extrema dreta

Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.

Amb la frase citada, Dostoievski projecta llum sobre el misteri de la passió anticatalana que senten milions de persones a tot l’estat. Si aquestes persones tinguessin la sinceritat d’un Fiódor Pàvlovitx, reconeixerien que els catalans no els han fet mai cap mal. No ho és pas voler separar-se’n pacíficament. Es miri com es miri, demanar serenament el divorci és tan innocu com reclamar la responsabilitat del propi destí; res no justifica acusar qui la reclama d’incitar a l’odi. I menys encara processar-lo. Per aquest camí, Espanya, després de moltes dècades, ha tornat a criminalitzar la desafecció.

Però cal no enganyar-se més del compte. El primer i el 27 d’octubre de 2017 són la cortina de fum darrere la qual l’estat s’amaga d’ell mateix. Les malifetes dels diversos governs espanyols foren la causa de l’odi que envolta com un núvol tòxic tot el que és català; el procés en fou simplement la conseqüència. L’independentisme no ha despertat pas l’extrema dreta. Rivera, Álvarez de Toledo, Abascal són criatures del PP crescudes a l’ombra del PSOE. L’estat ha alimentat l’extrema dreta i quan li ha convingut l’ha desfermada en tot el seu paroxisme. Si la propaganda posa l’arada davant els bous és perquè a l’estat li convé d’invertir la lògica natural de la rancúnia. Però, com s’ha posat de manifest durant el judici al Tribunal Suprem, el dispositiu policial ja s’havia trencat el 30 de setembre sense esperar els esdeveniments. D’aquesta manera el Ministeri de l’Interior avortava la possibilitat d’una actuació que prioritzés la seguretat, tal com demanava l’ordre del secretari d’estat del 29 de setembre. Escenificar la violència formava part d’un pla de dissuasió no pas del referèndum, que era impossible d’aturar, sinó de l’independentisme. La brutalitat del primer d’octubre era el preludi wagnerià de tot allò que ha vingut després, i no costa gens de reconèixer-hi el leitmotiv. En tot cas, la violència desfermada per l’estat justificava la voluntat de votar i no pas a la inversa. Amb tota la lògica karamazoviana del món, l’odi, concentrat en l’infame ‘aporellos’, no ha fet sinó augmentar, de manera que, com al rei Midas, tot el que toquen Arrimadas, Casado, Rivera o els fiscals se’ls converteix en procés.

Observant-ho tot plegat a distància, sóc conscient del risc de generalitzar els sentiments d’una societat que fa molts anys que no és la meva. Però tinc la impressió, gairebé la certesa, que la majoria de catalans no odien els espanyols. No pas perquè el català desconegui la rancúnia, sinó perquè, ja sigui per manca d’oportunitat, ja sigui per acomplexament o indiferència, no els ha fet cap mal, ni els en vol. I també perquè, quan la injustícia és manifesta, l’ultratge revolta però no suscita desig de venjança. Al cap i a la fi, si els catalans no odien els espanyols és perquè no ofèn qui vol sinó qui pot.

La pulsió anticatalana s’explica per les agressions espanyoles en el curs de la història. I una cosa singular: per justificar cada una d’aquestes agressions els espanyols han retorçat la legalitat i han trencat els pactes. Aquesta constant històrica posa en evidència l’apologia de l’actual vulneració de drets que fan representants d’uns altres estats i oficials de la Unió Europea quan algú els acorrala amb el testimoni dels fets. Valguin d’exemple les declaracions del primer vice-president de la Comissió Europea, Frans Timmermans, la setmana passada per a emblanquir la involució d’Espanya. Declaracions d’aquesta mena en boca d’alts càrrecs que no és possible de considerar desinformats haurien d’alarmar els qui encara confonen la Unió Europea amb garanties democràtiques.

L’escena del monestir a la novel·la de Dostoievski és encara més esclaridora. A mesura que se li escalfa la boca, Fiódor Pàvlovitx s’identifica com més va més amb el seu enviliment. Escarnint a tort i a dret sense aturador, acaba degradant-se fins al límit d’allò que és humanament possible. Compenetrats amb el seu paper, els polítics espanyols també capitalitzen l’odi a còpia d’exacerbar l’ultratge sense discerniment. La trajectòria és digna d’estudi. Res de més preocupant per al futur d’Europa que l’homologació d’aquesta conducta en un espai que es presenta com un santuari de drets i llibertats. La pretesa exemplaritat democràtica pressuposa fer-se responsable de tota conculcació d’aquells drets a l’espai europeu. Sobretot interdiu d’emparar els estats transgressors en nom d’una sobirania nacional que ja no té cap més funció que la subsidiarietat en el control de la població.

Però l’efecte Karamàzov no és patrimoni de cap societat ni de cap família. Passa a les millors, fins i tot a la independentista. I així com la teoria James-Lange explica que l’emoció és efecte de la reacció física i no n’és pas la causa, de tal manera que en presència d’un perill primer és fugir i després sentir por, una teoria política karamazoviana sostindria que primer es perpetra una canallada i després sobrevé la fòbia.

No pretenc ara debatre qui va trencar la fràgil concertació de l’independentisme al final de la legislatura passada. Sóc massa lluny de la cursa fragmentada i fragmentadora pel poder institucional per a ser capaç de discernir diferències de pes en els objectius dels partits. Si més no en els objectius declarats. Diferències que vistes de prop semblen irreconciliables, de lluny es veuen com a fruit de la casualitat amb què cadascú s’ha situat en l’òrbita d’una formació o una altra. També hi ha que l’excés de voluntat diferenciadora, típica de l’individualisme català, fragmenta aquest espai molt més que no és raonable o convé. Però si aquest no és el lloc ni l’ocasió d’obrir la capsa dels retrets, sí que ho és de formular una proposta de sentit comú als lectors en qualitat d’electors. Si l’exigència d’unitat és sincera, caldrà que la gent aprengui a fiscalitzar els partits. I sols hi ha una manera de fer-ho: alliberant el vot. Cal desterrar allò tan conservador de ‘a casa sempre hem votat X’, amb què alguns es vanten de pedigrí electoral. Cal desobeir els partits que voldrien sotmetre l’elector a militància. Sobretot cal desconfiar de l’anomenat vot útil, que és el coaccionat per la por i sol ser el més inútil de tots. Útil ho és sols el que promou l’ideal que hom voldria veure materialitzat. Perquè si no és ara, quan el realitzaríeu? Si bé és poc intel·ligent de votar amb rancúnia, cal, amb tot, que el vot tingui memòria. De babaus és votar per segona vegada promeses traïdes i els qui les han traïdes, i és de responsables aplicar el correctiu.

I si es vol votar estratègicament, hi ha afortunadament un indici fiable en les fílies i especialment en les fòbies de l’estat. En el rang oficial de la simpatia, que va de la lloança estratègica a la demonització vehement, s’hi pot distingir la imatge invertida d’allò que més convé a la república. Aquesta jerarquia, variable segons la necessitat i la tàctica de cada moment, és el termòmetre de la causa, perseguida en un sentit per l’independentisme i en un altre de ben diferent per l’estat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb