Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

[Nota a les 20:55. Prop de quatre hores després de la publicació d’aquest editorial, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha anunciat que el govern ha pres la decisió de confinar tot Catalunya però deixant clar que això no ho pot fer sense el suport del govern espanyol. Evidentment, aquesta decisió, amb la qual estic completament d’acord, cal que es materialitze com més aviat millor. Però l’actitud del govern encara està molt lluny de la mostrada per la Generalitat el 17A. L’estat pot ser necessari per a tancar aeroports, ports i trens però no cal per a tancar carreteres i això ho haurien d’estar fent ja, sense excuses.]


La declaració de l’estat d’alarma proporcionarà al govern espanyol la capacitat de suspendre la seua tan intocable constitució, prendre el control de tots els mecanismes de poder de l’estat espanyol i adoptar mesures absolutament extraordinàries tant en el terreny públic com en el privat. Això significa, entre moltes coses més, que els governs autonòmics i la seua estructura podrien passar a ser controlats directament des de Madrid pel govern espanyol –incloent-hi el personal sanitari i, en el cas del Principat, els Mossos d’Esquadra. En la seua línia absurda de política-espectacle-mentre-deixa-fer, Sánchez esperarà vint-i-quatre hores a explicar-nos les mesures concretes. Però el Partit Popular ha aplaudit immediatament la decisió i tothom ha pogut constatar la coincidència de to nacionalista espanyol que han desprès tots dos discursos. I no us enganyeu: hi havia moltes decisions i molt més importants que aquesta que es podien haver pres abans, i no s’han pres, significativament.

Però no és un problema de discursos. Tant de bo fos això i prou. Formalment, l’estat d’alarma no implica necessàriament la centralització del poder –es podria mantenir l’estructura descentralitzada–, però sospito que és això el que ens trobarem demà. I el problema no teòric ni ideològic, només. Tant de bo fos això i prou. El problema és que, precisament, la gestió de la crisi per la Covid-19 ha demostrat com en són, d’allunyats i diferents, les prioritats i els interessos dels governs que tenen a càrrec seu l’assistència directa al territori i els del govern que insisteixen a dir-ne ‘central’.

La prova més concloent de tot plegat ha estat la inoperància total i absoluta que el govern espanyol ha mostrat respecte de la gravíssima situació de Madrid. Les xifres les hem repetides una volta i una altra: Madrid hauria d’haver estat tancada i continguda fa dies, perquè és el principal focus de la infecció. Però no tan sols no s’ha tancat Madrid, sinó que s’ha permès la centrifugació del problema tolerant els viatges i desplaçaments irresponsables cap a fora, els quals han estès encara més la malaltia. Si se’m permet de dir-ho així, Sánchez podria haver proposat, fins i tot, un 155 sobre la Comunitat de Madrid que li permetés de prendre la decisió clau en aquest moment, la més necessària de totes. Però en comptes de fer això, proclama l’estat d’alarma en el moment en què les crítiques i les queixes per aquesta actuació incomprensible ja són generalitzades i tan importants que, fins i tot, un president del PP i espanyolista fins al moll de l’os, com és el de Múrcia, ha adoptat mesures per a contenir la invasió de madrilenys, mesures que els nostres tres presidents, per cert, no han estat capaços d’aplicar.

Hi ha molts altres detalls reveladors de la terrible desconnexió entre l’aparell de l’estat dit central i la realitat. Però entre tots ells, crida molt l’atenció un que il·lustra a la perfecció com funciona la pitjor Espanya, aquella que viu encastellada en el poder que es creuen absolut el nucli de les quatre-centes famílies, l’alt funcionariat, la cort del monarca, l’Íbex 35 i la zona VIP del Bernabéu. Parle dels jutges. Qui ho representa millor, tot això, sinó?

Avui, per primera vegada en la història, quatre associacions de jutges i dues de fiscals, antagòniques entre si, han exigit la dimissió del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes. Ho han demanat perquè Lesmes havia resolt que un jutge no podia decidir de suspendre una actuació judicial pel coronavirus sinó que una decisió així l’havia d’autoritzar en darrera instància el Consell General del Poder Judicial a Madrid, cas a cas. Els jutges i fiscals a peu de carrer, que no són precisament elements revolucionaris, han esclatat d’indignació davant aquesta mostra esbojarrada de cesarisme. No es pot fer res si no ho diu, si no ho autoritza, ja no Madrid sinó l’espessa i endogàmica burocràcia formalista que es va apoderar de l’estat espanyol amb el cop d’estat de Franco i s’ha anat replicant des d’aleshores. Però això que ara veuen fins i tot els jutges i els fiscals de peu no és res més que l’aplicació casolana de les trampes jurisdiccionals que aquestes mateixes associacions van consentir durant el judici al procés.

Amb l’estat d’alarma arribarà la pitjor Espanya en el pitjor moment possible. I davant això, és molt més que preocupant la inacció política dels nostres governs, molt especialment del govern de Catalunya, que se suposa que invoca encara el procés d’independència i el dret d’autodeterminació com a guia de la seua actuació. En una situació que té més paral·lelismes que no sembla, després dels atemptats del 17-A, el govern del president Puigdemont va assumir sense manies el poder atesa la inoperància del govern espanyol i, d’aquesta manera, va protegir la ciutadania, desbordant el marc constitucional espanyol, perquè era necessari, en atenció a la gravetat del moment. Aquesta actitud, amb les adaptacions que calga, es troba molt a faltar en el govern actual i també, en aquest cas, en el govern valencià. Per quin motiu ha estat Múrcia el primer govern a prendre mesures contra l’arribada de madrilenys? És fàcil: perquè les Generalitats tenen por que qualsevol decisió com aquesta, per més que siga elemental en defensa de la salut dels ciutadans, siga atacada amb l’excusa del nacionalisme o de la independència. Per això Múrcia, la més espanyola de totes, ho ha pogut fer, però no ho ha pogut fer el País Valencià o Catalunya.

Així no anem bé. I els ciutadans no ens podem quedar de braços plegats, paralitzats per la por d’allò que diran, mentre al mateix temps veiem com el PP i el PSOE aprofiten descaradament una situació que per si sola ja és gravíssima per a reforçar políticament un model d’estat que aquesta crisi sanitària ha deixat clar que no funciona, perquè viu completament allunyat de la realitat del carrer. Cal reaccionar, doncs, i cal fer-ho amb més contundència que mai, perquè aquesta vegada hi ha en joc no tan sols el repartiment del poder o un model de societat sinó, directament, la salut i la vida de tothom.

PS. VilaWeb us ofereix cada vespre al vostre correu la millor informació i les millors anàlisis sobre la crisi del coronavirus. Apunteu-vos ací per a rebre-la.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.