Francesc Torralba: “Si deixem de somiar, no tindrem res”

El filòsof i professor Francesc Torralba ha guanyat el premi Josep Pla amb l’assaig Anatomia de l’esperança (Grup 62). En aquesta obra, Torralba basteix un discurs sobre l’esperança a partir d’autors bàsicament laics, com ara Albert Camus o Ernst Bloch, i no tant d’autors cristians, com ell. Torralba ens parla de la necessitat de l’esperança en un moment com l’actual, ple de cínics i distòpics. I ho fa amb la legitimitat que dóna parlar-ne després d’haver perdut un fill recentment, com és el seu cas. El professor Torralba atén VilaWeb en conversa per Zoom per parlar d’un terme que qualifica de contracultural i transgressor. És l’esperança en temps de desencís.

—Una de les tesis del llibre és que vivim en una societat sense esperança. Aquesta és la raó d’un llibre com aquest?
—És exactament aquesta. El que detecto al meu entorn, a l’aula, al carrer, a les tertúlies, a les converses familiars, és desencís, és apatia, és cansament, fins i tot, diria escepticisme. Crec que és bàsic, fonamental i necessari poder articular un discurs sobre l’esperança que tingui legitimitat intel·lectual. Aquesta és la dificultat. I que no et diguin que ets un ingenu, que ets pueril, que no estàs informat, que no saps de què va el món… La majoria d’intel·lectuals, quan reflexionen sobre el present i el futur, articulen un discurs del desencís, un discurs distòpic.

—Heu fet un esforç d’explicar l’esperança en boca d’ateus, i no religiosos.
—A mi m’ha interessat presentar-lo com un valor o una virtut que, en efecte, pot ser tan consumida per laics com per creients. I per això començo el llibre amb una cita de Camus, ateu, que reivindicava que l’esperança és bàsica per a viure, per a afrontar adversitats i per a construir futurs i horitzons nobles.

—L’esperança, dieu, no és optimisme.
—L’esperança no és el pensament positiu ni és la ingenuïtat, ni és la innocència, ni és la mirada infantil, perquè l’esperança contempla que hi haurà contrarietats. Aconseguir el que et proposes no serà fàcil. Per tant, no donem gat per llebre. L’esperança és confiança, però no seguretat.

—També dieu que no és racional.
—Dic que és meta-racional o pre-racional. L’esperança es basa en la possibilitat, no en la probabilitat.  Ara, t’hi has de posar, t’has d’arremangar, t’has de comprometre, i has de deixar-hi el coll. I, així i tot, no en tens la seguretat.

—Parleu d’un concepte que és la fe laica. Què és?
—La fe laica és la confiança en què els propòsits nobles que la humanitat es dibuixa es poden fer realitat. L’exemple és Marx. Marx era ateu, però tenia la fe laica que podria haver-hi una societat d’iguals. Bona part del que va dir no ho hem aconseguit, però unes altres coses, sí. No hi ha nens a les fàbriques, ara. I en el temps de Marx hi havia nens a les fàbriques explotats catorze hores, abusats. No hi havia seguretat social, no hi havia baixes, no hi havia baixa de paternitat, no hi havia sistema de pensions. Tot això ho tenim. La fe laica és creure que fins nobles poden ser aconseguits per la humanitat a força de treball, de lluita i de solidaritat.

—Per què es necessita l’altre per a l’esperança?
—Justament perquè tot sol et trobes molt impotent. És com portar una pedra. Si la portes tot sol, al final pot ser que quedis esclafat. Ara, si la portem cinc… Avui falla la comunitat, falla el nosaltres. És la societat del jo, és la societat individualista. I això ens fa sentir molt impotents. La gent plora a la cuina, no podem canviar res. El preu de l’habitatge, impossible. El contracte porqueria, impossible. El canvi climàtic, impossible. Fixa’t, avui es publiquen molts manuals estoics, d’Epictet, Marc Aureli, Sèneca, perquè això són fórmules de supervivència: et donaré claus per a aguantar, però no esperis un futur lluminós. Per tant, l’esperança és un discurs contracultural i transgressor que es destil·la molt poc avui. Allò que abunda és el desencís.

—Per què el cinisme és el gran adversari de l’esperança?
—Perquè el cínic ja no creu en res. El cínic és un desesperat. El cínic ja ha tirat la tovallola i el que segrega és un discurs justament que irradia desesperació. I això és molt greu, perquè això es transmet. Quants pares diuen als seus fills “viureu pitjor que nosaltres”? El cínic avorta qualsevol projecte, qualsevol iniciativa, la talla de soca-rel. En canvi, l’esperançat creu que és possible i s’hi posa. Te’n poso un exemple. Jo vaig començar primer de filosofia, l’any 1985. I un professor ens va dir: què feu aquí, desgraciats? Ja us heu comprat una harmònica per anar a tocar al metro d’aquí a cinc anys? T’imagines quina manera de començar una carrera? Ell era un cínic, ell havia tirat la tovallola.

—Un dels paratges més durs dels llibres és quan parleu del pare que sent gelosia del fill i el destrossa.
—Això és terrible. O quan el pare projecta els seus somnis frustrats en el fill. “Tu has de fer medicina perquè jo no vaig entrar.” M’hi trobo amb estudiants. I d’altres tenen gelosia quan el fill o la parella se’n surt amb els seus projectes. I això a vegades dol molt. Hi ha molta gelosia, molta enveja.

—Vau  escriure sobre la mort del vostre fill Oriol. Aquest llibre d’ara hi té relació?
—No. Jo vaig acabar el cicle del dol amb aquests dos llibres: No hi ha paraules i La paraula que em sosté. En el primer, hi explico les emocions, els aprenentatges, la indignació, la ràbia, tot el moviment sísmic que representa la mort d’un fill. Ahir era a Blanes, en una sala plena de gent que, malauradament, ha perdut un ésser estimat. I després va venir La paraula que em sosté. I sóc molt explícit: he trobat consol i he trobat bàlsam en determinats textos que m’han ajudat a afrontar la situació. I molts texts són bíblics, de l’Antic i del Nou Testament. No puc ser més clar. Ara, a partir d’aquí, tanco. Em veia cridat a fer un nou projecte i a parlar d’esperança. I parlar de l’esperança quan has viscut una contrarietat tan gran et dóna més autoritat i més legitimitat. I la descric com un valor universal que tothom necessita.

—Fins a quin punt us ha influït escriure el llibre enmig de l’auge de l’extrema dreta?
—No hi ha dubte que, en contexts de desencís, apareixen messianismes polítics. Jo tinc la solució. I convertiré aquest desastre en un paradís. Aquests són nostàlgics d’un món que teníem que s’ha trencat a trossos i que hem de revifar. I aquests nostàlgics sempre fan molta por, perquè mitifiquen el passat, no en veuen les llacunes. Són restauracionistes, són reaccionaris. Mitifiquen la família del passat. Però en la família del passat també hi havia moltes misèries. En l’escola del passat també hi havia abusos. En els seminaris del passat també hi havia abusos. Quin era el rol de la dona en el passat? Quin era el rol de l’home? Aquest nou messianisme sedueix els que estan desencisats i s’hi agafen com un discurs que ens portarà al paradís en la terra. Això generarà una frustració encara més gran.

—De la bibliografia, recomaneu si us plau algun llibre per als interessats en l’esperança?
—L’esperit de l’esperança, de Byung-Chul Han. I L’esperança, la travessia de l’impossible, de Corine Pelluchon. Aquests dos són molt breus i recents, de fa dos anys i un any. Però el clàssic, per mi, és el Principi Esperança, d’Ernst Bloch, que era un marxista heterodox. Ell diu una frase que a mi m’ha colpit: tota realitat ve precedida per un somni. Si deixem de somiar, no tindrem res. Tota realitat, la democràcia, els drets civils, les llibertats, tot això és perquè uns altres ho van somiar. Això no ha vingut per casualitat. Què somiem ara perquè ho tinguin els nostres fills i els nostres nens? Si ara no somiem res, no tindran res. Res de res. Uns sembren i uns altres recullen.

—Ara em feu pensar en la frase de Muriel Casals: “Nosaltres som el somni.” El moviment independentista també va tenir un punt d’esperança.
—Tu ho diràs, si la va tenir. Hi ha una part de la societat catalana que no el va tenir mai, aquest somni, això també és veritat. Però no hi ha dubte que hi ha un exèrcit de desencisats d’aquest somni. I el tema és com es gestiona aquest desencís, com es gestiona aquest desànim. No ens podem passar la vida plorant.

—Voldríeu dir res sobre aquest llibre que no us hagi preguntat?
—La veritat és que m’he sentit molt reconegut en les preguntes. Jo només constataria que l’esperança és entreveure possibilitats, que no és una evidència, i la desesperació és no veure cap possibilitat. Aquest “no hi ha res a fer” ens porta al desastre.