L’Europa de dretes ja és ací i no desapareixerà

  • Els resultats de les eleccions europees palesen que el desembarcament de la ultradreta a les institucions comunitàries, lluny de ser esporàdic, pot ser definitiu

VilaWeb
El Rassemblement National, el partit ultradretà de Marine Le Pen (esquerra), fou un dels grans vencedors de la nit electoral (fotografia: André Pain/EFE).
The Washington Post
10.06.2024 - 21:40

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Durant anys hem parlat d’una tendència, en aparença, inexorable: com, a poc a poc, l’extrema dreta europea ha guanyat terreny i s’ha acostat al poder. Els tallafocs polítics contra les formacions d’ultradreta –abans considerades inacceptables a les institucions europees– s’han anat esfondrant d’un país a un altre. El “cordó sanitari” erigit pels partits convencionals contra els suposats descendents dels moviments feixistes europeus ha caigut. L’extrema dreta ja és ací.

Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu semblen palesar que aquest desembarcament a les institucions europees, lluny de ser esporàdic, pot ser definitiu. En tot el continent, i especialment en alguns dels estats membres més importants, els partits d’extrema dreta van obtenir resultats bons o de rècord. Cap d’aquestes victòries no és un bitllet al poder: la coalició de partits europeus de centre-dreta continua essent el grup més nombrós a la cambra i ja s’ha mostrat disposat a segellar una aliança parlamentària amb l’esquerra moderada.

Sigui com sigui, els resultats posen en relleu una tendència més profunda. La Unió Europea, considerada durant molt de temps com a bastió postnacional dels valors liberals, no tan sols ha mostrat ser receptiva al nacionalisme antiliberal, sinó que possiblement acabarà essent el bressol d’una nova era de polítiques de dretes a occident.

Les eleccions han estat tot un daltabaix per a referents centristes, com ara el president francès, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz. Els socialdemòcrates del canceller van acabar en una humiliant tercera posició, per darrere dels seus principals rivals de centre-dreta i del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD). Macron, per la seva banda, va veure com el seu partit era derrotat de manera contundent pel de la dirigent ultradretana Marine Le Pen. De fet, la garrotada fou tan greu que Macron va dissoldre l’Assemblea francesa i va convocar eleccions parlamentàries anticipades. Les dificultats del president francès ressonen a l’altra banda de l’Atlàntic, on el president dels Estats Units, Joe Biden, lliurarà en les eleccions d’aquesta tardor una dura batalla contra un moviment, el trumpista, que es veu a si mateix en aliança amb els partits antiimmigració i “antiwoke” de l’extrema dreta europea.

“Fa gairebé una dècada, el 2016, el terratrèmol del Brexit va llançar un senyal primerenc d’un tomb mundial cap al nacionalisme conservador”, escriu Nicholas Vinocur, de Politico. I afegeix: “En retrospectiva, sembla clar que aquest moviment també va ser el factor que impulsà Donald Trump cap a una victòria sorprenent sobre la demòcrata Hillary Clinton en les eleccions presidencials nord-americanes d’aquell mateix any.”

El Parlament Europeu, sense dubte, no és la institució més important del continent. La cambra no té tant poder com unes altres branques de la UE, si bé ajuda a fixar l’agenda del bloc. “No pot promulgar lleis directament, però pot vetar-les i donar-los forma, i és responsable d’aprovar el pressupost de la UE. Això hi confereix una certa autoritat”, expliquen els col·legues de The Washington Post. “Els membres del parlament han exercit un paper clau en la negociació històrica per la regulació europea sobre intel·ligència artificial, tancada l’any passat. El parlament també té l’última paraula en la selecció del president de la Comissió Europea, possiblement el càrrec més poderós de la Unió”, afegeixen.

És previst que Ursula von der Leyen, la dirigent alemanya de centre-dreta que ha ocupat el càrrec aquests darrers cinc anys, es presenti a un segon mandat. Però, aquesta vegada, Von der Leyen podria comptar amb el suport d’alguns dirigents europeus d’extrema dreta, com ara la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, una dirigent antigament marginal que ha aconseguit d’erigir-se en una de les figures clau de la política europea.

Els analistes veuen en l’ascens de Meloni un model de com l’extrema dreta pot arribar al poder: a Itàlia, l’esfondrament del centre-dreta va aplanar el camí per a l’arribada al poder d’un partit que remunta els seus orígens directament al neofeixisme post-Mussolini. Però el cas de Meloni també il·lustra els límits de la capacitat de mobilització col·lectiva de l’extrema dreta: Meloni ha mantingut les distàncies amb suposats companys de viatge com Le Pen, que al seu torn ha rebutjat els seus homòlegs de línia dura d’Alternativa per Alemanya.

Així i tot, la política europea sembla –a grans trets– dirigir-se cap als postulats d’aquests partits: cap a l’escepticisme sobre les polítiques climàtiques de la UE i, encara més important, cap a una línia dura contra la immigració. “Els diferents partits d’extrema dreta d’Europa comparteixen una posició comuna sobre la identitat, la immigració i l’islam, i és també on convergeixen com més va més amb el centre-dreta”, explica Hans Kundnani, professor visitant a l’Institut Remarque de la Universitat de Nova York.

El politòleg holandès Cas Mudde no creu que el centre de poder en aquesta nova legislatura se situï nítidament en la ultradreta, però considera que la conjuntura sí que permetrà als partits més extremistes d’empènyer els seus socis tradicionals de coalició més a la dreta, “sobretot en qüestions com ara la protecció del medi, les polítiques gènere i sexualitat i, evidentment, la immigració”.

Malgrat l’obertura de les fronteres interiors de l’espai Schengen, la Unió Europea s’esforça com més va més per fortificar les fronteres exteriors arran del flux d’immigrants sol·licitants d’asil. Després d’un any d’investigació amb un consorci de mitjans de comunicació, els meus col·legues van explicar fa poc com la Unió Europea i els diferents governs europeus secundaven i finançaven els estats nord-africans que detenien desenes de milers d’immigrants en condicions sovint inhumanes i n’abandonaven molts en zones remotes del desert del Sàhara.

“La política de refugiats de la UE és molt més ‘trumpista’ que la gent no sol adonar-se”, diu Kundnani, que afegeix que una Unió Europea més obertament escorada cap a la dreta “no serà tan diferent de la Unió Europea actual”.

Kundnani, que també és autor del llibre Eurowhiteness: Culture, Empire and Race in the European Project (“‘Euroblanquesa’: cultura, imperi i raça al projecte europeu”), explica que el moment actual posa al descobert el “mite del cosmopolitisme”, que ha envoltat, durant molt de temps, els debats sobre la Unió Europea a Brussel·les. Alguns evangelistes del projecte europeu veuen en el funcionament del bloc el primer pas cap a un món sense fronteres, però Kundnani defensa que la realitat política del continent explica una història força diferent.

“La UE és una forma política de regionalisme de la mateixa manera que l’estat nació és una forma política de nacionalisme”, afirma. I afegeix: “Quan algú diu que és europeu, no diu pas ‘sóc ciutadà del món’.”

Mentrestant, els dirigents principals del bloc s’enfronten a les implicacions que l’auge de l’extrema dreta podria tenir per al projecte europeu. “Hi ha un sentiment generalitzat de pessimisme en les nostres societats que és desproporcionat”, explicà Thomas Bagger, secretari d’Estat del Ministeri d’Afers Estrangers alemany, a The New York Times. “Hem perdut la confiança en la democràcia com a fase final de la història. Rússia ha perdut la seva idea del futur, i per això Putin recorre sempre al passat. Nosaltres correm el risc de caure en el mateix parany”, afegí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any