Espiar, difamar, dividir

Tinc la visió esbiaixada pròpia d’un fill de mestres. Esbiaixada, subjectiva, particular, pròpia, sabedora, conscient. Sé que ser mestre avui no és pas igual que fa vint anys, trenta o quaranta. Però, ben mirat, les coses són tan diferents –algunes, sortosament– que tindria poc sentit fer comparacions. Des d’aquesta llotja privilegiada he contemplat tota la vida la implicació dels meus pares amb la seva escola i amb la docència. I segurament aquesta és la raó principal per la qual és una professió que sempre m’ha imposat respecte. Sé com suaven, la quantitat d’hores que hi dedicaven, els maldecaps que arrossegaven.

És amb aquesta subjectivitat i amb aquest respecte que segueixo les reivindicacions dels docents, que em posiciono al seu costat i que enceto aquest article. No és la primera vegada que en aquesta columna en parlo. Però avui no sabria fer una altra cosa. Aquests dies em demanava què podia fer per donar suport a la nova onada de mobilitzacions. Sumar-nos a la vaga els dies que ens és possible i no anar a l’escola… Comprar samarretes grogues, participar en les concentracions… Fer saber que moltes famílies hi donem suport… I fer-ho, també, des d’aquest racó quinzenal que m’ha estat concedit.

Han passat algunes coses d’ençà de l’anterior onada de vagues. Venim de l’escàndol de les infiltracions i aquí cal ser contundents, perquè la parsimònia del govern, que deu esperar que el vent bufi cap a una altra direcció i tot quedi oblidat, és escandalosa.

Que en una escola hi ha conflictivitat? Enviem-hi agents de paisà a fer la ronda. Que els mestres no s’han deixat enredar i s’organitzen? Enviem-hi agents de paisà infiltrats a espiar-los.

Malauradament, no sorprèn. Aquesta deriva en l’ús de la policia per a resoldre qualsevol entrebanc que s’interposi en el seu camí, aquest concepte de la seguretat policíaca que ho abasta tot i en nom de la qual es prenen llicències fins a vulnerar drets fonamentals, fins a esdevenir il·legals. Ho hem vist tantes vegades i tan sovint…

Ja ho vam veure amb l’aplicació del 155, ja vam veure què eren capaços de justificar. I tot plegat ho havíem vist abans, també. Això que ha passat m’ha fet pensar en aquell text tan citat del pastor luterà Martin Niemöller, que sovint s’atribueix erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, no vaig dir res; jo no era comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig dir res; jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar; jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar; jo no n’era, de jueu. Quan van venir a buscar-me, no quedava ningú que pogués protestar.”

Quan la policia s’ha infiltrat en el moviment independentista, molts no n’han dit res perquè no eren independentistes. Quan la policia s’ha infiltrat en moviments socials, molts no han protestat perquè no eren activistes. És més, molts han pensat que ja anava bé, que alguna cosa devien tramar, que no t’espien si no fas res que vagi en contra de les normes establertes.

Ara molts es posen les mans al cap perquè espiar una assemblea de mestres que s’organitzen per fer vagues i preparar una campanya de mobilitzacions per a reivindicar millores laborals és tant d’estat policíac que no s’aguanta per enlloc. I que en un estat democràtic requereix respostes i dimissions, que no ens passi per alt.

A molts els ha caigut la bena dels ulls. Però a molts altres, no. Perquè segur que alguna cosa deuen tramar. Perquè potser ara els mestres ja es comencen a passar una mica. Ara ja es comencen a excedir i ja no semblen tan simpàtics, que aviam què faran els nostres fills tants dies amb serveis mínims. I ara a sobre els volen deixar sense colònies ni sortides, per què ha de rebre la canalla? I, de fet, per què es queixen tant, els mestres, si són els qui tenen més vacances? No en tenen mai prou. Que una cosa és fer una mani i una vaga un dia, i una altra convocar no sé quantes vagues i anul·lar colònies, i sortir al carrer a fer soroll i tallar el pas dels vehicles i vés a saber de què acabaran essent capaços. Policia preventiva. Estat policíac.

Quan vinguin a buscar-vos, qui protestarà?

Deia que escric amb respecte i subjectivitat, però també amb preocupació. Innocent de mi, em pensava que allà als despatxos hi havia algú amb prou seny per a asseure’s a parlar amb els mestres. Però sembla que ni a la Generalitat de dalt ni a la Generalitat de baix no tenen intenció d’escoltar ni acceptar cap rectificació. Tenim tot el sector educatiu del país en peu de guerra i unes conselleres, uns departaments i uns governs que arronsen les espatlles. I això em preocupa, evidentment.

Suposo que juguen amb això: esperar que les famílies es cremin i s’acabin girant en contra dels mestres. Ja ho han fet amb el sector del negoci del lleure. Justament per això em sembla més necessari que mai que escoles i famílies ara fem pinya. I, en aquest sentit, és interessant aquest manifest que circula per les AFA i que s’adreça al govern en què, precisament, a més de donar suport a les reivindicacions dels docents, es demana que s’incloguin les colònies i les sortides, entre més, en el funcionament quotidià de les escoles i que no es deixi ningú de banda.

Això no hauria de ser cap torcebraç, però si ho és, queda clar cap a quina banda hem d’empènyer les famílies. Estic convençuda que molts compartim que les exigències dels mestres són també les dels infants i les seves famílies, i que ens les fem nostres. I si ara cal aguantar, doncs cadascú a la seva posició, amb força i resistència. Perquè sí: els mestres seran sempre nostres.