Esther Vivas

La periodista Esther Vivas acaba de publicar Mama desobedient: Una mirada feminista de la maternitat  (Ara Llibres). ‘Cal treure la maternitat real de l’armari’, afirma, i en aquest llibre cerca de posar llum a tots els tabús que envolten la maternitat, com ara la infertilitat, el dol gestacional, la medicalització dels parts, la violència obstètrica o l’alletament dels fills. Ho fa mitjançant una documentació extensa, amb un pes especial en la teoria, però sense oblidar la seva experiència com a mare de Martí.

Acabeu de publicar el llibre Mama desobedient. Desobedient de què?
—En el llibre plantejo que cal desobeir o revelar-se davant els ideals de maternitat que s’han imposat. No es tracta de reivindicar la maternitat, d’un punt de vista romàntic o essencialista, sinó que li cal donar el valor social, polític i econòmic que té i que li ha estat negat. Cal treure la maternitat real de l’armari. La que veiem reflectida en els mitjans de comunicació, en el cine, en la premsa del cor, no és la que després tenim. Ens presenten mares que el cap de dos dies d’haver parit tenen un cos deu i tornen a estar actives en la seva vida social. Una mare perfecta, que mai no s’equivoca. Però les qui hem estat mares sabem que la maternitat és antagònica a tot això. Equivocar-se forma part de la nostra tasca com a mares. És un paper que implica contradiccions i que capgira totalment la vida personal, de parella, familiar i laboral. No és fàcil. Cal trencar aquest miratge de la maternitat de color de rosa. Mentre hi hagi aquests ideals impossibles d’assumir, les mares continuarem carregant la culpa i no podrem tenir una experiència materna satisfactòria.

Però últimament no s’ha trencat aquest ideal de color de rosa? Penso en el poder de les xarxes socials…
—Sí, les xarxes socials i aquesta nova onada feminista ha permès de trencar una sèrie de mites. També ha tret de l’armari alguns tabús. Suposo que tens raó i que les xarxes han permès de començar a mirar la maternitat amb uns altres ulls. Malgrat tot, encara hi ha uns quants estigmes i prejudicis que envolten tota l’experiència materna.

Penso per exemple en el paper clau de Paula Bonet a l’hora de parlar obertament del dol gestacional…
—Completament cert. Segurament Catalunya és un dels indrets on més artistes n’han parlat, de la pèrdua gestacional. I aquests darrers anys, sobretot a les xarxes socials, aquestes experiències han adquirit més visibilitat. Un dels referents actual és Paula Bonet, amb el seu llibre Roedores. Però prèviament hem tingut actrius com Gemma Brió i la seva obra Llibert, on explicava la seva  experiència. O més recentment la dramaturga Clàudia Cedó, amb l’obra Una gossa en un descampat. O la poetessa Luna de Miguel. Però malgrat tot, sobre la pèrdua gestacional continua havent-hi un dels silencis més grans que envolten la maternitat. A més, també hi ha la infertilitat o la depressió postpart i tots es consideren els fracassos de la maternitat. Són l’antítesi d’allò que la gent n’espera. És important de parlar obertament sobre aquestes qüestions, per tal de normalitzar-les i poder experimentar-les amb menys soledat.

En el llibre parleu de tots aquests temes silenciats. Què us sembla si els anem enumerant un per un? Comencem pel primer tabú: Dieu que sovint es pensa que això de quedar-se embarassada és molt fàcil. I no sempre és així. En el llibre exposeu el vostre cas. Vau trigar cinc anys…
—Una de les grans paradoxes del moment actual és que, ara que la maternitat és una elecció i que per fi ha deixat de ser una imposició, les dones tenim més dificultats que mai per a tenir criatures. Moltes vegades l’acaben culpabilitzant dels problemes de fertilitat quan també hi ha un alt percentatge d’infertilitat masculina, però a la nostra societat patriarcal no se’n parla. Fins i tot els homes que en pateixen moltes vegades no ho reconeixen. I quan les parelles s’han de sotmetre a un tractament de reproducció assistida, el pes recau tant físicament com emocionalment sobre elles.

La trigança a l’hora de tenir fills és també un problema relacionat amb la fertilitat? 
—El problema principal és que la infertilitat s’acaba individualitzant en una sola persona quan en realitat és una malaltia social que té molt a veure amb el model socio-econòmic i ambiental actual. Per exemple, estem exposats a un nombre elevat de tòxics. Ho podem veure clarament en la infertilitat masculina: aquests últims quaranta anys la qualitat de l’esperma ha caigut en picat en els països occidentals. És clar que això té a veure amb l’exposició de tòxics i el model de vida actual. Però no és l’únic element a tenir en compte. Que les parelles no puguin arribar a final de mes o hagin de pagar una hipoteca també perjudica la fertilitat. Com es poden proposar de tenir criatures? Això fa que cada vegada es retardi més la maternitat. I hi ha molta gent que té problemes de fertilitat vinculats amb l’edat. Per tant, la solució no són les tècniques de reproducció assistida –que poden ser útils en vista de certs problemes d’infertilitat. Cal veure la infertilitat com un problema polític. Afavorir la maternitat i la fertilitat exigeix també de canviar les polítiques socio-econòmiques i liquidar les desigualtats socials.

Esther Vivas

Parlant de reproducció… en el llibre també us referiu al ventre de lloguer i us hi mostreu molt contrària.
—És lògic que una dona vulgui ser mare, però el seu desig no pot prevaler per damunt dels drets d’uns tercers. I a parer meu la maternitat subrogada implica vulnerar els drets de la criatura quan és separada de la mare gestant, que és la mare que ell espera que l’aculli. A més, també vulnera els de la gestant, que ha de signar un contracte en virtut del qual durant nou mesos renuncia a moltes coses… A més, després no pot tenir cap mena d’informació sobre la criatura que ha parit. Un fet, com demostren diversos estudis, que deixa una cicatriu emocional molt profunda. Moltes vegades s’associa un ventre de lloguer a una tècnica de reproducció assistida més, i no és així. El ventre de lloguer mercantilitza un procés fisiològic i fa negoci de la capacitat de procrear de les dones.

Ventres de lloguer: què implica aquesta pràctica 

Però no sempre es mercantilitza. Hi ha vegades que és la mateixa família qui cedeix el ventre de lloguer. Fa poc llegia un cas que la criatura s’havia gestat al ventre de l’àvia.
—Sí, és clar, ens podem trobar casos com el que tu assenyales, però són extremadament poc significatius a l’hora de legislar cap a una direcció que bàsicament beneficia grans empreses o determinades classes socials. Passa que aquests últims anys a l’estat espanyol s’ha debatut molt si s’havia de legalitzar o no. Però si t’hi fixes, aquest debat s’ha obert bàsicament per una proposta de Ciutadans, que respon més als interessos de la indústria de la reproducció assistida que no pas al fet que hi hagi una demanda significativa. Cal tenir present que l’estat espanyol és un dels països on hi ha més empreses de reproducció assistida i els ventres de lloguer implicarien un benefici enorme per a aquests. Actualment són legals als Estats Units i a determinats països del sud, i s’aprofiten d’unes condicions socio-econòmiques molt precàries de les dones que trien ser mares gestants.

Continuem amb els tabús. Després de la gestació arriba el part. Afirmeu que és un procés que és massa medicalitzat.
—Sí, i només medicalitzat. Han segrestat la capacitat de parir de les dones. Aquesta setmana a Ovieu hi ha hagut un cas. L’hospital va denunciar davant un jutge una mare que havia superat les 42 setmanes de gestació. Amb aquest gest en va permetre l’ordre de detenció. Posteriorment la van portar a l’hospital, on li van induir el part contra la seva voluntat. Un clar exemple de violència obstètrica, en què les dones som presentades com antagonistes dels nostres nadons. I on el sistema mèdic i judicial s’erigeix com garant de la salut de la criatura. Quan, en definitiva, la salut d’aquesta va lligada a la seva mare. El problema de la societat actual és que es mira el part i l’embaràs com si fossin una malaltia. I això justifica hipermedicalitzar aquest procés. No es busca un part respectat, s’anteposen els interessos del personal sanitari en detriment del benestar de la dona i el nadó.

Esther Vivas

Afirmeu que no es tracta tant del dret de ser mare com el dret de decidir com ser-ne…
—El patriarcat i el capitalisme han imposat la seva lògica a l’hora de parir i han acabat implementat unes pràctiques mèdiques d’un impacte psíquic i físic negatiu per a les mares i els nadons. Quan parlem de violència obstètrica, parlem de pràctiques mèdiques que infligeixen dolor emocional o físic a les dones. Parlem de no informar degudament a la dona de les tècniques que li apliquen, d’infantilitzar-la, menystenir-la, no permetre-li d’estar acompanyada en el part o separar-la sense motiu del nadó quan neix… I quan analitzem aquestes pràctiques veiem que aquí es porten a terme moltes més vegades que a la mitja europea, sobretot respecte dels països nòrdics. No crec que sigui perquè les dones catalanes siguem fisiològicament diferents de les daneses o fineses. El percentatge d’aquí és molt més elevat que no recomana l’OMS o el Ministeri de Salut. Per tant, hi ha alguna cosa que no funciona i que va malament. Atesa aquesta realitat cal reivindicar que les dones puguin decidir sobre el part. Cal reivindicar que la consigna feminista –el meu cos, jo decideixo– també s’apliqui a la dona que està embarassa.

És curiós, però afirmeu que només sabent el codi postal podeu saber com ha parit o parirà
—Cert. Hi ha territoris a l’estat espanyol on fins i tot la salut pública té una mirada més intervencionista i fins i tot més medicalitzada del part que no pas en unes altres. Per exemple, el País Valencià és el territori de l’estat espanyol on hi ha més intervencionisme al part i més cesàries. En canvi, al País Basc és on en aquestes pràctiques es donen menys. Si vius al País Valencià tens més probabilitat de ser víctima de la violència obstètrica.

També afirmeu que és diferent anar a la sanitat pública que a la privada… 
—Segons les estatístiques, hi ha més opció de ser víctima de la violència obstètrica si dónes a llum en un hospital privat que en un de públic. I això no solament s’entén a causa d’una lògica patriarcal, sinó també a causa d’una sèrie d’interessos econòmics. Una cesària és molt més cara que un part natural. De tal manera que, amb una cesària, l’hospital privat té més beneficis. A més, moltes vegades permet que els professionals sanitaris puguin organitzar-se segons els seus interessos particulars. Per això en programen moltes més entre setmana que no pas al cap de setmana. I tot això té unes conseqüències negatives per al nadó i la mare. No se’n parla, però en una cesària la mortalitat materna es multiplica per dos en relació amb un part vaginal. No deixa de ser una operació de cirurgia major.

Esther Vivas

Què demanaríeu als professionals de la sanitat?
—Em sembla fonamental que s’hi reflexioni. El personal sanitari ha de ser un aliat per a fer net d’aquestes pràctiques de violència obstètrica. Aquests darrers temps s’han fet passos endavant per a un aconseguir part respectat, però molts dels protocols que s’han anat plantejant no són de compliment obligatori. Amb la qual cosa la manera com serà el teu part continua depenent de qui t’atén i on. Al final és una loteria.

Però hi ha una part de professionals sanitaris que s’han implicat en el part respectant…
—I tant, però podríem dir que encara ara la majoria de l’establishment sanitari rebutja la idea de violència obstètrica. Diuen que no existeix i ho consideren un atac a la seva pràctica professional. I això és un problema, perquè fins que no comencem a posar nom a aquesta violència i la reconeguem, no la podrem eradicar. Oi que els homes no se senten agredits quan parlem de violència masclista? Doncs els metges tampoc no s’hi haurien de sentir quan parlem de violència obstètrica. Els homes són els nostres aliats per a lluitar contra la violència masclista, i el personal sanitari ho hauria de ser en la lluita contra la violència obstètrica.

I una vegada s’ha parit pot arribar la depressió postpart. Afirmeu que en són víctimes un 19% de les mares.
—No se’n parla perquè es considera un fracàs de la maternitat. Moltes de les dones que viuen en aquesta situació solen amagar la seva experiència darrere la màscara de la maternitat. Perquè pensen que no serà ben vist per la societat. Llavors prefereixen amagar aquest sentiment, cosa que ho complica encara més. A més, ens hi trobem un problema afegit: el sistema sanitari té molt pocs recursos per a detectar aquestes situacions. I no es diu que sovint aquesta depressió postpart va relacionada amb la tensió de la dona durant el part.

També parleu sobre l’alletament i defenseu els beneficis de donar el pit.
—Durant molt temps, sobretot els anys setanta, ens van dir que la llet artificial era igual, o fins i tot millor, que la materna. Llavors les mares van optar per donar el biberó. Ara sabem que hi havia uns interessos clars de la indústria de la llet de fórmula. I els estudis científics han demostrat que la millor opció per a alimentar la criatura és la llet materna. Ara les tendències han canviat. No pot ser que s’enganyi a la societat afirmant que les llets són iguals.

No és contradictori que al llarg del llibre defenseu que les dones no s’han de sentir culpables però llavors assenyaleu les qui han triat de donar el biberó?
—No es tracta de jutjar les mares, sinó de posar damunt la taula els beneficis de la llet materna. Segurament un dels desafiaments d’aquest activisme és que hem de ser capaces de reivindicar aquesta lactància materna sense culpabilitzar ningú. Cal tenir presents les condicions de moltes dones a l’hora de donar el pit. Hauríem de deixar de veure la lactància d’un punt de vista individual, perquè sovint vénen més determinades pel nostre entorn que no pas per la nostra voluntat. Moltes vegades no podem acabar decidint si volem donar mamar o no, i quant de temps volem. Per exemple, si vols donar mamar fins a sis mesos, tal com recomana l’OMS, ho tens molt complicat, perquè el permís de maternitat només en dura quatre. Facilitar aquesta lactància hauria de ser una responsabilitat de la societat. Però malgrat les coses que diuen, continua havent-hi molts prejudicis al voltant de la lactància materna, i més quan s’alleta les criatures un cop ja no són nadons.

Per tant, en la lactància hi tenen un paper clau els permisos de maternitat. Reclameu canvis…
—Ara s’ha debatut sobre l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat fins a les setze setmanes. Al congrés de diputats es va acordar ara fa uns quants mesos per unanimitat que el permís dels pares augmentés també fins a les setze setmanes. Una proposta abanderada sobretot per Podem i el Partit Socialista. Tot això ha portat que ara com ara el permís de paternitat sigui de vuit setmanes, quan fa dos anys era de només de dues. Com a conseqüència, hi ha hagut un augment significatiu d’aquest permís, i això és una bona notícia per als pares, sobretot per als qui són implicats. Perquè cuidar els nadons és un dret i un deure tant dels homes com de les dones. Però si ho mirem amb perspectiva, veurem que en trenta anys el permís de la mare no s’ha mogut d’allà on és, només setze setmanes. És un permís molt curt. Per mi és una contradicció el fet de plantejar aquest permís de paternitat i en cap moment no tenir en compte que també cal augmentar el de les mares.

Per què penseu que és important aquest augment?
—Aquesta reivindicació d’equiparar el permís de maternitat i paternitat la fan determinades associacions feministes que consideren que aquesta equiparació permetrà de superar les desigualtats laborals entre dones i homes. Però el problema d’aquesta demanda és que veu la maternitat com un problema, com una càrrega. Quan en realitat el problema no és la maternitat en si, sinó el mercat de treball, que és hostil a aquesta criança. A parer meu és un error de plantejar-se que uns permisos igualitaris i intransferibles superaran les desigualtats de gènere. És una visió molt limitada de la problemàtica. Les desigualtats de gènere no es limiten només a si ets mare o no. Encara que no ho siguis ets víctima de les desigualtats com a dona. I un cop ets mare aquestes desigualtats agreujades per la maternitat no es limiten amb setze setmanes de baixa, sinó que van molt més enllà. Generalment la criança recau sobre la mare. Per tant, igualar la baixa és una mesura insuficient. No permet ni donar el pit els primers sis mesos. I no tan sols això, sinó que al cap de molt poc temps d’haver donat a llum, la mare s’ha de reincorporar al mercat de treball. I si vol estar més temps amb la criatura o es vol estar recuperant-se durant més temps, no té l’opció. És molt legítim que una dona vulgui incorporar-s’hi al cap de setze setmanes, però si tu vols estar-hi més temps, també hauries de poder tenir aquest dret.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb