Ahir es va saber que el govern de Pedro Sánchez –no el de Mariano Rajoy, sinó el de Pedro Sánchez– havia ordenat d’espiar els delegats de la Generalitat de Catalunya a Londres, Berlín i Ginebra. L’ínclit Josep Borrell va activar una operació il·legal per a controlar les activitats dels responsables de les delegacions de la Generalitat en aquestes ciutats, operació que, segons les proves que s’han filtrat, inclou l’assalt als seus servidors de correu.

No és ben bé que siga una novetat, això. Potser sí en l’abast i en la culpabilitat directa i inexcusable del PSOE. Però és evident que fa anys que els governs espanyols i l’estat com a ens han assumit una deslleialtat respecte de Catalunya que els lleva qualsevol legitimitat que vulguen invocar mai. Els espies són una part evident de la diplomàcia, però es fan servir per espiar els altres països i no per espiar servidors públics que se suposa que són del teu.

Un dels conceptes bàsics per a entendre la relació política que s’articula a partir d’això que se’n diu estat és la neutralitat del seu aparell davant les opinions polítiques de cadascú. Tu ets, per posar un exemple concret, ciutadà de Nova Zelanda i, penses què penses, l’obligació del govern de Nova Zelanda és defensar-te. L’estat no pot decantar-se cap a un sector de la població i encara menys perseguir-lo segons les seues idees, si no és que vol liquidar la base de la seua existència. Per això les contínues barbaritats en què incorre Espanya, i l’espionatge de Borrell seria la darrera, són paradoxalment la més gran amenaça a la seua existència i viabilitat.

Sí. Perquè ara sembla que ens soterren a còpia d’una repressió sense límits. Molts poden creure que així posaran fi a la crisi entre Espanya i Catalunya. I és veritat que, com aquesta setmana es va fent evident, l’independentisme polític no sap on va i no para de cometre errors. Però, per més errors que cometa, la realitat és que no podran superar mai els que arriben de Madrid i vindrà el moment que l’ofec serà tan insuportable que no hi haurà barrera que no es puga saltar.

Algú una vegada, en tinc la fotografia, portava una pancarta en una manifestació que deia: ‘Miro endavant i no veig clar on anem. Llavors, miro endarrera i veig clar d’on fugim’. Impossible d’explicar-ho millor.