Exigim, reclamem, no permetrem, no tolerarem

Ens demanen quina alternativa proposem, i tota resposta passa primer per una altra qüestió: del terror institucional a la repressió, pot sortir-ne res de bo, per a una llengua amenaçada?

Marta Rojals
Marta Rojals
16.05.2022 - 21:40
Actualització: 17.05.2022 - 20:46
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El saben aquell que diu que a cada embat de l’estat espanyol –jo què sé: l’operació Catalunya, l’espionatge destapat l’any passat, l’espionatge destapat enguany, la liquidació del model educatiu català–, l’independentisme institucional surt tot indignat i arrufant molt les celles a manifestar que exigeix que, que no tolerarà que, que no permetrà que es torni a, com a pas previ a tornar a permetre, tolerar i rebaixar les exigències així que l’actualitat dóna pas urgent a una nova actualitat.

El patró s’ha repetit tantes vegades que s’ha tornat un acudit, un mem, un gag permanent del Polònia. Però fer riure sense voler, al final, té un preu. Un nou capítol del no permetrem i el no tolerarem és el del 25 % (mínim, recordem-ho) de castellà a l’escola, previ a una modificació de la llei de política lingüística que, per a incrementar el català a les aules, proposa de formalitzar l’ús del castellà com a llengua d’ensenyament –perquè “no tolerarem” que siguin els jutges qui ho decideixin per naltros, perquè “no permetrem” que ens ho imposin des de Madrid. Com ja sabeu, en una maniobra descompassada, Junts s’ha desmarcat de l’acord que compartia amb ERC, Comuns i PSC, intentant aprofitar el corrent d’indignació popular quan l’ha vist passar. A l’espera de saber com quedarà, el pacte o el no-pacte, sí que sabem una cosa que els grups de pressió de la reculada reclamen públicament i desesperada: que és preferible tirar pel dret sense Junts i la CUP, abans que no se’n despengi el PSC.

Fa dies que els escolto i els llegeixo amb atenció: tertulians del girem full, tuitaires de partit i mitjans de la moderació que apel·len al paper del PSC històric, catalanista, el dels pares de la immersió, els dels “grans consensos de país”, per a sostenir una mena de dogma que diu que, a Catalunya, un consens sense el PSC no és consens per definició. No ens fan tanta memòria, ells sabran per què, del partit que reconeixia el dret d’autodeterminació dels pobles, el de “la desafecció” post-sentència contra l’estatut, el que defensava el dret de decidir, el que havia arribat a dir, a través del seu màxim subaltern, que els referèndums sobre la independència, en les democràcies avançades, “s’han de poder fer”: el mateix partit que, un cop desempallegat del sector catalanista i articulat al voltant de l’espanyolista, oh, que estrany, s’ha anat despenjant progressivament de tots aquests grans consensos de país… fins al paroxisme del 155.

Total, que mentre al PSC desmarcat de la centralitat democràtica vigent des del franquisme ningú no li’n demana raons, els radicals, els hiperventilats i els fonamentalistes som els qui continuem defensant aquells drets fins al punt de voler-los exercir: una altra cosa estranyíssima, tu, on s’és vist. Girada la truita d’aquesta manera, per què n’hauríem de sospitar, doncs, de la bona fe dels socialistes contra l’última ingerència espanyola en l’escola catalana? Per què no haurien de ser bones, les intencions per al català de qui deu part de la seua força electoral a l’herència ideològica de Ciutadans? Per què hauríem de desconfiar de qui, trencant la seua tradició històrica, féu campanya electoral en castellà per a captar el vot de l’anticatalanisme? Que potser insinuem que no l’arriscaria, aquest capital, justament ara, quan tot indica que pot tornar a guanyar les eleccions? Quines coses de pensar, oi? Mira que som paranoics.

No cal pensar tant, si ens atenem al missatge que toca pensar: que la presència del PSC en els grans acords del passat, un PSC que ja no existeix, dóna al partit actual una autoritat vitalícia sobre els grans acords del futur, peti qui peti. Ja sento les veus: és que és el primer partit del parlament! Oh i tant, igual com ho va ser abans el d’Arrimadas, perquè les fitxes de l’estat van d’una banda a l’altra del tauler, i llavors ningú no va pensar que podia ser bona idea fer-ne dependre els drets fonamentals dels catalanoparlants. Per tant, deixeu-me dubtar de quina aigua anirà al molí de qui, en qualsevol reforma lingüística que tingui, a través dels socialistes catalans, la signatura de l’estat. Alguns ens diuen que es tracta de comprar temps –ara, sats?, a corre-cuita–, però fa més l’efecte que el que es mira de comprar és pau. Una pau que és impossible, ja, tractant-se del català, mentre vagi creixent el percentatge de votants que el volen aniquilar.

Els qui ens renyen per anteposar la sociolingüística i la pedagogia a cap consens de la por –sense l’amenaça de la repressió, qui dubta que els acords serien uns altres?– ens diuen que l’escola no pot girar l’esquena a la realitat del carrer. La cosa, així dita, sembla incontestable, fins que recordem que el paper de l’escola no és pas de fer de reflex de la realitat existent, sinó de ser motor per a transformar-la a millor. L’altra que ens etziben és que en un pacte hi ha d’haver renúncies de totes les parts, i aquesta, si se la creuen, fa esborronar: en la situació d’emergència lingüística que ens trobem, a què més hauria de renunciar, el català? Quantes renúncies val, acontentar la quota espanyolista en un pacte per la llengua? Si justament som on som per efectes d’una renúncia col·lectiva d’anys! Finalment, també ens demanen quina alternativa proposem, i tota resposta passa primer per una altra qüestió: del terror institucional a la repressió, pot sortir-ne res de bo, per a una llengua amenaçada? Ho sabrem aviat.

Hem sentit “eleccions”, abans? Servidora vaig ser de les que van dir i escriure que, abandonada la lluita parlamentària per la independència, encara tenia trellat votar partits autodenominats independentistes per la qüestió de la llengua, l’últim bastió de tot poble que vulgui continuar sent. Allò que dèiem de l’humor: ningú no em podrà retreure mai que no sigui una dona de fe. Una fe descomunal, vista en perspectiva, que calia esforçar-s’hi molt per enderrocar-la. També dèiem que fer riure sense voler –no permetrem, no tolerarem–, al final, té un preu. A alguns independentistes, no sé quants, aquesta fe encara ens va arrossegar a les urnes l’última vegada, i la penúltima i tot. Però a la pròxima, em temo que a molts d’aquests perseverants ja no ens quedarà ni fe ni humor per a gastar. Que facin els nostres dirigents els seus càlculs –tots plegats, tots–, perquè el que més temíem, allò que preteníem evitar amb una agulla d’estendre al nas i fent un últim esforç, ja està passant ara. Amb aquest “mentrestant” tan pragmàtic i tan realístic que ens ha quedat, què més hauríem de témer perdre, en una pròxima contesa electoral?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €