Sobta molt que el PSC propose ara un nou estatut d’autonomia, més aviat la reforma de l’actual, com a marc per a resoldre el conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya d’ençà del 2010. És insòlit que deu anys després de la sentència del Constitucional i dos després del referèndum del Primer d’Octubre, la proclamació de la independència i l’aplicació del 155, un partit polític propose seriosament de tornar a la situació prèvia al 2010, com si es pogués fer recular el rellotge i oblidar tot allò que ha passat. Encara pitjor: com si tinguéssem cap garantia que aquesta volta es podria fer allò que no es va poder fer aleshores.

I cal deixar clar que els arguments sobre això són tan falsos que fan feredat. Afirmar, per exemple, que no hi ha unitat a Catalunya i que amb una majoria reforçada tot seria diferent és d’un cinisme esfereïdor. L’estatut de Pasqual Maragall va ser aprovat amb 120 vots favorables i només 15 en contra. Va anar a Madrid blindat amb el vot del 88,8% del parlament. I què?

La proposta de resoldre el conflicte amb un nou estatut és un desficaci, però és molt indicatiu de la desorientació de l’espanyolisme català, que no sap què vol ni què ha de fer. L’independentisme està en una situació preocupant, cercant com arribar al seu objectiu. Però en té un de clar, d’objectiu. Quin és el d’Espanya, en canvi, continuem sense saber-ho, més enllà d’aplicar la màxima repressió. Proposar la reforma de l’estatut com a projecte simplement és no proposar res, fugir d’estudi. Tot i que val a dir que n’hi ha un antecedent molt curiós, que resulta interessant i suggestiu. Parle de la famosa concessió de l’autonomia a Cuba, quan ja havia proclamat la independència.

La independència de Cuba, la independència respecte d’Espanya, es va proclamar per primera vegada l’any 1895. Tres anys després, el 1898, Espanya signà el Tractat de París, en què reconeixia que Cuba deixava de ser espanyola. Però entremig, i en una situació d’una gran violència social, el govern de Madrid va concedir a Cuba un estatut d’autonomia, quan ja no controlava bona part del territori de l’illa, concretament el 25 de novembre de 1897.

La Carta Autonòmica de Cuba va ser, de fet, el primer estatut d’autonomia espanyol, i quan es promulgà va anar acompanyat, no sé si dir curiosament, d’una llei d’amnistia dels independentistes cubans. Tot amb la intenció d’aconseguir que la proclamació d’independència es fes enrere, cosa que no va arribar mai.

I això que el president autonòmic nomenat, José María Gálvez Alonso, va fer mans i mànegues perquè el projecte fos viable, i en l’intent va fer servir idees i conceptes que sonen molt iguals que aquests que avui enarbora el PSC. Com ara dir que l’autonomia era ‘el punt d’encontre natural entre tots els cubans i l’únic on tota la població –i no únicament una part– es podia sentir representada’; o bé defensar que l’autonomia representava, contra els independentistes, el ‘patriotisme intel·ligent i previsor’; o encara afirmar que aquella carta significava en realitat el ‘ple reconeixement de la personalitat política de Cuba per part d’Espanya’. Per aquesta raó concloïa que no calia un estat propi, l’estat que de fet s’havia proclamat ja tres anys abans i que en aquell moment lluitava per consolidar-se i ser reconegut enmig d’una repressió brutal.

La jugada va fracassar. Entre més raons, perquè a la cort de Madrid la histèria anticubana adoptava formes delirants que avui ens resultarien extraordinàriament pròximes als catalans. Però sobretot per una qüestió que el president autonòmic, Gálvez, va deixar clara quan li van demanar explicacions del fracàs: una volta proclamada la independència, va dir, l’autonomia ja significa massa poc per a massa cubans. Massa poc per a massa. Doncs això mateix.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.