màxima que s’aplica també a la lògica amb què s’arremanguen amb el pressupost català. I això, malgrat el no d’Ernest Maragall als comptes d’Ada Colau. Els comuns tenen temps fins dilluns a última hora, just abans de la votació final, per a retirar l’esmena a la totalitat. Albiach es reivindicava amb un advertiment: “No hem vingut a fer de comparsa de cap majoria del passat.” El govern sembla haver calibrat que haurà de pagar un preu més baix amb els comuns que amb la CUP, però arriba a l’últim moment acorralat.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.