L’altre dia vaig entrevistar Etgar Keret, l’excels escriptor israelià. Ha publicat un llibre de contes curts, punyents i molt intel·ligents. El blues de la fi del món (La Segona Perifèria). Un llibre ideal per al moment que vivim. Mort, destrucció i descontrol en el nostre dia a dia. Escrit per un pacifista, partidari dels dos estats i gens moralista. L’home em va dir, a mitja entrevista, que ell pensava en contes, que li sortien com a forma de pensar. L’entrevista, d’una hora de durada, transcrita són setze pàgines. I me’n surten dotze, de contes curts. Contes que em va anar colant a les respostes, com qui no vol la cosa. Per exemple, enmig de les respostes, vaig trobar, mentre transcrivia, aquesta història, aquest conte, que jo he titulat “Etgar Keret es menja un gelat”, i que la intel·ligència artificial m’ha recomanat de canviar a “Etgar Keret es menja un gelat mentre cauen les bombes”. M’agrada, el compro, però al final canvio l’ordre de la frase.

Keret diu això: “Vaig a la platja i em menjo un gelat. I a la platja sento un so vertical: bum, bum, bum. Sé que són bombes que cauen a Gaza i maten gent. Tinc dues forces dins meu. Una em diu: ‘Etgar, tota la vida has lluitat per un estat palestí. Has rebut amenaces de mort de jueus d’extrema dreta que et volen matar. Et boicotegen.’ No puc llegir a la ciutat on faig classes. El batlle m’ho prohibeix perquè diu que soc un traïdor. Ets un bon paio. Et pots menjar aquest gelat. No passa res.

I llavors dic: ‘Tros de…! Com t’atrevei… Saps perfectament que hi ha gent que parla la teva llengua, que ha segut amb tu al mateix cafè, que probablement ha llegit els teus llibres, i que ara es torna boja. Saps que es venja, d’una manera venjativa i desmesurada, fent coses que són una bogeria i tu menjant-te un gelat, tros de merda? T’hauries de podrir a l’infern.’

I totes dues narratives tenen el seu què. El problema és que no són meves. Jo sóc una mena de complexitat formada per totes aquestes coses, i més. Però el món va cap aquí, i ens vol fer aquesta cosa tant de xarxes socials: ‘Comparteixo o bloco? M’odio a mi mateix o m’estimo a mi mateix?’ Em puc trobar, en una entrevista, cridant-li a un periodista i dient-li: ‘Vés a cagar, em boicoteges, tros de merda!’ I també em puc trobar, en una entrevista, plorant i dient: ‘No sé què dir-te, tu: visc al pitjor país del món.’ Moralment, ho és. Per sobre de tot, ho veig així. I aquí ja no es tracta de si sóc un bon amant o un bon veí. Es tracta de si sóc un assassí en massa o no. Tradicionalment, els éssers humans poden contenir l’ambigüitat. Però la intensitat d’aquesta ambigüitat es fa cada vegada més gran.

Molts israelians viuen aquesta dualitat: ‘Sóc una persona normal que viu una vida normal? O sóc una persona boja, un ésser horrible? Com és que el 7 d’octubre no vaig ni intentar de salvar el meu germà? Per què vaig fugir del país durant sis mesos?’ Al final, tot va fent xup-xup, i res no és clar. A mi m’hi agrada aportar ambigüitat i obscuritat, als meus contes.” (Extracte de l’entrevista feta a Etgar Keret, dijous passat. Dimarts publiquem l’entrevista sencera. No sé si m’hi cabran els dotze contes. Pot ser que els publiquem per parts, tu, que l’home jutja poc, però pensa molt).