L’ona expansiva del dia que Felipe VI fou humiliat a Barcelona

Va ser un punt d’inflexió d'aquell estiu convuls perquè va marcar el desplegament del dispositiu repressiu contra l'1-O, en què el rei humiliat va tenir un paper decisiu

Josep Casulleras Nualart
24.08.2022 - 21:40
Actualització: 24.08.2022 - 23:23
VilaWeb
Felipe VI, en la manifestació de condemna als atemptats del 17-A. Fotografia: Sònia Pau - El Punt Avui.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui fa cinc anys que Felipe VI va patir una gran humiliació a Catalunya. El rei espanyol va venir a Barcelona, acompanyat del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i la vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, per presidir la manifestació organitzada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat en rebuig dels atemptats gihadistes de feia poc més d’una setmana a Barcelona i Cambrils. El país era commocionat. I el 26 d’agost de 2017 les principals autoritats polítiques de l’estat espanyol van fer un intent d’aprofitar-se d’aquella commoció, d’encapçalar-la, d’erigir-se en els referents d’uns ciutadans en estat de xoc per aquells atemptats i que eren convocats, un mes i mig després, a un referèndum sobre la independència de Catalunya. La gestió de la crisi d’aquells 17 i 18 d’agost havia deixat el govern espanyol en fals i l’estat, desaparegut: fou la Generalitat qui la va controlar i els Mossos d’Esquadra, els qui la van resoldre.

Felipe VI va mirar de revertir-ho, però quan va arribar a la manifestació fou rebutjat, xiulat, escridassat, i li van plantar una pancarta als nassos que deia: “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes.” La sostenia David Minoves, president del CIEMEN, i aquella imatge fou el símbol del fracàs del desembarcament del cap d’estat i els principals dirigents espanyols aquell dia a Barcelona.

La manifestació, enorme, va omplir el centre de Barcelona, de la plaça de Catalunya al passeig de Gràcia i tots els carrers adjacents. I es va convertir no solament en un gran crit del lema “no tinc por”, sinó també en el moment de màxima comunió entre el cos dels Mossos d’Esquadra i la societat catalana, després d’una campanya de desprestigi instigada per mitjans de comunicació i partits espanyols, i poques setmanes abans del referèndum. Els ciutadans es giraven d’esquena a les autoritats espanyoles –començant per Felipe VI– que aquell dia havien anat a Barcelona a presentar-se com els referents institucionals d’una societat que en desconnectava.

Homenatges als Mossos en la manifestació contra l’atemptat del 17-A (fotografia: Albert Salamé).

I aquella tarda d’agost fou un punt d’inflexió en aquell estiu convuls, perquè va marcar l’entrada al setembre, quan l’estat va desplegar tot el dispositiu repressiu contra el Primer d’Octubre, en què aquell rei humiliat va tenir un paper decisiu.

Sobretot perquè el 3 d’octubre va encoratjar la repressió. El to i la duresa d’aquell discurs van sorprendre no solament una part important dels dirigents polítics, sinó també la premsa internacional, que no entenia com podia ser que, en una intervenció pública tan inèdita i transcendent, Felipe VI no fes cap esment als centenars de ferits per la brutalitat policíaca, cap gest envers els més de dos milions de catalans que van votar ni cap missatge en favor de la mediació. En canvi, donava llum verda al govern de Rajoy perquè actués contra els independentistes i traçava una línia entre els ciutadans catalans que eren dignes de ser tinguts en compte i protegits i els que no. I entre aquests darrers hi havia, és clar, tots aquells que el van escridassar a Barcelona en la manifestació dels atemptats del 26 d’agost.

L’hostilitat de Felipe VI envers l’independentisme ja venia d’abans i s’havia fet palesa quan es va negar a rebre en audiència, com hauria pertocat, Carme Forcadell com a presidenta del Parlament de Catalunya per informar-lo de la investidura de Carles Puigdemont el gener del 2016. Però, al llarg d’aquell any, fou precisament Puigdemont qui va anar veient en el rei espanyol senyals interessants, que anaven en un sentit del tot contrari a com va acabar actuant. En parla en el llibre M’explico (la Campana, 2020), amb Xevi Xirgo, quan recorda el sopar del premi Planeta, el 15 d’octubre.

Tots dos van coincidir-hi, a més de Sáenz de Santamaría i més personalitats. Van sopar asseguts l’un al costat de l’altre, i van parlar molt. Segons que detalla Puigdemont, Felipe VI va començar felicitant-lo per la conferència que havia fet uns dies enrere en un hotel cèntric de Madrid, davant una desena d’ambaixadors i amb el govern espanyol fent-li el buit. “M’han parlat molt bé de la teva intervenció l’altre dia a Madrid, me n’han arribat molt bones referències.” Puigdemont va quedar parat, perquè en aquell discurs va parlar del camí que traçava el govern cap a la independència, i feia una darrera crida al govern espanyol per a pactar el referèndum. Però deixava clar que, si s’hi oposava, el farien igualment. De fet, feia poc més d’una setmana que ho havia anunciat solemnement al parlament amb aquell “referèndum o referèndum”.

Era en aquest context, quan el president sopava al costat de Felipe VI als premis Planeta, que el rei li va dir que havia fet un bon discurs. Però la conversa va anar més enllà, tal com explica Xirgo: “El monarca li explica que hi ha d’haver un espai de diàleg i treball on s’han de resoldre ‘els temes materials’, i li posa d’exemple el finançament o les infrastructures. ‘Ja sé que no és la vostra reclamació’, afegeix. Per això, li diu, hi ha d’haver un segon espai de diàleg on abordar i resoldre ‘reformes en profunditat del model territorial’.” Felipe VI li deia a Puigdemont que era partidari del diàleg, i va traslladar-li el mateix missatge mitjançant el cap de la casa reial, Jaime Alfonsín, que en aquell mateix sopar va seure al costat del conseller de Cultura d’aleshores, Santi Vila. “Ni el PP ni el PSOE actuen per patriotisme, ho fan només per interessos partidistes. No tenen gens d’interès a resoldre la situació; només tenen interès a salvar-se mútuament. No tenen cap voluntat d’emprendre els canvis profunds que s’haurien de fer”, va dir-li Alfonsín. Felipe VI, a més, va demanar a Puigdemont que mirés de no implicar-hi la casa reial, que volia restar al marge del conflicte polític, segons les anotacions del president.

Però la realitat fou ben diferent: hi va haver una implicació directa, que contravenia les funcions que corresponen constitucionalment a la figura del rei, i hostilitat. I aquest paper va costar a Felipe VI que l’hostilitat li fos retornada cada vegada que va venir a Catalunya després de la tardor del 2017. Era l’artífex de la repressió, el cap de l’a por ellos. I la primera vegada que va visitar Barcelona d’ençà d’aquella manifestació del 26 d’agost de 2016, en va ser perfectament conscient: el 25 de febrer al vespre va sentir per força el repic d’atuells i la cridòria dels manifestants del Palau de la Música estant, on es feia el sopar de gala d’inauguració del Mobile World Congress. El rei se’n va anar a tota velocitat per la Via Laietana, buida, tallada completament per un enorme dispositiu policíac dels Mossos d’Esquadra sota el 155.

I l’estiu següent, pel primer aniversari del 17-A, va tornar a mastegar la indignació pel seu paper com a cap de l’estat repressor. Felipe VI es va voler treure l’espina de l’any anterior, i va tornar a presidir l’acte. Però en va tornar a sortir escaldat, perquè va haver d’entomar les paraules de Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn, aleshores empresonat: “No sóc jo qui hauria de ser aquí.” I les de Javier Martínez, pare d’en Xavi, el nen de tres anys mort en l’atemptat de la Rambla: “Clavi un cop de puny sobre la taula i deixi anar els presos polítics. La meitat dels independentistes l’aplaudiran”, li va etzibar.

Felipe VI no li va fer cabal. Tot el contrari, perquè uns mesos més tard, quan tot just començava el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, va fer una declaració pública en què demanava que es castiguessin aquells que se saltaven la llei. En un altre acte insòlit d’ingerència –en aquest cas, al poder judicial–, el rei espanyol va dir: “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.”

Però en les visites següents de Felipe VI a Catalunya, les protestes han anat perdent força, fins a pràcticament desaparèixer. I, en contraposició a les protestes impressionants del Mobile World Congress del 2018, hi ha la fotografia del sopar del Mobile World Congress d’enguany, en què el rei va parlar amb Pere Aragonès i Ada Colau sobre la preocupant situació a Ucraïna. Són dos moments d’un mateix acte separats per quatre anys durant els quals els partits no han estat capaços de canalitzar el rebuig i la indignació contra el rei espanyol i la repressió d’estat que representa; no han sabut aprofitar la gran ona expansiva que va venir després d’aquella humiliació del rei espanyol a Barcelona.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes