01.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 02.06.2019 - 13:20
Dijous passat, el vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, exigia a l’estat espanyol, ‘amb l’autoritat política d’haver complert l’objectiu de dèficit’, que retirés la supervisió de les finances de la Generalitat, que s’aplica ‘per discriminació ideològica dels membres del govern’. I afegia: ‘Ens han dit que si no hi hagués govern independentista no hi hauria aquest control. Malgrat que som els qui complim els objectius injustos i ells són uns incomplidors sistemàtics’, lamentava. És una ‘relíquia’ d’abans del 155 –concretament, de l’any 2015, pel ‘risc polític’–, que s’ha amorosit, però no eliminat, com tocaria. Cal recordar-ho; si no, és fàcil d’oblidar.
I és fàcil perquè en aquests temps els fets es produeixen amb una velocitat extraordinària. Ho podem veure dia a dia a casa nostra. Per això és tan important de no perdre la memòria i, sobretot, de no perdre de vista que hi ha esdeveniments que han de ser analitzats amb prou perspectiva per a poder arribar a unes conclusions encertades. Això ha fet la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, que ha organitzat, durant els tres primers mesos del 2019, un cicle de debats sobre els efectes econòmics de les mesures impulsades per l’estat espanyol arran del referèndum del primer d’octubre de 2017. Han volgut avaluar-ne els efectes havent passat més d’un any, una vegada tancats els exercicis econòmics del 2017 i el 2018. I dijous es van presentar les conclusions del cicle de debats. Se centren en tres grans blocs –que han estat el motiu de cada debat–: la retirada de dipòsits bancaris, el trasllat de seus socials d’empreses i l’impacte econòmic de l’article 155 de la constitució espanyola.
La part més important de les conclusions és, per a mi, que ‘fins el maig del 2019, la incidència en l’economia real, en termes agregats, ha estat pràcticament nul·la, a excepció de l’impacte en el turisme durant el quart trimestre del 2017’. Un impacte, tot s’ha de dir, que cal matisar, perquè la baixada de turistes estrangers va ser del 6%, però la despesa feta en aquest període fou només del 0,6%. Vet aquí, doncs que la gran operació per terra, mar i aire orquestrada per l’estat espanyol amb la col·laboració inestimable de polítics, d’empresaris d’aquí i d’allà i dels mitjans de comunicació, ha estat un fracàs estrepitós. Jo diria que un dels més grans que s’hauran d’empassar, si parem atenció a la magnitud de la force de frappe que hi van destinar, monarquia inclosa. Avui, de tot el feix de desastres que es van anunciar en aquells mesos que passarien a Catalunya, no hi ha res de res. Però, això sí, dues coses resten pendents.
L’una és la que explicava el vice-president aquesta setmana sobre la supervisió de les finances –que es mantindrà mentre a Madrid vegin ‘risc polític’ a Catalunya– i l’altra, el misteri dels dipòsits que van desaparèixer i encara no han tornat a les oficines bancaries catalanes. Recordem que el 31 de desembre (última data que ha fet publica el Banc d’Espanya) els dipòsits bancaris que hi ha a Catalunya són de 164.000 milions. Però el setembre del 2017 eren de 184.700 i al cap de tres mesos van caure a 152.300. Així doncs, dels 32.400 milions d’euros que van ‘desaparèixer’, n’han ‘tornats’ només 11.700. On ha anat a parar la resta? Doncs una part important ha anat al País Valencià, no pas a Madrid, com es podria imaginar, i la resta queda molt diluïda entre les comunitats.
Què ha pogut passar? No oblidem que no tenim cap banc ni caixa amb seu a Catalunya, després dels trasllats de CaixaBank a València i Banc Sabadell a Alacant, l’octubre del 2017. Això d’alguna manera pot afectar, però també hi ha els famosos ‘comptes mirall’ –el fet que els particulars traslladin el compte de la mateixa entitat a una altra de domiciliada fora de Catalunya– i empreses que deuen haver fet això mateix després de canviar la seu social. És obvi que això només ho saben les entitats financeres, però en aquest punt concret no hi ha cap mena de transparència. Tanmateix, això no afecta gens el funcionament intern de l’economia catalana, perquè els diners bancaris no tenen barreres. Cal assenyalar-ho per si algú ho vol fer servir d’argument negatiu, com ja s’ha fet.
Quant al trasllat de seus socials, precisament escrivia aquí mateix la setmana passada que sembla que s’ha girat la truita, perquè en dos trimestres seguits, el quart de l’any passat i el primer d’enguany, ha passat un fet curiós: hi ha hagut més empreses de Madrid que han traslladat la seu social a Catalunya que no a l’inrevés. És només un primer pas, però sembla que la inflexió ja és un fet.
Sobre les conseqüències de l’aplicació del 155, el col·legi és molt clar: recorda que la Generalitat n’ha fet un estudi exhaustiu, del qual resulta un cost directe de 130 milions d’euros i un cost de pèrdues de subvencions i drets econòmics, d’endarreriments i de blocatges pressupostaris que ha pujat a més de 1.800 milions. Sens dubte, aquest efecte pressupostari ha reduït despesa pressupostària i ha millorat els comptes de la Generalitat en perjudici d’interessos de molts ciutadans i empreses. És evident que el fet que el dèficit generat fos menor va ser aprofitat pel Ministeri d’Hisenda, que va disposar així d’una col·laboració imprevista (o no) en la millora dels comptes de les administracions públiques espanyoles el 2017 i el 2018. Tanmateix, el principal dany causat per l’article 155 va ser sobre la capacitat d’autogovern i sobre la capacitat d’autodefensa, com es va palesar amb la pèrdua d’una bona part de la col·lecció del Museu d’Art de Lleida, sense possibilitat de defensa.
Les conclusions del Col·legi d’Economistes són, en definitiva, una bufetada als efectes que alguns havien previst que tindria la macrooperació que incloïa l’aplicació d’un seguit de mesures, entre les quals es destacava l’ominós pont de plata a la marxa de seus socials, i a la munió d’informacions i opinions que durant tants mesos han colpejat la ciutadania. El creixement de l’economia catalana –d’un 2,6% el 2018– i la bona marxa de l’activitat aquests últims mesos –això sí, amb desacceleració i amb la recança davant el context internacional per les exportacions– ratifiquen aquestes conclusions.
