Volar com les papallones, picar com les abelles

Norman Mailer va immortalitzar aquella definició de Muhammad Ali, segons la qual per a guanyar cal volar com una papallona i picar com una abella

Vicent Partal
16.05.2019 - 06:23
Actualització: 16.05.2019 - 08:23
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La boxa és un esport que té mala fama, que avui es considera una excentricitat perillosa. Però jo vaig aprendre a apreciar-lo gràcies a mon pare, que hi era molt afeccionat. I em vaig convèncer del valor referencial que té llegint The fight, el gran llibre de Mailer que relata l’històric combat entre Ali i Foreman a Kinshasa, l’any 1974. Hi explica que la boxa representa a la perfecció el fil prim que hi ha entre el poder i la fragilitat, dues condicions que en la vida no són tan separades com sembla. En un bon combat de boxa tu pegues molt, però també et peguen molt. I la victòria sempre té un preu, que cal saber i reconèixer, assumir. Per això, i per l’evident compromís polític d’Ali, la boxa ha estat tantes vegades comparada amb la política, amb la política de debò, amb la que es fa no quan únicament hi ha en joc els escons i els sous d’uns diputats, sinó la vida o la mort d’una societat, d’un país.

Per això podem dir que després de la proclamació de la independència la política catalana i espanyola han derivat cap a alguna cosa que s’assembla molt a un combat de boxa. Ens peguen molt fort, molt, però nosaltres també els peguem molt fort. Tan fort que les victòries electorals i jurídiques constants de l’independentisme tornen el contrincant rabiós, un contrincant que aquests darrers dies sembla fins i tot haver perdut la fredor necessària per a imposar-se en un combat de veritat.

Ali hi jugava constantment, amb això, amb els nervis i la impaciència de l’altre. I d’aquest estil, va fer-ne el símbol de la seua victòria: ell ‘ballava com una papallona’ somrient davant la cara del contrincant que, cada vegada més desesperat i humiliat, anava clavant colps furiosos a l’aire, incapaç de fixar-lo i dominar-lo. I era aleshores, quan els nervis i la tensió duien el contrincant a cometre l’error d’obrir massa els braços, que Ali li ‘picava com una abella’ a la cara, al cos, sense cap pietat, amb precisió quirúrgica, amb voluntat de tombar-lo a la lona d’una manera immediata. Incontestable.

Som en aquest punt. Espanya demostra cada dia que li costa més de controlar els nervis. Ho demostra la cara d’irritació de Marchena i la seua relliscada davant la defensa de Cuixart de despús-ahir, una relliscada que fins i tot podria implicar l’anul·lació del judici a Estrasburg. I la bestiesa desproporcionada del jutjat número 13, que qualifica la Generalitat d’organització criminal. I el ridícul còsmic de la Junta Electoral espanyola, burlada per l’àgil joc de peus de Puigdemont, Comín i Ponsatí. O la salvatjada de rebutjar el pagament de la fiança si els diners no provenen dels acusats. I la interferència en els debats electorals, arbitrària, infantil. I la convocació davant el tribunal del president Torra per haver penjat una pancarta. Hi ha els nervis perquè, com deia ahir Xavier Domènech, s’acosta el moment en què els presos hauran d’anar al congrés espanyol, ‘un moment de visualització absolutament brutal i històrica de totes les contradiccions polítiques de l’estat’. El moment en què Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva passejaran la condició de presos polítics davant l’estat que els vol aniquilar però no se’n surt.

I no és perquè sí que perden els nervis. Perden els nervis de veure que el seu esforç no serveix ni de bon tros per a acorralar-nos. Perden els nervis de veure que els exiliats no tan solament els han derrotat a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia, sinó que han començat a derrotar-los a Espanya mateix, ballant com papallones impossibles de capturar. Perden els nervis de veure que ERC guanya les espanyoles per a l’independentisme per primera volta i, amb Junts per Catalunya, fan 22 escons, que sumats als 7 dels comuns deixen la representació catalana del bloc del 155 en absoluta minoria al congrés. Perden els nervis –i de quina manera!– quan veuen que l’ANC ocupa 31 cadires de les 40 en joc a la Cambra de Comerç. Perden els nervis d’adonar-se que a les eleccions europees ERC i Junts poden superar el 50% dels vots i el president Puigdemont, el seu ogre particular i màxim, pot guanyar i fins i tot arreplegar un bon feix de vots en territoris que ells pensaven tenir sota control. Perden els nervis de pensar que els veuran passejar-se amb immunitat per allà on vulguen. Perden els nervis de veure Aleix Sarri negant-se a emblanquir la repressió en un debat electoral i defensant la democràcia amb dignitat. Perden els nervis de veure Sergi Sabrià picant com una abella a la cara de Miquel Iceta –i tant de bo que l’infame dirigent socialista haja sentit ni que siga una mica del dolor que ell ens ha fet sentir a tants.

És una cosa evident i molt positiva que l’independentisme es va endurint molt de pressa, com ho fan els bons boxadors. I sembla que finalment va aprenent a dominar la situació dalt el ring i a fer servir a favor seu l’odi i la violència, el descontrol, de l’altre. Ja no som aquells subordinats amb qui el gran pot jugar i a qui es pot atemorir amb el que diran –recordeu Borrell quan afirmava, rient, que l’independentisme bramava molt però acabaria aprovant el pressupost de Sánchez? Ara cal que no oblidem que es tracta de dur Espanya a la lona, en el moment exacte i adequat però com més aviat millor. De manera inapel·lable. I ho podem fer.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
15.05.2019  ·  22:07

Sembla que el temps se’ls tira a sobre. Esperem que s’aprofiten bé les errades que ja han comés i les què vindran i que acaben a la lona. I sense possibilitat de refer-se amb el compte de protecció. De tota manera, tornant a la idea del pendent ferroviari, a hores d’ara, amb el temps que duen accelerant, ja ha d’anar tot molt de pressa. L’acceleració constant fa que la velocitat augmente de manera constant, també. I ja semblen a punt de descarrilar si no ho han fet, ja. Ànims!

Josep Albà
Josep Albà
15.05.2019  ·  22:22

Amb perdó i sense cap ànim de burla. Ans el contrari.

Un editorial millor que una muntanya de Prozac.

Però jo confiava més en Alí que en els nostres polítics.

Malgrat tot, endavant!

jaume vall
jaume vall
15.05.2019  ·  22:23

Hem d’apreciar els moments i els esdeveniments que ens van a favor. No cal negar-los. Agrair l’entramat social que hem construit que ens permet aquesta cohesió social, aquesta confiança, interactuació. És cert, i estic d’acord amb la visió reconfortant de l’article referent al que fem bé. Ara bé, pensem que si som àgils com una papallona i punyents com una abella, ens podem trobar amb un paquiderm de pell endurida, que no s’immuti gaire. Compte perquè subestimar la força dels contendents no és la millor manera de guanyar la batalla. No hauríem de subestimar la força de
una part dels dos milions de sobiranistes amb els dallonses plens, disposats a un cop de cap. No hauríem de subestimar la força d’un estat de quaranta milions d’unionistes amb la porra a punt i una renúncia rubalcabiana a la decència, disposats a pagar el preu que sigui per mantenir-nos submissos.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
15.05.2019  ·  22:28

Tenc per mi que en Pedro Sanchez ha guanyat la jugada. Vaja per endavant que crec que l’independentisme farà bé de votar NO a n’Iceta, però tenc per mi que això és lo que en Pedro Sanchez volia i esperava: poder tapar la boca als qui diuen que va a mitges amb els independentistes per assegurar-se el vot arreu de l’estat i, fins i tot, per rapinyar vots a PP i C’s dins Catalunya..

Jordi Bibolas
Jordi Bibolas
15.05.2019  ·  22:29

Molt bé, Vicent. Moltes gràcies per aquest raig d’èpica i de llum!

Josep Anton Cuscó
Josep Anton Cuscó
15.05.2019  ·  22:48

Magistral Vicent!

Jean-Marc Prohias
Jean-Marc Prohias
15.05.2019  ·  22:50

Estic d’acord amb en Jaume Bonet. No oblidem que l’Iceta fou Susanista

Enric Benages
Enric Benages
15.05.2019  ·  23:19

Només seria el primer “round” però guanyem per punts.

Carme Vidal
Carme Vidal
16.05.2019  ·  00:07

Benvolgut Vicent,
Ma-gis-tral. Enhorabona.

Antoni López
Antoni López
16.05.2019  ·  00:52

..una organització criminal !! . No es pot ser tant idiota, això no s’ho creuran ni els qui els voten… i el motiu del rebuig del pagament de la fiança
demostra la amoralitat, la mala sang i l’accés de bilis que tenen els destinats a “lo universal”. De moment “lo universal” esta veient-los-hi les vergonyes i la immaduresa política d’un estat (minúscula voluntària) que no sap obtenir res que no sigui, o no hagi sigut, per la força.
Una Editorial per a la Història, Vicent.

Ramon Perera
Ramon Perera
16.05.2019  ·  01:16

Al començament no podíem saber-ho del cert. Ara ja ho hem pogut experimentar: Espanya no fa servir, o per alguna raó no pot fer servir, tota la força bruta de la que disposa. Això marca un abans i un després de proporcions històriques. Abans era inútil i suicida enfrontar-se a l’estat espanyol. Ara les armes respectives estan més equilibrades. Faig servir la paraula ‘arma’ en el sentit figurat que li assigna el diccionari: “Mitjà del qual hom se serveix per a vèncer, per a aconseguir alguna cosa.”

Algú pot pensar que el dia primer d’octubre de 2017 Espanya va fer servir la força bruta. Sí, però molta menys de la que tenia i encara per alguna raó que desconeixem, va deixar de fer-ho a partir del migdia. De fet tot va quedar en amenaces (a efectes polítics globals).
Abans Espanya mai no havia amenaçat sinó que havia fet servir la força directament, sense entretenir-se. Dels innombrables exemples que es podrien citar, he triat els fets d’octubre de 1934, època de la segona república. El president Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i Espanya va declarar l’estat de guerra i va assetjar el Palau de la Generalitat amb l’exèrcit. En aquest context, els mossos que custodiaven el Palau “s’adonaren amb sorpresa absoluta que l’exèrcit avançava pel carrer de Jaume I amb la bateria, i també pel paral·lel carrer de Llibreteria.[9] Després d’uns instants en què el mateix comandant Pérez Farràs va parlamentar amb el comandant Fernández Unzué a Jaume I, els militars descarregaren la seva bateria de muntanya…”.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_del_sis_d%27octubre

En la meva opinió, sense el canvi relatat en els dos paràgrafs anteriors (perdó per la llargada) les conseqüències de l’enfrontament amb Espanya no serien les descrites en l’editorial. Ens haurien esclafat i, en canvi, els estem plantant cara de manera consistent.

Gràcies, Vicent, per l’editorial. Una de les nostres millors armes és el convenciment de molts de nosaltres.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
16.05.2019  ·  02:29

Sanchez juega a la ajedrez?
Cualquier movimiento es un equilibrio de ataque posición y riesgo de intercambio de piezas en juego. Es muy “ingenuo”pensar que tu contrincante no tiene otra cosa que hacer que “dejarte jugar”.
La operación IZ tiene muchos rasgos de farol con un peón sacrificado para … Por ejemplo vender la “moto” de firmeza con los indepes y la prueba de cargo: los indepes no quieren negociar, rompen los puentes … Parece un enroque precipitado y débil ….

Jaume Jose
Jaume Jose
16.05.2019  ·  02:49

El Ramon Perera diu: “Espanya no fa servir, o per alguna raó no pot fer servir, tota la força bruta de la que disposa”. Totalment d’acord! Penso que Espanya des que està a la CEE (ara Unió Europea) i a la OTAN no pot anar matant els seus ciutadans com havia fet abans.
El meu pare recorda. Recorda guerra, II República, represió de tres bandes (FAI, nacionals i de l’estat de dret republicà). Diria que recorda massa. Recorda massa fets que li fan mal.
El dia que el viu més feliç (en relació amb l’independentisme) fou el que deixaren tornar a casa a la MHP Carme Forcadell amb la condició que fos controlable a través d’un número de telèfon. El meu pare recordava que els que s’emportava el camió ja no els tornava a veure.
La meua resposta fou: “Ara ja no els poden matar com feien abans”. (Espero no haver-me equivocat).

Albert T
Albert T
16.05.2019  ·  04:04

Estaria bé que algun dia, vosaltres que en teniu molt més coneixement que la major part de la gent, posessiu noms i cognoms als individus/es, per anomenar-los d’alguna manera, que estan manegant des del darrere a tota la púrria política, judicial, policial, econòmica, etc que ens ataca des de sempre!
Més que res perquè això d’ells, de l’estat, etc, evidentment no és un ent eteri i inedintificable, sinó que són éssers molt concrets que conspiren amagats darrera de tots aquests que els serveixen com a sicaris i estaria bé que tothom els anés identificant per focalitzar millor amb qui lluitem per tal que no ens exterminin!

Oriol Roig
Oriol Roig
16.05.2019  ·  04:45

Una de les millors maneres de picar com una abella és econòmicament. Que Espanya, i sobre tot els seus creditors, es temin que no cobraran. Si us sembla fer objecció fiscal, mireu per exemple https://ni1euro.org/objectar . Hi ha les instruccions per com objectar a que part dels impostos vagin a la monarquia, la cúpula judicial i les forces policials que ens estomaquen. No es tracta de no pagar i prou. Cal fer-ho d’una manera determinada.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
16.05.2019  ·  05:07

Doncs lamento ser pesat, Sr. Partal, però no veig els triomfs ni les “picades d’abella” per enlloc. Sí que és veritat que l’Iceta serà senador (de fet caldria preguntar-se pel procediment que han fet servir per proposar-lo si volien que fos senador o simplement es tractava de demostrar fortalesa davant l’independentisme a costa seva), que aniran a recollir l’acta de diputat els presos polítics i que sovint Espanya està fent el ridícul, però fer el ridícul no vol dir perdre el poder ni tampoc té gaires conseqüències. En temps de l’autarquia l’Espanya franquista feia el ridícul constantment i en Franco es va morir al llit deixant les coses ben lligades.

En realitat Espanya està fent servir aquella dita de Quevedo (el primer referent anticatalà !!) que diu “Ande yo caliente y ríase la gente”: mentre l’independentisme segueixi barallat entre nosaltres i l’únic que puguem aportar siguin gestos o jugades mestres (que només veiem nosaltres), sense que les seves atzagaiade no els impliquin efectes seriosos (des de sancions internacionals fins a paràlisi econòmica o ingovernabilitat), no passarà res.

Parafrasejant la seva metàfora: volem com les papallones, piquem com les abelles, però és que ells tenen pell de rinoceront.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
16.05.2019  ·  05:08

Bon editorial Director. Salut.

Antonieta Jarne
Antonieta Jarne
16.05.2019  ·  07:16

Envejo (ho dic molt seriosament) els comentaris (inclòs l’editorial) que traspuen tant d’optimisme. Quant de temps ens vam passar dient i escoltant: Espanya no ho resistirà. I tant que ho ha resistit i seguirà resistint. Al llarg de la història contemporània més recent se n’ha sortit d’ignomínies similars o pitjors amb total impunitat. Crec que cal canviar l’orientació del relat. Aquest crec, respectuosamet, que és estèril.

Gemma R.
Gemma R.
16.05.2019  ·  07:31

Totalment d’ acord Vicent. Com bé dius, ens peguen tant fort, que a voltes no sabem veure que nosaltres ens hi tornem i que estem fent molt mal al règim. L’ estem escardant i el farem miques. I ells ho saben això, d’ aquí els nervis i el desohori que porten. Hem après a ser resilients. Ara ja sabem que no será ” de la llei a la llei” sense trencar un plat. Ja ens n’ han trencat molts, i nosaltres a ells. Iceta és l’ últim. Però mai ningú no podrà dir, que vam intentar salvar la vaixella de totes totes. Els vam demanar de parlar fins al ridícul, doncs tot eren cops de porta als morros. Senyors, no era la nostra vía, ha estat la seva. Però fins i tot amb la seva ens n’ estem sortint. Endavant i força que guanyarem la tant merescuda llibertat.

francesc espinet
francesc espinet
16.05.2019  ·  07:49

Magnífic! Tant de bo el que profetitzes es faci realitat més aviat que tard!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
16.05.2019  ·  08:42

L’estat espanyol no està plantejant el “combat de boxa” de manera intel·ligent, ho fa només emocionalment, mostrant-se com sempre s’ha mostrat, imperialista. Exactament com va fer amb totes les colònies que va perdre. L’estat no ens fallarà. Però tenen la força i la utilitzaran sense dubtar-ho i nosaltres hem de saber que ens tocarà patir, això o acotar en cap i seguir sent uns súbdits obedients i pagans, que també ens ha fet patir al llarg de la història. No podem deixar que la pròxima generació resolgui aquest problema, ens toca a nosaltres perquè el combat ja no es fa amb armes de foc i compta més la intel·ligència i la unitat de tots. El cas Iceta ha servit per unir en un no als tres partits independentistes, hi haurà nous casos, noves oportunitats, anem-nos entrenant perquè caldrà una única ordre i una única resposta.

Jordi Torres
Jordi Torres
16.05.2019  ·  09:07

Cert que l’independentisme està començant a gaudir d’algunes victòries però, sobretot, el que hem aconseguit fins ara només són bons presagis.

L’unionisme juga a curt termini: represió, presó, violència judicial… amb totes les eines que dona el poder, però també a llarg, mentre que l’independentisme nomes pot jugar a futur, ja que la nostres són eines teòriques, basades en la democràcia i en un ideal de justícia encara no traduït en lleis. El poder contra els arguments. El que ens hauriem de plantejar és, com diu el Miquel Gilibert, si aquesta lluita podrà provocar al final un canvi real en l’equilibri d’interessos que és Espanya, o si, pel contrari, l’estat mantindrà els statu quo sense massa problemes. Com deia, el poder també està gestionant el llarg termini, en té experiència: aquesta escalada del conflicte, la presó, la pèrdua de llibertats, la corrupció de la justícia, el creixement de l’extrema dreta (i la laxitud amb què la policia tracta qualsevol incident relacionat amb ella)… tot aquest terreny guanyat per la represió i la inmoralitat, són cartes que després podrà bescanviar quan arribin les clatellades a nivell europeu. Espanya ho està preparant. Sí, arribaran clatellades judicials i potser polítiques d’Europa, llavors Espanya haurà (haurem) de pagar algunes sancions, i traurà el ‘kit’ de maquillatge. A canvi de controlar l’extrema dreta, depurar una mica l’aparell judicial i deixar sortir alguns presos tots estaran d’acord en que ja ha fet la feina i que torna a ser un estat europeu homologable. Felicitats. Sortiran les portades de rigor amb polítics europeus i espanyols somrients, i, fins i tot, es poden promoure internament uns quants anys de govern d’esquerres, fent bandera de quatre lleis socialment trencadores, restauradores de llibertats, etc… (no cal ni que tinguin partides pressupostàries). I apa, la nova Espanya, i amb sort estarem com estàvem abans de començar tot.

No vull semblar massa pesimista, però fariem bé en no fiar-ho tot a les resolucions judicials europees, ni a la política estàndar de Bruseles. Per fer-ho trontollar tot, ens caldrà tenir preparades més palanques de canvi, i no parlo de violència, es clar. Caldrà una combinació d’estratègia política, ofensiva judicial, movilització social, compromisos de finançament, i pactes a nivell d’altres estats que ens puguin reconéixer, arribats al moment.

Salut i República

Josep Castelltort
Josep Castelltort
16.05.2019  ·  09:17

Als escèptics: quan a Madrid insulten és que alguna cosa els ha fet mal. Avui insulten a ERC.
Es veu que refiaven que ERC la podrien portar pel seu “bon camí” i es troben, ja ho veuen, que ERC no té llibertat per fer el que li vindria de gust, perquè, malgrat tot, segueix presonera d’un electorat independentista i segurament també, d’una militància.
De moment però, picades de vespa. A veure si aconseguíssim picades d’escorpí.

Josep Salart
Josep Salart
16.05.2019  ·  09:24

Notícia optimista, però aprofitaría avui per recordar que l’abella, on ha de picar fort, és a la propera investidura d’en Pedro Sánchez.

A veure si l’abella independentista només treballa pel senyor Sánchez, apartant a un amortitzat Iceta, demostrant als espanyols que no s’arruga i cuinant un bon àpat en el Congrés.

Si els independentistes voten NO a la investidura, després veurem cap on Vola, i si té ganes de picar, que es treguin els diners de les entitats espanyoles i que la Cambra de Comerç de Barcelona, publiqui les empreses de l’upper upper upper per fer-los tant boicot com calgui.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
16.05.2019  ·  09:34

Bona i engrescadora editorial.

Cert, el naZionalisme espanyol esperava que hores d’ara el souffle anés de baixada, i no hi va.

Un naZionalisme espanyol format no només pel trifachito (PP C’s VX) si no també per una part molt important i rància del PSOE, com ara els susanistes, els barons, la vella i facciosa guàrdia (Felipe Gonzàlez, Alfonso Guerra, el difunt Rubalcaba,..), el Borrell, l’Iceta, Eva Granados, etz…

Personalment crec que cal atreure la atenció d’Europa, via les armes econòmiques, per a implicar-los i fer que reaccionin de forma executiva, ja que de moment ens movent entre el silenci oficial dels Estats i el suport d’algunes institucions.

Cal anar a la guerra, no la guerra armamentística, que no podem guanyar sols, si no la guerra econòmica, que farà mal a espanya, a Catalunya (si, Catalunya, doncs qualsevol guerra genera destrucció arreu, tot i que la guanya el que mes destrucció fa) i a Europa.

En aquesta guerra econòmica cal veure de minimitzar els danys a les petites i mitjanes empreses, doncs són principalment pro-independència per convenciment i per criteri empresarial. Saben que amb els 16.000 milions d’expoli anual es podrien millorar moltes infraestructures que augmentarien els beneficis.

Quan Europa vegi que la economia comuna davalla per l’imperialisme espanyol, intervindrà o ens farà, farà a espanya, seure a negociar.
Perquè una sortida dura, on el brutal deute espanyol es quedi només a una banda seria una catàstrofe per a la mateixa Europa. Ja ho serà per a una espanya sense Catalunya, però no tant, simplement s’hauran d’ajustar el cinturó, i molt, passant a ser un país de tercera fila a Europa.

Ara estem en període electoral, i Pedro Sànchez està pescant en aigües de PP i C’s, d’aquí proposar Iceta pel senat tot i sabent, encara que ara públicament es queixi, que no sortirà.
És un peó sacrificable per guanyar a espanya, li cal no mostrar feblesa davant els independentistes.

Després, quan ja no hi hagi res en joc, coneixerem la veritable cara de Pedro Sànchez.

Aleshores a nosaltres ens cal tenir les idees clares de com iniciar la guerra econòmica, i això és una tasca que li correspon preparar i organitzar als nostres polítics.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
16.05.2019  ·  09:41

Sánchez s’està ficant en un carreró sense sortida en el tema dels pactes per formar gobierno a Espanya. Està negociant amb Podemos que entrin al gobierno i s’està tancant la porta amb C’s. Espera que catalans i bascos li votin la investidura gratis. Només pel fet de que Podemos entri al gobierno i que això serveixi per enganyar als catalans fent-los creure que amb Podemos al gobierno la represió serà menor i el diàleg tindrà una escletxa.

Veurem si els partits catalans sense l’espasa de Damocles de les eleccions que els obliguen a llaurar recte seràn capaços de tornar a picar com una abella i forçar la repetició d’eleccions a Espanya.

Segur que tota la colla d’espanyolistes i de cagadubtes els burxaran per tal que investeixin Sánchez gratis fent-los por de que si no, es repetiran eleccions i guanyarà el trifachito. Segur que ningú els farà veure la veritat de que als que aguanten el deute espanyols se’ls està inflant ja el que no sona i no aguantaran gaire més sense gobierno a Espanya que posi ordre en l’economia. Segur que ningú els farà veure que aquesta picada seria el cop que faria caure Espanya a la lona.

Joan Begue
Joan Begue
16.05.2019  ·  10:20

Sabeu quin és l’animal que posa els ous més grossos? Doncs l’abella … I fa mal quan els possar.
Intento imaginar l’escenari on es juga el nostre combat, i per descomptat no és dins tant sols de la península en Franco va sorgir per un pla de fora estratègic, no va caure per interessos estratègics i no del seu poder. La democràcia no va venir com una oreneta hi havia un pla de mercat i de balanç de forces i convertí la península en democràcies.
Les influències dels USA de l’UK i la resta de l’UE ja no és clau del tot . Si la vella Europa vol seguir viva cal que se reinici. i és aquí on hi entrem com a Nou Estat dins la Federació de Nacions Europeas.
Aquest nou guió es força dens llarg i cal desfer-se de molt passat. Però és imprescindible per a la supervivència d’una societat més justa igualitària i digna
Jo personalment crec que anem per bon camí.
Ànims que se’ns dubte el futur és nostre.

Bàrbara Vidal
Bàrbara Vidal
16.05.2019  ·  10:28

Està molt bé, però us heu oblidat en Joaquim Forn, a la llista de presos polítics enumerats.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
16.05.2019  ·  11:12

Que s’ensorrin en la seva pròpia merda!

Jo diria: PODER AMB FORÇA I FRAGILITAT.

Milions de gràcies Vicent.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jaume Bosch
Jaume Bosch
16.05.2019  ·  11:14

Es va confirmant el que vàreu dir ja fa anys, junt amb l‘Eduar Voltes, en un colegi major de Sarrià. Que guanyarem l’independencia per els errors del estat mes que per els nostres encerts, que també.

Jordi T.
Jordi T.
16.05.2019  ·  11:15

El problema es que no es un combat 1 contra 1. Ells son 1, un sol cap que decideix (F6) i un deep state que es mou a les seves ordres.
El nostre boxejador es com si tingues diversos caps que pensen diferent i ordenen coses contradictories. I no estic parlant d’anar junts o no en unes eleccions, sinó de tenir una estratègia conjunta, consensuada.
Com que no la tenim, no estem jugant a boxa. O com a mínim, no podem dir que estem atacant. Crec que encara estem en fase de parar cops. L’unic que intenta atacar es el President Puigdemont, i la única cosa positiva que he vist a la ANC es la conquesta de la Cambra de Comerç.
El no als pressupostos i el no a Iceta son cops a l’aire fruit d’una mala negociació. Al Congrés, l’independemtisme te ara menys força que abans, i que Iceta no sigui president del Senat només ha sigut una plantofada a la seva cara, però no pas un cop que deixi al contrincant contra les cordes.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
16.05.2019  ·  11:15

Sí senyor, i servit com una peça d’una literatura periodística o d’un periodisme literari que es fa de llegir, llegir agradosament i entenedorament. I això vol dir que també en l’escriptura anem situant-nos en l’espai de la no-por, de la no-subordinació, davant de l’estil funcionarial, amb un pam de pols, endormiscador dels altres. Per què no hem arribat encara on més tard o més d’hora arribarem? No per les anàlisis, no per la capacitat racionalitzadora, no pel rebuig de la retòrica pansida i rància. Sinó perquè ens falta engegar encara certs ressorts del nostre cervell, que ens faran passar a tota velocitat la seua locomotora, rovellada, dèbil, a punt de començar a rendir-se… Són coses, aquestes, que no s’expliquen, perquè són encara molt desconegudes per a tothom, tant que potser se’n burlen, tot i que el temps va a favor nostre, i el malestar el perceben ells.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
16.05.2019  ·  13:08

Magnífica editorial. Han fracassat les clavegueres, el nucli dur reial, la violència policial, les ameneces, la burla judicial, no saben que fer. Tan senzill com seria una mica de política.

Maria Marcos
Maria Marcos
16.05.2019  ·  13:17

La primera vagada que vaig sentir aquesta frase de “volar com una papellona, picar com una abella” va ser quan el 12 de març del 2018 En Vicent partal va presentar el seu llibre Nou Homenatge a Catalunya al CCCB. Em va semblar tan poderosa, tan grossa de contingut, tan intel·ligent, tan potent, tan colpidora que la vaig escriure a la pàgina en blanc del començament del llibre. I allà ha quedat per sempre.
I si. Sembla que estem en uns moments històrics en els que no aturem de volar com papellones grogues, papellones estelades, moltes papellones que de sobte i de tant en tant, canvien a abelles que ataquen amb una punteria certera i ferotge, en defensa justificada davant l enemic.
Bona estrategia que ens portarà a la victòria. Estic absolutament segura.

Jaume Riu
Jaume Riu
16.05.2019  ·  13:27

En resposta al comentari de Ramon Perera, em sembla que sí és coneix la causa que fa reprimir l’ús de tota la força disponible per part del regne d’Espanya contra el Procés català. Hi ha dos motius determinants, per una part el Tractat de la UE que obliga als Estats membres a no fer ús de l’exèrcit contra els propis ciutadans. L’altre motiu és més contundent encara, doncs resulta que el comandament de l’exèrcit correspon a la OTAN

Montse Massot
Montse Massot
16.05.2019  ·  13:28

Molt bona l.editorial d.avui m.agradat i encorajat moltíssim en una paraule engrescadors a tope, seguim!

Roser Caminals
Roser Caminals
16.05.2019  ·  16:09

Sempre he dit que l’estat espanyol s’està auto arraconant en un espai on només hi cap la violència. Quan sols els quedin els tancs, potser haurem guanyat la batalla. I no vull pecar d’optimisme.

Sr, Gilibert, amb tota cordialitat, la cita “ándeme yo caliente…” és de Góngora, contemporani de Quevedo, i molt oportuna.

En Sánchez per força havia de saber, o confiar, que a l’Iceta el tombarien. Té molts defectes, però no és curt de gambals.

Antònia Calvo
Antònia Calvo
16.05.2019  ·  16:46

Molt ben trobat aquest símil!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
16.05.2019  ·  18:10

M’ha agradat l’editorial i m’ha agradat el símil. Jo de boxa no en sé un borrall.
M’adono que hi ha nerviosisme i suposo que es deu al hàbit prepotent que tenien , que els havia funcionat moltes vegades i que ara veuen que ja no els és útil, i això no ho poden pair. L’altra cosa que no entenen és que tantes persones, sense que siguin manats, siguin capaços de mantenir aquesta posició de resistència,…. i a més a més PACIFICA.

Glòria Aladesa
Glòria Aladesa
16.05.2019  ·  18:53

Quin goig de lectura… de tant en tant, cal aquest punt de vista. Bravo !!!!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes