(Fotografia: Maria Hepburn - colla universitària Arreplegats)

Sé que és estrany començar l’article amb un aclariment, com si fos una nota a peu, una acotació, un incís o comsedigui. Però avui ho havia de fer. Perquè en realitat aquest escrit en seran dos. O dues meitats. Dos trossos d’una mateixa cosa que és múltiple i de colors, i que massa sovint queda tintada de negre, de dol.

Perquè volia parlar de la primera, però ha irromput la segona. I no volia deixar la primera per la impossibilitat de no parlar de la segona. Ni oblidar-me del dolor que fa la segona per les ganes de compartir la primera. Fins que he acceptat que les coses van com van, i que de vegades potser semblen diferents però són la mateixa. O beuen de la mateixa deu.

Per això aquest article quedarà partit en dos trossos. Que cadascú els sargeixi com vulgui, si és que ho vol.

Primera:

Són aquelles coses que sembla que no cal però que resulta que sí. Que molt. Fer una campanya a posta, només per a elles, resulta i s’ha demostrat que és imprescindible. Ja fa un temps que dura, malauradament. Perquè ja fa massa temps que ens les tenen tancades a la presó, obligades a l’exili, encausades. A ells també, és clar. I la batalla és per a tothom. Només que, també en aquest cas, les dones, per inèrcia, per costum, per ambient, per tot-això-ho-hem-de-canviar-però-de-moment-encara-passa, van quedant en segon terme.

Així que ja fa mesos (massa mesos, sí) que hi ha en marxa la campanya ‘Cap dona en l’oblit’. L’altre dissabte vaig tenir la sort d’acompanyar-les a l’acte que cada setmana de cada setmana de cada setmana organitzen davant la presó del Mas d’Enric.

He dit la sort, sí.

Perquè tant de bo que no calgués, tant de bo que no hagués passat mai que empresonessin la presidenta del parlament per haver exercit el seu càrrec, per haver permès el debat, per haver donat veu i expressió al sentir del poble que representava. Que representa. Però resulta que ens la tenen allà (allà, que és aquí, i el dolor es fa més gros; la contradicció; la ràbia). I resulta també que hi ha un grup de dones, ampli, divers, determinat, que s’ha conjurat a no deixar que ho acabem trobant normal. I que organitzen cantades, xerrades, concerts, mítings, de tot, allà a tocar dels murs de la presó del Mas d’Enric.

I d’aquí que hagi escrit allò de la sort, fa una estona. Perquè he tingut la sort de conèixer-les (les Carmes, la Pili, sóc fatal per als noms: totes). I de constatar-ne el tremp, la determinació, la força.

Quanta, quanta força en un acte d’aparença tan senzilla: convidar gent que hi parli una estona, una directora per al parell de cançons, les pancartes que s’aguanten amb un contrapès preparat de cada dissabte, la megafonia plegada dins del cotxe, la música de fons connectada des d’un mòbil, el micro, les samarretes, l’autocar que aquesta vegada arriba de Barcelona, del barri de Sant Andreu.

Es coordinen des de la sectorial de dones de l’Assemblea Nacional Catalana i van trenant una xarxa formal-informal de col·laboradores que són de partits diferents, de la CUP o d’ERC o del PDECat o de la Crida o d’algun altre o de cap, i que, ja ho han demostrat, és exemplar i efectiva.

Cadascuna amb les seves filiacions, amb les seves dèries, amb les seves opinions, amb les seves propostes. Totes diferents. Totes complementàries.

No em van preguntar si l’havia votada mai, la presidenta Forcadell, ni si la votaria. Ni a qui. Ni per què.

Davant de l’emergència, de l’atrocitat (ens han tancat la Carme Forcadell, la presidenta del parlament, la segona autoritat del país: és tan bèstia, tan intolerable, tan insuportable que val la pena d’anar-ho repetint en veu alta per adonar-nos de la dimensió de la barrabassada), davant de la necessitat de trencar el silenci que a poc a poc es va instal·lant sobre aquest fet, i que l’aïlla, a ella, encara que sigui la presidenta, igual com aïlla la consellera Dolors Bassa a la presó de Figueres, davant de la necessitat de trencar les barreres i les suspicàcies i les competències entre partits, aquestes dones valentes s’han unit, s’han donat la mà, han multiplicat així la força que té cadascuna i, per la via dels fets, per la feina concreta, amb intencions i objectius concrets, ens demostren cada dia què significa la sororitat.

Sororitat. És la paraula que s’ha escollit com a neologisme del 2018. La germanor entre les dones. La solidaritat, el lligam que ens uneix per motius ètics o socials o emocionals o tots alhora. Imprescindible i efectiva.

Segona:

És la part curta de l’article. La que no puc no escriure. La que es redacta amb el cor encongit. La que no deixa de pensar en aquella dona que han assassinat a Espanya, que es deia Laura, que no coneixia de res, que no puc oblidar.

Tots els assassinats masclistes són horripilants. Tots. Aquesta cultura salvatge que els fa creure que poden disposar dels nostres cossos, que els poden rebregar i forçar i colpejar, que en poden treure la vida que hi ha. És insuportable, sí.

No sé per què sento una ràbia tan fonda, avui. Potser perquè arriba un punt en què vessa el got. Potser pel somriure d’aquesta dona, que era professora de dibuix. Per la injustícia tan gran. Pel fàstic de veure la cara de l’assassí.

L’escriptora Tina Vallès (@tinavalles_) ha fet un fil de piulets que hauria de ser lectura obligatòria i que comença així: ‘Coses que faig quan vaig sola sobretot si és tard: no vaig mai per carrers on no passa ningú; i si n’he de passar un de solitari i fosc, el faig corrent; al tren, si el vagó és molt buit i només hi ha un paio o dos, sec tan lluny com puc d’ells i en guàrdia.’

Poques n’hi haurà que no s’hi sentin reconegudes. Les respostes també són significatives. Aquesta, per exemple: ‘Saps què és el més fort? Que fins que no ho he llegit no he estat conscient que ho he fet tota la vida. I també vigilar en pujar al cotxe i activar ràpidament el blocatge de les portes.’

Jo, de vegades, faig allò de posar les claus fent punxa entre els dits del puny.

I ja està. Només volia dir això, avui: la força que tenim. Per construir i per avançar, juntes i diferents, o per abraçar-nos, tan sols: per reconèixer-nos, abraçar-nos de ràbia i descobrir-nos la força, germanes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb