En el debat sobre una futura Catalunya independent, el factor Unió Europea és una de les armes emprades més sovint pels contraris a la secessió d’Espanya i al dret del poble català d’expressar-se sobre la qüestió, per via d’un referèndum. Les greus conseqüències de la inevitable sortida de la Unió i la impossibilitat de tornar a entrar pel vet anunciat per Madrid farien gairebé supèrflua qualsevol discussió, i transformarien els defensors del procés en enemics del benestar i del progrés del país.

No pretenc pas entrar en la qüestió, controvertida, de l’atzucac jurídic i de la insuperabilitat política de la sortida de la Unió d’un hipotètic nou estat, separat d’un estat membre. M’interessa d’analitzar la substancial negativa fins avui demostrada per les institucions europees a l’hora de confrontar-se amb un tema considerat —de manera gairebé sempre implícita, poques vegades explícita, però lacònica— un assumpte intern a la dimensió espanyola.

La relació entre processos (d’integració europea per una banda, sobiranista per una altra) podria efectivament presentar-se com un conflicte per les diferents direccions (unió-divisió). Però, en una anàlisi més aprofundida, el discurs pot capgirar-se: ambdós processos expressen, de manera unívoca, una tensió per a la superació de la sobirania absoluta de l’estat nació. És la mateixa sol·licitud de permanència a la Unió Europea que transforma la demanada dels independentistes (catalans i escocesos) en una demanda de sobirania limitada; una demanda per a una independència que es fonamenta en la idea de la irrenunciable interdependència entre les realitats estatals contemporànies. El marc europeu, en aquest escenari, podria representar un element fonamental de desdramatització de les tensions actuals.

Els amos d’Europa: governs o ciutadans?

Darrere de la indiferència de les institucions europees podria amagar-se, per tant, no la defensa d’una ordenada evolució de la història, que mira —a través de la idea d’Europa— la superació de les tradicionals fronteres nacionals; sinó, al revés, i paradoxalment, una ferma defensa d’aquelles mateixes fronteres, considerades immodificables. S’hi veu, al capdavall, un càlcul precís i utilitarista dels governs nacionals, que demostra que els amos d’Europa són encara aquests governs, i no els ciutadans.

Els escocesos poden passar de bombarders de la Unió Europea a paladins.

Efectivament, aquesta posició és clarament visible en moltes reflexions presents en el debat públic. Un important polític italià, per exemple, ha comparat les reivindicacions escoceses (i catalanes) amb l’atemptat de Sarajevo que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. La independència d’Escòcia —aquest és l’argument— privaria el Regne Unit, en la perspectiva del referèndum sobre la permanència a la Unió Europea, de la porció més europeista de la població, i afavoriria la victòria dels euroscèptics i una perillosa crisi del procés d’integració.

No és objectiu d’aquest article avaluar les intencions (probablement compartibles) que hi ha a l’origen d’aquestes posicions. Però apareixen fonamentades exclusivament sobre avaluacions de caràcter geopolític, determinades des de fora, que sustenten la idea d’un estrateg que mira des dalt un tauler i decideix quina peça moure i com. S’omet, en canvi, tota consideració respecte dels continguts de determinades instàncies, del suport popular que tenen, de les motivacions que les fonamenten.

Escocesos: de bombarders a paladins

Aquesta manera de reflexionar pot conduir, d’una altra banda, a resultats contradictoris. El referèndum britànic sobre la Unió Europea es farà, sembla —com ha anunciat Cameron després dels eleccions del maig passat— l’any 2017. En el cas que guanyés l”out’ (la sortida de la Unió), malgrat Escòcia, l’estrateg hauria de canviar radicalment de plantejament: en la nova situació la secessió esdevindria desitjable, perquè permetria a un fragment important del Regne ‘ja no Unit’ de mantenir-se (o reingressar?) a l’edifici europeu. Els independentistes escocesos, de bombarders d’Europa esdevindrien, tot d’una, paladins. Els escocesos ja han demanat, de fet, de manera coherent amb la seva vocació europeista, que en el referèndum es consideri la voluntat de les diferents nacions del Regne, per evitar que Escòcia sigui obligada a abandonar la Unió per culpa del vot dels anglesos.

En la situació —hipotètica— descrita, caldria encarar i debatre posicions a les quals avui es presta consentiment. Si la dada decisiva es aquella —formal— de l’entitat estatal que participa en la Unió a través de l’estipulació dels tractats, un nou estat independent hauria sempre d’emprendre, ‘ex novo’, la ruta de l’adhesió; i si el previsible vet retorsiu espanyol —amb la finalitat d’evitar que es formi un precedent útil per als catalans— fos efectivament un obstacle insuperable jurídicament i políticament, la Unió Europea es trobaria obligada a deixar fora de la Unió l’Escòcia europeista i aquells ciutadans escocesos que ja són ciutadans europeus i volen continuar essent-ne.

Els amos d'Europa encara són els governs, i no els ciutadans.

És molt probable que el pragmatisme dels institucions europees permeti d’evitar aquestes conseqüències. Però, en aquesta perspectiva, potser cal començar a reflexionar de manera diferent sobre fenòmens que, per la importància assumida, requereixen un enquadrament més sistemàtic i coherent. I evitar, doncs, actituds planes sobre les conveniències contingents i els desigs dels governs estatals, que porten a deixar de banda alguns temes crucials.

Per fer això, caldria considerar —tal com suggereixen alguns acadèmics— la qüestió dels independentismes dins la Unió com un problema europeu: sense emfatitzar un principi absolut de no ingerència (que pot resultar anacrònic en relació amb el nivell d’integració assolit), sinó cercant respostes adequades als problemes actuals en l’equilibri entre ‘els drets de les persones que pertanyen a minories’ (art. 2 TUE) i el respecte de les ‘funcions de salvaguarda de la integritat territorial’ dels estats membres (art. 4.2 TUE).

El paper d’Europa: selecció d’interlocutors, distinció entre nacionalismes…

D’aquesta manera, Europa podria assumir, en primer lloc, un fonamental paper en la selecció dels interlocutors: distingint les reivindicacions que s’inscriuen al nacionalisme liberal d’aquelles d’arrel ètnico-racial (que normalment, i no és casual, tenen una posició radicalment antieuropea). Podria promoure el diàleg entre nacionalismes dominants i nacionalismes minoritaris, contrastant posicions d’immobilisme que poden empitjorar irremeiablement els conflictes (això ho ha intentat, últimament, el parlament danès amb l’aprovació, el 19 de maig, de una moció sobre la qüestió catalana, que tindrà ara un probable seguiment davant el Consell d’Europa). Finalment, podria assolir —quan calgués— un rol arbitral, i contribuir a canalitzar els processos secessionistes entre rutes democràtiques, dins les quals l’opinió dels ciutadans pogués formar-se i expressar-se de manera plenament conscient i, per tant, lliure.

Gennaro Ferraiuolo, professor de dret constitucional de la Universitat de Nàpols Federico II.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb