La literatura sobre Diana de Gal·les s’ha tornat a posar de moda, ara que ha passat prou temps. Totes les estrenes són gairebé sempre el mateix conte: ­­­­­­­­­­­­­­­­­­la reina sogra glacial, l’hereu marit que la menysprea, la pressió insana de la premsa, el menjar de l’endemà. Però hi ha sempre una constant més important, que és com en surt mal parada Camilla Parker Bowles, duquessa de Cornualla i actual esposa del príncep Carles. Camilla sempre és descrita com la més lletja de totes dues, la que té més llarg el nas, la que té més poc estil i és menys estimada per la gent. No la presenten mai sense el greuge comparatiu, que és més feridor, però de Carles també se’n riuen. Per les orelles grosses, per aquells botifarrons als dits, perquè té fred de peus de la dona i de la mare, perquè és més insegur i maldestre que son pare. Com que Camilla i Carles van trencar el cor de Lady Di són blasmats per sistema en la crònica, com si el públic hagués de venjar alguna cosa que era seva i que ja no pot defensar de cap més manera.

Però en aquesta història hi ha un significat que transcendeix amb claredat la befa. No és tan sols que Carles i Camilla tinguin finalment allò que sempre havien volgut, que era estar junts, sinó que ja no han d’amagar res. El procés narratiu de la corona anglesa perquè la seva relació deixés de ser un tabú i es desterrés l’estigma fosc de la clandestinitat va ser llarg i feixuc, però per a ells dos va ser sobretot un procés d’enfortiment públic. És una mena de sortida de l’armari: si t’empasses la por del rebuig i l’exclusió per poder ser després tu mateix, perquè després la gent et vegi com tu vols, sense secrets, estàs més exposat però tens més força personal. Camilla i Carles no són els dos membres més populars de la reialesa britànica, però quan arribi el moment manaran, i si són vulnerables ho seran per unes altres coses que faran malament llavors, però no per la flaquesa de tenir un secret que sap tothom, perquè si la gent sap que amagues res et veuen com si fossis fet a mitges. Amagar debilita perquè si amagues és que tens vergonya. Deixar d’amagar, en canvi, és posar fronteres a la pròpia vulnerabilitat.

A Catalunya, Camilla Parker Bowles és Esquerra Republicana. És el partit de la por i de la resignació, l’ase dels cops, la diana de les crítiques, la viva imatge del cinisme. Però mana. I manarà més. Aquests dies ho hem constatat, amb l’ínfima quota del 6% que el PSOE ha regalat a Esquerra en canvi del pressupost espanyol, i amb el ridícul per la sentència del TSJC que liquida la immersió lingüística tot i que Esquerra va dir que l’havia blindada. Els decebuts i desenganyats podem burxar la carn viva tant com ens plagui, que la ferida ja no els fa mal. Els darrers mesos recordo haver pensat sovint que la reculada era tan clamorosa que semblava que volguessin condemnar-nos a l’agror, a la inestabilitat emocional. Va ser especialment groller durant els dies en què es van donar els indults: tot era tan fort, tan descarat, que hi havia moments que tan sols venien ganes d’insultar. Però Oriol Junqueras no pagava cap preu, amb la indignació que causà el seu article: la indignació era l’objectiu en si. La hipocresia d’Esquerra és tan descoberta que s’ha neutralitzat per extenuació. Per això ha mantingut Junqueras al capdavant: no calia dissimular el tomb, calia fer-lo tan extrem, tan vistós, que la crítica esdevingués inútil, innòcua, inhàbil.

Com que no hi ha alternativa a Esquerra, el partit s’ha immunitzat contra l’atac continuat. Van ser més ràpids que Junts i que la CUP i van veure que en la nova era autonomista seria molt més fàcil prostituir la repressió i recular que no pas continuar insistint a fer la independència. Feia molts anys que cercaven l’hegemonia i allò era una escletxa daurada. Junqueras, que sempre es va voler inspirar en Pujol, va veure que calia fer rendir el país, i que per a tal fi ell havia de ser el primer rendit: perquè el seu objectiu era construir la nova arquitectura moral d’un país arrasat políticament –d’ací ve que el junquerisme sigui amor–, i que d’aquesta manera el partit i el país s’anessin assemblant cada vegada més, fins al punt que es confonguessin, fins al punt que ja no es distingís què era abans i què era després. Encara falta molt de temps, però ara com ara els sondatges ho demostren. Tot i que hagi deixat caure Barcelona, Esquerra manté còmodament la Generalitat i Madrid, que és on el miratge del poder importa més que no el poder.

Esquerra ja no es defineix en contraposició de res: els valors junqueristes de la derrota ja són imperants. I si dins de l’independentisme ningú no endreça sengles jardins i tot es continua definint per contraposició amb Esquerra, la bossa més grossa dels votants s’acabarà identificant amb el partit perquè el veuran com el més acostat al país. Suposo que sí, que podem dir-ne institucionalització. Esquerra ja és la corona de Camilla. De mentida. Però corona.


Ensumar espanyols

Avui ha tornat a fer enrenou un fragment de Bricoheroes, el programa que Jair Domínguez i en Peyu fan a TV3, per una broma polèmica. “Però qui ens ha de robar els calers si en aquest despatx només hi entrem tu i jo?”, li diu en Peyu a Domínguez en un moment d’un gag. “Que tu sàpigues –li respon ell amb una veueta d’imitació–, però quan marxem d’aquí, qui et diu que no ve un espanyol a robar-nos?” En Peyu li respon: “Perquè tinc un gos que vigila, que el vaig ensenyar a olorar espanyols.” L’esquerra espanyolista hi ha reaccionat amb molt d’abrandament, com si l’espanyolitat fos una identitat nacional en risc, que cal protegir; com si a Catalunya hi hagués una situació de segregació racista realment existent en què els qui se senten espanyols són apartats de la vida pública sota l’acusació que fan pudor. Pablo Echenique, portaveu de Podem, ha dit que era un gag d’extrema dreta. També ha estat especialment divertida la reacció del periodista Enric Juliana, que amb un posat greu ho ha considerat “salvinisme”.

A mi em sembla una broma francament blanca. Però aquesta escenificació de l’ofensa, cada vegada que hi ha una polèmica semblant, demostra que hi ha una operació política en marxa perquè l’espanyolitat i la catalanitat siguin tabús a Catalunya. L’objectiu final és que la catalanitat només es pugui descriure com una condició administrativa, impossible d’omplir de cap tradició, de cap cultura, de cap significació nacional. Sempre ha estat activa, aquesta operació, però s’ha accelerat molt aquests últims anys amb el vist-i-plau d’una part de l’independentisme, que s’hi ha afegit per càlcul electoral. Feliçment, just ahir va caure’m a Twitter un fragment de La memòria dels cargols amb una broma semblant, molt més intel·ligent, molt més ben executada i potencialment molt més ofensiva. Deia un personatge de Josep Lluís Bozzo: “El castellà sembla un idioma difícil, però no patiu, és més fàcil del que sembla, eh? I la prova la tenim en la gran quantitat d’espanyols que el parlen, fins i tot la canalleta.”


Polònia apuja el to

El primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, avui en una conferència (fotografia: Hanna Bardo).

Polònia no es resigna a afluixar en el torcebraç amb la Unió Europea, ans al contrari. A mitjan mes, Brussel·les va apujar la seva juguesca i el TJUE, que ja havia ordenat a Polònia de dissoldre una cambra del seu Tribunal Suprem destinada a “disciplinar jutges”, va declarar il·legal el règim que permet al ministre de Justícia polonès d’adscriure jutges a tribunals superiors. I el mateix dia, el 16 de novembre, els principals partits del Parlament Europeu van reclamar a la Comissió Europea de mantenir el blocatge dels fons de recuperació a Polònia mentre no es respecti la independència judicial al país. Ara un sector important de la justícia ha posat damunt la taula la possibilitat de declarar que una part del Conveni Europeu de Drets Humans és incompatible amb la constitució del país, tal com varen fer el setembre passat amb la legislació europea.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.