L'escriptor Francesc Serés.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Francesc Serés (Saidí, 1972) es va passar sis anys vivint a la Vall del Ser, a la Garrotxa, mentre feia classes en una aula d’acollida d’un institut d’Olot. Anys després d’haver marxat d’aquell paisatge de natura feréstega, tot i haver-se adaptat a la idiosincràsia dels seus habitants i de fer-hi amics; després d’haver-hi posat distància, d’haver paït allò viscut, Serés va poder començar a escriure una novel·la, que acabaria essent La casa de foc (Proa), guanyadora del segon premi Proa de novel·la. Una obra que marca un canvi en la narrativa de l’escriptor i situa el lector en àmbits molt contemporanis, com la idea del nàufrag o la crisi de la ciutat.

En aquest llibre hi ha un Serés que coneixem, però que ha entrat en una nova etapa literària.
—Hi estic d’acord. Nova etapa, o de canvi. És un canvi substancial, un pas endavant que no desmereix tota la resta, perquè per a mi també és important. Però sí, es nota que et vas fent gran.

Per aconseguir aquest canvi, com heu treballat?
—Diria que intento no repetir-me amb els llibres. Que un cop tinc una cosa assolida, vaig cap a un altre costat. Va passar amb la primera trilogia (De fems i de marbres), però també va passar amb la segona (La força de la gravetat, La matèria primera, La pell de la frontera), perquè són llibres diferents dels anteriors, pel que fa al contingut i a la mirada sobre el món. També els Contes russos, que són una mena d’ironia sobre la identitat. Cada llibre intenta explorar d’una manera diferent el món que ens envolta.

I en el cas de La casa de foc?
—És el lloc tan específic, tan particular, que ha propiciat el canvi. Però també m’ha ajudat la pràctica de tots aquests anys d’articulisme. Perquè l’articulisme et disciplina a aconseguir l’interès del lector. No vols que el lector et deixi a la tercera línia, per tant, has de tenir sempre una nova manera d’enganxar-lo que no sigui redundant. Això, en aquesta novel·la també hi és. I també hi he introduït el sentit de l’humor, posant-hi una mica de comèdia, cosa que no havia fet abans d’una manera tan explícita. Utilitzo un estil més directe, no tan prolix, més vertical, d’anar a explicar allò que vols explicar. I tot això barrejat amb uns personatges i un argument sòlid. I mostrar elements una mica de fantasia. Per exemple, agafar un saurí de protagonista, que és una persona que troba aigua, és un element molt fantasiós, irracional. Això també està bé.

Hi ha un relatar menys aspre, menys granític.
—En això, el periodisme hi ha tingut molt a veure.

Us ha fet tenir el lector més en compte?
—No sé si tant el lector com el contingut de la història. Tenir un espai acotat et dóna intensitat, perquè al final de la crònica o el relat saps que el lector pot respirar. En aquesta novel·la, si no el deixes respirar i no li ofereixes uns contrasts i una sèrie de variacions, de misteris, de ganxos, el lector no continuarà. Però, alhora, no renuncies a res. I sóc conscient que la primera part, quan el lector no sap on para, quan no sap què li expliquen, quan encara ho ha de trobar, és com un ritu de pas. Jo no li estalviaré el tràngol que va passar el narrador, quan arriba a un lloc i reprodueix gairebé tot el que li passa dins del cap. No és una novel·la que comenci amb una acció trepidant, té una trama i una acció dosificada, de tal manera que va agafant sentit tota la història, i tots els personatges tenen una part de la veritat, fan una aportació, és una cosa construïda entre tots.

Heu tingut molta cura de dir que la novel·la no és una autoficció. Com us ho heu fet en aquest cas per ser fidel als fets i alhora no trair-vos literàriament?
—Has de construir una novel·la. La resta no importa. Si la novel·la funciona, oblida’t de qui l’ha escrita. Jo aquí sóc el representant legal de la novel·la, per dir-ho entre cometes. Hi ha aquesta cosa del respecte cap al jo. Però per mi, el jo no és res més que una successió de jos que ja són altres. El personatge que arriba allà el 2006 ja no sóc jo. I aquest estranyament del jo, per mi, supera qualsevol disquisició sobre l’autoficció. No m’interessa gens aquest debat. M’és un debat aliè, en el qual no hi he entrat mai. Per mi, aquesta etiqueta no existeix.

La cita inicial que heu col·locat de Gabriel Ferrater (“Diré el que em fuig. No diré res de mi”) conté dues idees: fugir de l’etiqueta de l’autoficció i fixar un moment i un territori.
—És això. Però penseu que aquesta etiqueta és molt nova. El 2000 ja se m’hauria pogut dir i ningú hi pensava. La major part de debats literaris està bé sentir-los, aprendre’ls i està bé oblidar-los. Perquè les dificultats amb les quals t’enfrontes són sovint més factuals que no pas teòriques. És anar a buscar la història.

De tota manera, novel·lar un lloc tan petit, amb persones que hi són, que hi viuen, no sé si us va fer considerar algunes coses que potser us incomodaven.
—És clar. Fins al darrer moment, just abans d’anar a impremta, vaig fer unes trucades per decidir si posava els noms reals dels personatges. I al final, no són reals. Perquè tot i que ells em van donar permís, jo vaig intuir que sí però no. I potser ara els sabrà greu de no sortir-hi, però jo vaig intuir que potser no estarien còmodes amb el fet que el seu nom sortís en una novel·la. Vaig pensar: patiran. I per això no vaig posar els noms reals. Ara, què passa? Que també hi ha un límit. La resta m’ho quedo tot. La novel·la és un petit acte d’amor cap a la zona i cap a aquesta gent. Jo dic que és com una càpsula del temps, que pugui perllongar-se a través dels anys.

Per bé i per mal.
—Sí, perquè les hagiografies no es perllonguen en el temps. Perllonga en el temps una història on puguis connectar amb els problemes que són eterns. Que si s’estimen o no s’estimen, si tenen por, les inseguretats, de quin és el moment històric particular de la zona i el moment del món… Si no hi ha problemes, si no hi ha conflicte, què vols recordar? No faries literatura.

Xavier Pla, un dels membres del jurat del premi, diu que heu fet una prosa humanitzada. Que us porta a la naturalitat i la transparència.
—No sé si en Xavier es refereix a la prosa o al fet que jo em vaig tornant més humà. La qual cosa vol dir que em vaig fent gran. Veus les coses d’una manera diferent. Enfoques d’una manera diferent l’humanisme que vols trobar. En aquest cas és un humanisme que implica que, per exemple, en un moment de la novel·la, una nena de tretze anys posa els peus sota les cuixes del narrador, i tot el que això significa i com ho tractes… Fins ara això no havia passat en els meus llibres. I en aquest passa.

No defugiu aquestes escenes.
—No, perquè ara m’hi trobo còmode no defugint-les. Abans potser les defugia. Ara moltes de les coses que passen passen perquè finalment tu entens què ha passat. Perquè entens el sexe sense urgència, sense conflicte, sense tensió. Pots entendre l’atracció, o que tu ets objecte d’atracció, d’una manera que potser abans no sabies descriure. Les coses passen i les pots descriure quan finalment les has entès. Potser es tracta d’això. La relació que el narrador té amb la Mar, la nena, és molt equívoca des del principi. Però què passa? Que ella vol una cosa que no és veritat. Doncs espera que li passi. Ara, mentrestant hi ha un joc. Són situacions que et permeten jugar amb molts factors morals, ètics, històrics, personals, de dins teu i de fora, de què li passa als altres. És el que té la literatura, generar conflictes complexos.

El territori, Sallent, la Vall del Ser, és el protagonista de la novel·la?
—Home, això seria massa genèric. Si fos així, gairebé us diria que és un remake de la novel·la de muntanya d’en Vayreda, de Sang nova, que al final surt d’una manera molt explícita. Ara, depèn com la miris, si poses l’accent en la primera part, podria ser una novel·la d’aventures o podria ser una educació sentimental, una novel·la de formació, però també una crònica negra. El pastitx, aquest gènere confús, la novel·la, el gènere per antonomàsia, el pots forçar tant com vulguis mentre sigui de debò.

I parlàvem del lloc com a protagonista. Cada lloc té la seva idiosincràsia. És això que retrateu.
—El que faig és copiar aquest ambient de la zona. Perquè sovint només cal observar.

Comenceu la novel·la fent un dol…
—Un dol que no entens fins que no acabes la novel·la. Aquí hi ha la gràcia. La novel·la té una estructura circular. També la idea del dol té a veure amb el fet que fins que no te n’has anat d’un lloc i has pres distància, no l’has vist des de dalt. Perquè, com objectives el lloc? Fins que no et preguntes què ha passat aquí, què m’emportaré de tota aquesta gent, fins que no fas un cert dol, no pots fer-ne una metàfora, una càpsula de temps i persones i espai que sigui perdurable.

Hi ha dos elements, gairebé premonitoris d’aquest moment present: el primer, la idea del nàufrag, que és una metàfora molt potent del moment que vivim.
—La novel·la també narra com es va viure la crisi econòmica. El narrador se’n va d’Olot perquè no pot pagar el lloguer. Ep!, això passava el 2006. Que amb un sou de mestre no trobava un pis que pogués pagar i acabar de passar el mes. I se’n va, no pel gust de posar-se a viure en una casa plena d’escorpins, sinó perquè no trobava res. I ell ho diu.

El sistema l’expulsa.
—I sembla que és una cosa que ha passat només ara. Ei, el 1996, la cua per apuntar-se a les llistes de substitucions a la província de Barcelona per al professorat era com un caragol, que donava la volta dues vegades a una illa de l’Eixample. No eren crisis tan bèsties com aquesta d’ara, però després de les Olimpíades va ser un moment difícil, també. A banda, a molts llocs de Catalunya hi ha hagut una crisi del tèxtil, de la mineria o de la indústria. És a dir, estem segurs que no ens trobem en una crisi permanent, depèn de qui siguis? Perquè els àmbits de seguretat són molt minsos i fugissers. No hi ha una seguretat. Hi ha societats que van enrere. La vall del Ser és una zona que s’ha quedat despoblada.

Però la idea del nàufrag va una mica més enllà. I és aquesta sensació de canvi d’època. Res no tornarà a ser igual i has de començar a construir a partir del que queda. També és el punt de partida de la novel·la. És molt contemporani. La gent s’hi pot sentir reflectida. És un tema molt viu i útil.
—Sí. Tot i que altres llibres meus també anticipen coses. La matèria primera, quan la llegeixes, t’adones que parla de la crisi abans de la crisi. No com una cosa predictiva, però es basa en entrevistes al món del treballador. O en què s’ha acabat convertint la pagesia o el rerepaís, a partir De fems i de marbres. O la gent que ha descobert què passa amb l’emigració a Catalunya amb La pell de la frontera. És l’observació del moment, elaborant alguna hipòtesi oberta. Evidentment, no he volgut dir “això jo ja ho deia”. No ho he fet mai, això. Però sí que quan entens com funciona una crisi, pots preveure que en vindran més. Jo des de petit que les he viscudes a Saidí. Hi havia anys que no entrava res a casa. I a veure com el passarem! Quan les has viscut d’una manera tan propera, tan personal, les identifiques. Descodifiques les pors, la catàstrofe, el caos que es produeix. I també tens proper el discurs racional sobre els efectes, sobre les inseguretats, les expectatives… És perquè ho has viscut i ho has observat. Per això els meus personatges incorporen el mecanisme del què saps tu que pots explicar a l’altre. Per això supera de molt l’autoficció. Només faltaria.

L’altre element premonitori, contemporani, és el fet de fugir de la ciutat i situar-te en un espai on la natura té una força primigènia.
—Això també és d’ara, sí. La ciutat ha de patir. Fins que la ciutat no pateixi, no tornarà a tenir una narrativa potent. Perquè és massa repetitiva. Les ciutats globals acaben reproduint narratives que són gairebé idèntiques. I tu necessites color.

La crisi de la ciutat comença a fer-se evident amb la pandèmia. De la megalòpolis a la ciutat jardí. Comença a prendre força la idea que la natura colonitzi la ciutat.
—És que aquest pacte de no-agressió ha estat incomplert i ara la natura t’ho torna. La matèria té unes lleis que no són humanes. Hi pots incidir, però et depassarà sempre. És una mena de lliçó d’humilitat. La natura no cura, però el que fas és demanar perdó als déus grecs. No ens hem mogut d’allà.

Podeu comprar La casa de foc a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.