Un bon amic em feia notar l’altre dia que ja no és possible dir que estudiar filosofia no serveix de res. Té tota la raó. Aquí tenim l’alcaldessa Colau i la regidora Pin, que no han acabat la llicenciatura però el currículum de les quals és indestriable dels estudis filosòfics. N’hi deu haver més, segur. Com a professora em fan replantejar el credo que no acabar els estudis és un error i un mal pas de futur. Però sobretot em renoven la fe en la connexió que els estudis universitaris anglosaxons estableixen entre filosofia, economia i política (en paral·lel a l’altra connexió que els guia: llatí, matemàtiques, història i literatura, coneixements que preparen per al canvi).

I encara més: juntament amb alguns altres polítics d’aquest gran moment de canvis i recanvis, les senyores polítiques sorgides dels estudis filosòfics em duen a contemplar un mapa: la constel·lació de filles i fills de l’exili, de les migracions i de l’educació en les dècades prodigioses de l’estat del benestar i els seus camins agredolços. Anomalies històriques, d’aquelles que s’esdevenen de tant en tant, jo mateixa en sóc una. No fan sinó mostrar-se ací i allà les anomalies històriques, en aquest sorprenent i imaginatiu any 2015.

Vegin David Fernàndez, per posar un altre cas de polític alternatiu i alhora significatiu d’una noció que no coneixíem fins ara: la política alternativa com a corcó i alhora baula del recanvi de la política convencional. Tampoc no ha acabat els estudis universitaris, de ciències polítiques en el seu cas. Com Colau i tanta gent a Catalunya, prové d’una família migrant en la generació dels avis. Quina formació, quina educació reglada tan diferent. Que s’han ampliat els marges de l’imaginari col·lectiu, tant i tant. Bé s’havia de notar, que tantes famílies ben formades políticament i socialment en els anys de la transició van fer bona feina amb les criatures. Aquí les tenim, les filles i els fills de l’educació. També.

I els grecs? Aquests dies he quedat ben impressionada de sentir per la tele alguns dels seus polítics i intel·lectuals poliglots, s’expressen bé tant en anglès com en espanyol i segurament en més llengües foranes. Però sobretot em crida l’atenció el conjunt d’economistes de primera línia, de reconeixement internacional, entre les files de Syriza i el govern de Tsipras (i en l’anterior govern i en els equips de Brussel·les). Aquí entra també l’exili, que la història de la Grècia contemporània ha estat tremenda.

Ianis Varoufakis ha estat un ministre el paper revulsiu del qual creixerà amb el temps, quan hagin passat aquests dies idiotes que segurament ja sabia que li caurien a sobre i que el titllen de ‘rock star’, arrogant i no sé què més. ‘No, home, no: és política’, va respondre a un periodista l’endemà de la seva dimissió quan el reporter li va dir que havia estat ‘sacrificat’ com a ministre de Finances. Així ho crec, que és política. Ha estat substituït per Evklidis Tsakalotos, un altre economista, més radical que ell i membre del nucli dur de Syriza, partit a què no pertany Varoufakis. Tots dos estan en la cinquantena, són carn i ungla i comparteixen algunes coses més. Són fills de l’exili grec.

Varoufakis és fill d’un químic, professor universitari i president d’unes importants acereries que va ser empresonat i enviat a l’exili a Makrónisos, illa que el govern va utilitzar contra els que havien combatut en el camp comunista entre 1946-1949, la guerra civil grega. Son pare l’empeny a exiliar-se i fa estudis a Anglaterra (matemàtiques i economia). En els estudis troba per mentor Petros Móralis, que seria aviat primer ministre amb el PASOK. Amb l’arribada de Thatcher al govern, Varoufakis s’exilia a Austràlia. Torna a Atenes el 2000.

Tsakalotos neix a Rotterdam, fill d’un enginyer civil de la indústria naviliera d’una bona família que es trasllada a Londres quan el nen té cinc anys per encetar la seva formació. Desconec si la família tenia previst que un dia li dirien ‘aristòcrata d’esquerres’. La seva educació britànica és més selecta i tot que la de Varoufakis, ha estat comparada amb la de l’actual ministre George Osborne, el de l’Exchequer, l’equivalent del Ministeri de Finances d’altres països. Es trasllada a Atenes als noranta, quan ja és catedràtic de la Universitat de Kent i és casat amb Heather D. Gibson, també economista reputada, escocesa, coautora de tantes publicacions científiques de la parella i ara directora-consellera del Banc de Grècia.

La constel·lació de migracions, exilis i educació és també notòria en els amplis moviments civils i ciutadans que vivim arreu. Afegiu-hi vosaltres mateixos els noms i les trajectòries que valoreu perquè no hauríeu dit mai que els veuríem amb capacitat col·lectiva d’influència i de decisió.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb