04.03.2025 - 21:30
Aquest vespre s’han atorgat a Barcelona els premis Finestres de narrativa i còmic del 2024, que convoca la Fundació Finestres, entitat que impulsa la llibreria i l’editorial del mateix nom. Són tres premis a obra publicada l’any 2024 i dues mencions al talent jove, tot i que enguany només se n’ha destacat una. Els premis Finestres de narrativa es van crear fa cinc anys amb la intenció de donar suport als autors, que reben 25.000 euros cadascun pel premi. I els de còmic es van convocar fa quatre anys per primera vegada, per estimular i enfortir la presència del còmic dins el sistema literari català i amb el compromís de publicar les obres guanyadores. El premi de còmic té una dotació de 25.000 euros i la Menció al Talent Jove, 15.000.
Ferran Grau, amb la novel·la Hiperràbia (Angle Editorial), ha estat destacat amb el premi Finestres de narrativa catalana. La història que ha escrit es basa en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, que va commoure el país, sobre el qual l’autor crea un paral·lelisme amb el llibre d’Anthony Burgess La taronja mecànica. En narrativa castellana s’ha premiat l’obra de l’argentí César Ària, En el Pensamiento (Random House), novel·la que parla de la infantesa i se situa a la Pampa argentina. L’autor, que resideix a l’Argentina, no s’ha pogut desplaçar a recollir el premi. I el premi Còmic ha estat per a Cap endavant de la italiana establerta a Barcelona Giulia Sagramola, sobre una jove a punt de fer trenta anys que té unes aspiracions a la vida però que l’entorn familiar i social l’empenyen cap a una vida que no acaba de ser la que vol, en què la maternitat pren centralitat. La Menció al Talent Jove ha estat per a la gallega també resident a Barcelona Uxía Larrosa pel projecte El despreniment, sobre un personatge que perd la seva ombra i viu un procés de desdoblament; quan la recupera, personatge i ombra no acaben d’encaixar perquè van descompassats. Totes dues guanyadores han parlat en català.
El crim del caixer i ‘La taronja mecànica’
El jurat del premi de narrativa catalana era format per Marina Espasa, Anna Guitart, Mara Faye Lethem, Pere Antoni Pons i Gemma Medina. D’Hipperràbia, n’ha valorat “l’atreviment i el grau d’elaboració i reescriptura literària a partir de dos elements: un crim real i un altre text literari com és La taronja mecànica, d’Anthony Burgess. Combinats amb destresa, conformen la base per a una reflexió moral i existencial sobre el lliure albir.” El jurat també ha vist com un encert la invenció d’una parla, el xeno, “el llenguatge únic i imaginatiu, lúdic i tenebrós, que comparteixen la colla de nois criminals que protagonitza la novel·la, però que, lluny de fer-ne només un artefacte retòric, contribueix a fer que tingui emoció, contradicció ètica, experiència moral i densitat existencial”.
L’editora del llibre, Rosa Rey, directora d’Angle Editorial, ha assenyalat per a VilaWeb alguns elements importants que conté Hiperràbia. En destaca la contemporaneïtat de l’obra: “Aquesta idea de reexplicar una història que ha passat és una tendència, és una cosa que en literatura ara passa molt a tot arreu. I en aquest cas no té a veure amb el fet de donar veu a algú protagonista d’un cas que ha passat recentment, sinó amb el de tornar a explicar una història de fa pocs anys però connectant-la amb una història de fa més temps, la que explica La taronja mecànica, que és un cas que s’esdevé després de la Segona Guerra Mundial. I això ens diu que la societat d’ara s’assembla molt encara a aquella en l’aspecte de la violència extrema i del sense sentit, de per què uns joves són capaços de matar una persona. I després s’ha de destacar que la novel·la també és un treball de llengua, una novel·la construïda amb un llenguatge que l’autor s’ha inventat, amb un munt de referències, algunes de molt bèsties, però algunes altres de molt nostrades, de folclore català, de cançons catalanes, del Club Súper 3, i això fa que la llengua agafi un aire infantil que tensiona i contrasta una història tan plena de violència. I, al final, el que hi ha de fons és una història personal i molt humana, la d’algú que ha comès un assassinat. I l’autor es pregunta si aquest algú és capaç de penedir-se’n i si, un cop se’n penedeix, la societat és capaç de perdonar-lo. I aquí hi ha el quid de la qüestió.”
Hem parlat a peu dret amb el guanyador sobre la novel·la, els valors que transmet i la construcció literària. I, prenent el fil dels arguments exposats per Rosa Rey, li demanem:
—La idea del perdó és el gran tema de la novel·la?
—Jo parlo de reinserció, perquè el perdó no es tracta en el sentit catòlic de la paraula. Es parla molt de suport psicològic, de la cura, però a l’hora de la veritat, aquestes persones que es penedeixen les abandonem.
—Voleu dir que són estigmatitzades per sempre?
—Completament. A més, el personatge real sobre el qual m’inspiro s’intenta perdonar a si mateix, però no es pot perdonar, perquè sap que és un assassí, ha estat sentenciat com a assassí. Ell t’ho diu així i haurà de viure amb això fins que es mori.
—Per a escriure la novel·la vau parlar amb l’assassí de la dona del caixer?
—Vaig fer dues coses: per una banda, vaig llegir cent cinquanta cops La taronja mecànica i després vaig parlar amb ell moltes vegades. I a partir d’aquí vaig fer un híbrid.
—Però com vau establir el vincle entre el crim del caixer i La taronja mecànica?
—La història és molt paral·lela, però el clic me’l va donar ell, quan em va dir: “Nosaltres ho fèiem com els nois de La taronja mecànica.” Jo ja veia que hi havia paral·lelismes, però no m’hi hauria atrevit si ell no m’hagués donat la clau.
—Com l’aborda, el tema del mal, la novel·la?
—És un tema que sempre m’ha interessat. Tot i que a partir d’ara em sembla que deixaré el mal de banda i tractaré d’altres temes, penso que fins ara l’he tingut una mica com una obsessió, perquè si m’hi fixo he anat parlant del bé i del mal en altres llibres. És un dels grans temes de la literatura. Em crida l’atenció per què algú fa mal a algú altre. I després hi ha les diferents maneres de fer mal.
—Parleu-me de l’argot que us heu inventat per a la novel·la.
—Al meu entendre el xeno fa dues funcions. Per una banda, és gairebé un personatge més. Perquè amb aquest llenguatge inventat entens que es tracta d’una tribu en un moment concret i en un lloc concret. Sobretot pels referents que tenen, del Club Súper 3 i tot això. Són xavals de la meva edat. I, d’una altra banda, primer vaig voler utilitzar el nadsat [l’argot fictici que utilitzen els joves de La taronja mecànica] i tinc la novel·la escrita en nadsat, però em quedava molt artificial, molt robòtica. I quan m’invento un argot propi per a la novel·la és quan comença a fluir i totes les referències em vénen soles, perquè me l’invento jo. I en aquest moment em va créixer moltíssim la novel·la.
—I en què consisteix el xeno?
—Aquest argot és fet de dues-centes paraules inventades. I a partir d’aquestes dues-centes paraules he anat fent créixer les coses. Per exemple, el narrador diu els colors dues vegades. O sigui, la jaqueta amb folre, taronja, taronja. I els números…, quan era petit em feia gràcia quan la gent deia: “He fet les coses tres o cinc vegades”, amb nombres no correlatius. Això també ho fa el narrador. I després les cançons: hi surt la Núria Feliu, la Guillermina Motta… Però, de fet, la novel·la és un homenatge a La taronja mecànica, no me n’amago.
—Abans de posar-vos a escriure Hiperràbia ja éreu devot de La taronja mecànica?
—Havia vist la pel·lícula, però no havia llegit el llibre. I vaig trobar el llibre en català, en una edició del 1984, traduït per Jordi Arbonès i amb un pròleg de Quim Monzó. Era l’època que en Monzó feia el programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Jo sempre dic que escric per electricitat…
—Què voleu dir?
—Que hi ha un moment que em passa el corrent davant d’una cosa. Amb l’Albert Pijuan [també guanyador del premi Finestres i autor d’Angle Editorial] sempre diem que no ens posem a escriure quan tenim una estructura o un mapa previ, sinó que ens posem a escriure perquè tenim una enrampada. I quan som a mig camí de l’escriptura és quan fem el mapa. Tant ell com jo som orgànics, no pas estructurals.
—Per acabar. Que us hagin concedit el premi Finestres vol dir que el jurat considera que és la millor obra de narrativa escrita el 2024. Això pesa.
—És una responsabilitat molt gran. No m’ho esperava. A més he llegit les obres dels finalistes i m’han agradat molt, són molt bones. [Van ser finalistes amb ell Cristina Masanés, amb l’obra Marxarons, i Manuel Baixauli, amb Cavall, atleta, ocell.]
