Fa un any i mig, l’escriptor i editor Ramon Mas va publicar a Edicions de 1984 la seva primera obra literària, Afores. Un llibre que se situava entre l’aplec de contes i la novel·la fragmentària. Era una història coral, que retratava la vida d’un poble inventat, Puigsech, ple de realisme màgic, lluny de l’urbs, enmig del bosc. En aquell moment, quan el vam entrevistar, Mas ja apuntava que tenia a les mans una altra obra, que de fet era anterior a aquesta. Era Estigmes, la novel·la curta que acaba de presentar ara i que també s’ambienta al poble de Puigsech, però que se centra en un jove adolescent, d’uns disset anys, que es troba en aquella edat que les circumstàncies el fan entrar a l’edat adulta. És el final de l’estiu, s’acaba l’institut i això canvia les coses.

La novel·la se centra en la història d’en Puig, que es va conformant a partir de la visió que en tenen els personatges que giren entorn seu. Tanmateix, hi ha un personatge que el marca molt i no hi és. És el seu pare, que es va morir quan ell només tenia dos anys. La mare l’ha pujat sola, amb una certa rectitud, però ara ella no l’entén, i el porta a cal psiquiatre. El pare era un home controvertit al poble: per als uns era un malalt mental, per als altres un savi inspirador. I tot i no restar sotmès a les seves directrius, en Puig és víctima del seu estigma, dels prejudicis dels altres. Només falta que se li obrin els canells (ell creu que espontàniament), perquè els del poble estiguin convençuts que és un suïcida.

Estigmes és una història ambientada a final dels noranta. Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) diu que parla d’uns joves que correspondrien als de la seva generació. I recorda que és la primera generació en què es van començar a receptar sistemàticament antidepressius i més fàrmacs per tractar els desequilibris emocionals propis de l’adolescència. La novel·la desprèn un fort rebuig a la psiquiatria.

Estigmes vol ser un retrat interior de l’adolescència, just en aquell moment que t’adones que no podràs ser el que vulguis, com havies imaginat, i que topes amb la realitat. Aleshores, es busquen camins per entrar en la vida adulta essent un mateix, camins que sovint són autodestructius. A vegades de vida o mort. Perquè l’adolescència és una època en què se sobreviu i sempre deixa seqüeles’, reflexiona l’escriptor. També aclareix que aquella adolescència ja no és la d’ara. Són una generació de joves d’abans del telèfon mòbil i de YouTube.

Tal com ha explicat Ramon Mas, d’estigmes que connoten el títol, en desenvolupa sobretot de tres menes: els estigmes de caràcter religiós, cristià; els estigmes socials, marcadament vinculats a patologies i malalties mentals; i els estigmes familiars, aquells models culturals provinents de la família, que tard o d’hora, tot i no volent-ho, els fills acaben adoptant dels pares. Són aquests tres tipus d’estigmes que donen sentit al títol.

Tot i la duresa de la història, Mas també recorda que Estigmes conté una història d’amor i també molt d’humor. Del final, no se’n pot revelar res, però els qui l’han llegit diuen que és molt bonic.

Ramon Mas és un dels autors que impulsa i defensa l’editor d’Edicions de 1984, Josep Cots, de qui destaca la precisió en el llenguatge i la claredat narrativa. Els altres joves autors del segell que van creixent amb ell són Raül Garrigasait i Jordi Lara. Amb tot, Cots ha començat a preparar el terreny per a un altre autor, un nom nou, autor novell però amb més anys a l’esquena, de qui no ha revelat encara el nom, però que publicarà aviat. El seguirem.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb