27.06.2018 - 22:00
Les costes de la Unió Europea viuen una tragèdia humanitària, però no pas una crisi migratòria, com ho anomena Brussel·les. Enguany 44.370 persones han travessat la Mediterrània, de la ribera sud estant, en cerca de refugi i una vida nova. Una xifra molt menor que aquests darrers tres anys: 172.301 (2017), 362.753 (2016) i 1.015.078 (2015). L’arribada del 0,0086% de la població a la UE no pot ser, de cap de les maneres, una crisi migratòria. De crisi només n’hi ha una i és política.
La UE ha permès que la Mediterrània, en paraules d’Òscar Camps, s’hagi convertit en la frontera més mortífera de la terra. Només enguany han mort 972 a les nostres aigües, segons l’Organització Internacional per la Migració (OIM). Tanmateix, les ONG que treballen a mar adverteixen que la xifra pot ser molt més alta perquè hi ha barques que s’enfonsen i no es localitzen mai. Mil morts en sis mesos tenen un nom: tragèdia humanitària.
Una tragèdia, tot sigui dit, que la UE consent de fa temps: 2.171 (2017), 2.936 (2016) i 1.839 (2015).
Brussel·les viu obsedida amb la immigració. El president del Consell d’Europa, Donald Tusk, piula gairebé cada dia sobre aquesta qüestió. Bé, ell l’anomena ‘immigració il·legal’. Però sense oferir solucions reals al problema. Per què? Molt senzill, la UE vol eradicar el problema, no pas resoldre’l.
Fa tres anys de les imatges de milers de persones arribant a Grècia, travessant els Balcans i caminant per les autopistes hongareses per arribar a Àustria i Alemanya. Tanmateix, la resposta continua essent la mateixa: bastir tanques, reforçar les mesures de seguretat i externalitzar les fronteres. Improvisació i moltes traves. Quan els estats s’han trobat obligats a cooperar per a gestionar la migració, el resultat ha estat patètic.
El 2015, quan la situació era molt més urgent que no pas ara, els vint-i-vuit es van donar dos anys per a acollir 160.000 persones. Una xifra minsa, tenint en compte el moment, però almenys era un compromís. Dos anys més tard, només el 20% havien tingut acolliment. El procediment va ser marcat per la burocràcia, la ineficàcia i, sobretot, la manca de voluntat. Polònia i Hongria no van oferir refugi a ningú. L’estat espanyol solament a un 12% dels compromesos.
El viratge de les rutes migratòries
El 2015, en el moment de màxima arribada de migrants, la ruta dels Balcans occidentals era la més recorreguda. Tanmateix, quan Àustria i Hongria varen començar a tancar les fronteres van causar un efecte en cadena que va arribar fins a Grècia. Macedònia va segellar la seva frontera amb una doble tanca i les illes i la península gregues es van convertir en un gran camp de refugiats. Les màfies varen començar a cercar rutes alternatives cap a la UE. El corredor central de la Mediterrània va esdevenir una altra vegada la principal.
El pacte entre la UE i Turquia va implicar el tancament gairebé complet de la via balcànica. Tanmateix, les seves conseqüències encara es fan notar. Les fronteres són plenes de tanques, filat espinós i camps malgirbats on malviuen milers de persones. Sid, Bihać i Velika Kladuša en són alguns.
Entre el 2016 i el 2017, Líbia ha estat la gran plataforma per a fer el salt cap a Europa. Centenars de quilòmetres de mar per a arribar a Malta, Lampedusa, Sicília o Calàbria. Una ruta molt més perillosa. I, malgrat caure el nombre d’arribades, a la Mediterrània hi ha mort més gent que mai.
Enguany, si més no de moment, hi ha hagut un nou viratge. La ruta de l’estret i les illes Canàries és ara mateix la principal. 17.522 persones han entrat a la UE per l’estat espanyol. Per què? Itàlia i Malta fan la vida impossible a les ONG que treballen a la Mediterrània. Open Arms ha tingut el vaixell requisat per la fiscalia italiana; l’Aquarius encara no ha pogut tornar a la zona de rescat després de desembarcar a València; i el Lifeline ha estat una setmana a la deriva amb 230 migrants a bord. Ni La Valletta ni Roma no li volien obrir els ports. A més, Brussel·les ha inundat Líbia amb milions d’euros perquè no deixi sortir més barques. I, aquelles que s’escapen, són perseguides per la mal anomenada guàrdia costanera del país.
El Consell d’Europa i la nova (vella) estratègia
Avui els caps de govern dels estats membres es reuneixen a Brussel·les per discutir l’estratègia de la UE en matèries com la seguretat, la defensa i el Brexit, però la immigració tornarà a ser el plat principal. El president, Donald Tusk, proposarà als socis europeus de crear ‘plataformes de desembarcament’ de migrants fora de la UE. ‘Si és possible, conjuntament amb l’ACNUR i l’Organització Internacional per la Migració’, ha explicat.
Dit d’una altra manera, la Unió pagarà a països de la riba sud de la Mediterrània perquè concentrin els migrants en camps. Les ‘plataformes de desembarcament’ seran, malgrat l’acrobàcia eufemística, la clàssica fórmula d’externalització de fronteres. Això ja passa a Turquia, Líbia i Níger, per exemple.
Tusk justifica la creació dels camps perquè la UE té el deure d’evitar que hi hagi més morts a la Mediterrània i que s’acabi el negoci de les màfies que trafiquen amb éssers humans. Dos problemes que tenen una solució única i simple, tal com demanen Metges Sense Fronteres o el CEAR: la creació de vies segures per als migrants. Però, per desgràcia, això no dóna vots. Sembla que és més rendible la duresa i les polítiques pròpies de formacions d’extrema dreta com ara la Lliga de Matteo Salvini i el Partit de la Llibertat d’Àustria, de Heinz-Christian Strache.
El cap de setmana passat, en una ‘reunió informal’, els principals caps de govern de la UE varen aplanar el terreny per a acordar la creació de camps de concentració d’immigrants. La prioritat, segons els dirigents, és destriar les persones que tenen dret d’asil dels anomenats ‘migrants econòmics’. La localització dels camps suscitava certes disputes. El president espanyol, Pedro Sánchez, ja ha reconegut que li agrada la idea sempre que s’hi respectin els drets humans.
Però el format dels centres no seria gaire diferent dels anomenats hotspots de les illes gregues, on s’envien els migrants provinents de Turquia. Allà s’hi queden mesos mentre comencen els tràmits per a sol·licitar asil. Human Right Watch els ha comparats amb presons i, fins i tot, Metges Sense Fronteres i l’ACNUR i van deixar de col·laborar-hi per les males condicions.
A vegades cal recordar el discurs de José Manuel Durão Barroso, quan el 2012, com a president de la Comissió Europea, va recollir el premi Nobel de la Pau. ‘El projecte europeu ha demostrat que és possible que els pobles i les nacions s’uneixin per sobre de les fronteres. Que és possible superar les diferències entre “ells” i “nosaltres”‘, va dir. Barroso ara és president no executiu de Goldman Sachs i el premi deu acumular pols en alguna vitrina de Brussel·les.
