Era el dissabte 5 de desembre de 2020. El govern de Pedro Sánchez acabava de tancar un pacte de govern amb Unides-Podem, ERC i Bildu. Pablo Iglesias, aleshores encara dirigent de Podem, es reunia poc després amb el seu grup per explicar-los tot allò que havia passat i tenia paraules molt dures contra Sánchez, enutjat perquè el president del govern espanyol havia intentat fins al darrer moment d’incorporar Ciutadans al pacte. La reunió era pública i un periodista de l’agència EFE va reproduir les frases dites per Iglesias que acabaren aixecant una forta polèmica. Primer es va doldre dient: “La part socialista de l’executiu no renuncia a buscar de quina manera s’acosta a formacions de tot l’arc parlamentari.” I finalment va esclatar contra el seu president amb una frase que es féu famosa: “La seua ‘geometria variable’ és fer polítiques de dretes.” Tenia tota la raó del món.

Aquesta idea de la “geometria variable”, que ha tingut un esclat espectacular aquestes darreres hores a Catalunya amb el debat del pressupost, és un concepte ben singular. Té l’origen en l’aviació i havia servit tradicionalment per a descriure la modificació de les ales durant el vol, segons què interessàs fer-ne.

Però de fa temps el concepte ha envaït el terreny de la política i els negocis, per definir la capacitat dels governs o de les organitzacions en general d’adaptar-se a condicions ambientals, o a dinàmiques, diferents segons el moment i segons l’interès de cada cas. Curiosament, el gran sociòleg, un dels més eminents del món sens dubte –i actual ministre dels Comuns–, Manuel Castells va ser a final dels anys vuitanta del segle passat un dels grans teoritzadors d’aquesta transformació del concepte, especialment a partir de la brillant formulació de “l’espai dels fluxos”.

Siga com siga, la fórmula ha fet una enorme fortuna en el debat europeu, on avui tant serveix per a explicar, i ben sovint desitjar, que la construcció europea es faça a doble velocitat com per a justificar qualsevol acord, especialment antinatural, entre partits o formacions antagòniques. Bàsicament, vol dir que fem el favor de deixar el president tranquil que ell agafarà els vots d’on puga, sense calfar-se el cap per si això és coherent en termes polítics. L’etiqueta val per a tapar-ho tot, com va verbalitzar ben agudament Pablo Iglesias. I és, per tant, especialment estimable per als polítics que, més que fer política, en realitat volen sobreviure.

Que, en definitiva, no crec que siga molt més que això el que explica tot el llarguíssim xou viscut ahir durant el debat del pressupost i després.

Primer resulta que la CUP, malgrat el pacte que va tancar amb Esquerra fa mig any, tomba a la primera avinentesa l’estabilitat de la majoria del 52%. Jo ja he dit unes quantes vegades que crec que és el govern que té l’obligació principal de fer el pacte possible i que, per tant, la culpa és més a Palau que enlloc més. Però tampoc no s’entén prou per què van signar aquell acord si resulta que no poden durar ni mig any. Després ens trobem el govern completament trencat. Junts decideix de desentendre’s de la negociació del president amb els comuns i el president, malgrat això, fa un pacte que resulta que consisteix a baratar l’abstenció a la tramitació del pressupost per l’aprovació del pressupost de la batllessa Ada Colau a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. I què té a veure l’una cosa amb l’altra? Res de res, excepte la supervivència dels uns i dels altres. Els comuns, la cosa és delirant, deixen tramitar un pressupost “de dretes” que inclou Jocs Olímpics, ampliació de l’aeroport i Hard Rock Cafè, tots els seus monstres particulars. Esquerra mira de donar la culpa de tot a tothom, Junts amenaça i colla uns socis que francament ja no ho semblen i durant el dia, com no podia ser altrament, la coherència i el rigor brillen per la seua absència. Finalment, la traca esclata amb un discurs de Joan Canadell que fa que el president i uns quants consellers abandonen l’hemicicle. No sé si cansats de tantes hores de negociació contra rellotge, si enutjats per allò que consideren que són deslleialtats dels socis o si espantats per l’evident protagonisme adquirit pel conseller Giró en una sessió que ha dominat de cap a peus.

Seguint la lògica de Pablo Iglesias que explicava al començament d’aquest article, supose que als comuns ara se’ls podria retraure perfectament que la seua “geometria variable” ha consistit a fer i validar polítiques de dretes, mentre que a Esquerra se li podria retraure que la seua “geometria variable”, en trencant la unitat independentista, ha servit els interessos espanyols. Però, és clar, això és l’antipolítica al servei de la supervivència. Què hi farem?

El diari dels Països Catalans, un diari global

Avui estic especialment content d’explicar-vos que estrenem una secció d’opinions internacional, gràcies a un acord amb Project Syndicate. A partir de demà mateix veureu, doncs, aparèixer amb regularitat opinants de tot el món a les pàgines del nostre diari.

El primer article d’aquest nou espai és de Jayati Ghosh. Aquesta professora de Nova Delhi és membre de la Independent Commission for the Reform of International Corporate Taxation i ens parla de la hipocresia del món ric en la crisi climàtica, amb motiu de la cimera de Glasgow. La podeu llegir ací.

Aquesta secció és un altre pas endavant de VilaWeb, que és possible gràcies a la generositat dels subscriptors i que forma part d’un creixement important que culminarà el mes de gener, amb la presentació de la nova maqueta. Ja deveu haver comprovat que com més va més continguts introduïm d’economia, ciència i informació internacional, alhora que experimentem nous llenguatges, sobretot en les Històries de VilaWeb.

Tot això va en la línia d’eixamplar molt el nombre de continguts que us oferim amb la visió de ser el diari dels Països Catalans, però alhora el gran diari global en llengua catalana. Pensem que la pandèmia ha deixat ben clar que la barrera tradicional entre la informació nacional i la internacional es va desdibuixant acceleradament i avui ens és més necessari que mai entendre la globalitat per a comprendre bé què som.

Per a nosaltres és molt emocionant de constatar que més de vint mil lectors ja han fet el pas de ser subscriptors i d’aquesta manera permetre que VilaWeb siga cada dia una referència més imprescindible i puga encarar projectes com aquest. Però en necessitem molts més per a poder desplegar plenament el projecte ambiciós que tenim al cap: fer el millor diari possible, el millor diari del món en català.

Per això us demane als qui encara no heu fet el pas que ens ajudeu, fent-vos també subscriptors. Com més gent siguem, més forts serem.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.