Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La patacada de Ciutadans a les darreres eleccions espanyoles va ser tan dura (de primera força en intenció de vot a cinquena, darrere d’Esquerra Republicana; de cinquanta-set diputats a tan sols deu) que sembla irrepetible. Però les previsions per a les eleccions a Catalunya del 14 de febrer no són auguris gaire més bons per a una formació que va atrevir-se a somiar fins i tot amb la presidència de la Generalitat, a final del 2017, durant un breu lapse de temps, quan es va obrir fugaçment el debat intern sobre si l’independentisme s’havia de presentar a les eleccions.

Els sondatges preveuen catorze diputats per a Carlos Carrizosa, molt lluny dels trenta-sis que va obtenir aleshores Inés Arrimadas, i un transvasament de vot molt consistent cap al Partit Socialista, que absorbiria bona part del vot de Ciutadans i li arrabassaria la primera posició de l’oposició si l’independentisme revalidés majoria i  govern de coalició. Però la incertesa electoral encara és gran, i una possible desfeta de Ciutadans no vol dir tan sols una recuperació del PSC, sinó també del PP, que fa tres anys va estavellar-se amb quatre escons.

Quin resultat preveuen els sondatges de les eleccions del 14 de febrer?

Tot això i factors nous, com ara l’entrada de Vox al parlament, per a qui tots els sondatges la prediuen notable, ha provocat que l’unionisme comencés a bregar-se per una altra de les disputes del 14-F: la de l’hegemonia espanyolista.

La crisi interna a Ciutadans i les esquerdes que vindran

La retirada de Rivera, ja fa més d’un any, va comportar no tan sols que Ciutadans perdés el seu principal actiu al Principat, Inés Arrimadas, amb tot allò que comportava quant a la força mediàtica del partit, sinó que en va forçar un principi de canvi de rumb, que no s’ha acabat de concretar del tot. La pandèmia va ser el pretext idoni perquè la nova líder de la formació escenifiqués un gir aparent cap al centre, tot donant suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons van presumir llavors, a canvi d’ajornar sine die la taula de negociació amb els partits independentistes). L’apropament al govern espanyol, sobre el qual l’estratègia de Rivera havia estat d’atiar un clima d’hostilitat i el relat d’il·legitimitat, amb clímax a la manifestació ultra a la plaça de Colom, va provocar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías.

La crisi interna, profunda, encara continuava al novembre, mig any més tard del suport a la pròrroga. Sense revifalla als sondatges de les eleccions espanyoles, amb alertes de trompada a les de Catalunya, i amb Arrimadas negociant el pressupost espanyol, al qual finalment es va oposar, la inquietud va créixer entre les bases i alguns quadres autonòmics del partit. A micròfon tancat, diversos càrrecs de la formació afirmaven llavors que els militants marxen ‘a puntades de peu’ i que hi ha temor que després de les eleccions al parlament hi hagi una fugida també de dirigents cap al Partit Popular. Els mateixos dirigents s’han queixat que la direcció els enganya en “rectificar constantment” les decisions que es prenen, i han criticat que Arrimadas hagi fulminat tots els càrrecs de l’etapa de Rivera, que també deu estar molest pel gir de la seva successora.

A Catalunya, mentrestant, Arrimadas ha fet gests grossos per mirar de contenir el cop. Tot i que les primàries havien donat la victòria a Lorena Roldán, una diputada poc coneguda i de perfil molt similar a ella, la presidenta de Ciutadans va fer-la fora per ungir Carrizosa, conegut pel seu perfil incendiari. Amb tot el vent a favor per al PSC, els taronja ja no poden jugar la carta de ser el partit que ha d’articular una alternativa de govern a l’independentisme. Per això hauran de centrar la campanya a presentar-se com la baula que podrà arrossegar els socialistes cap a l’unionisme i evitar la repetició d’un tripartit amb ERC i els comuns.

Carrizosa ja fa setmanes que mira de fer quallar aquest missatge, i en va servir un bon plat quan els republicans van avalar el pressupost espanyol, tot assegurant que “sembla que preparen un tripartit”, mentre ells, en canvi, procuren que “els electors constitucionalistes no es deixin enganyar i votin per forces netament independentistes”.

La renovació del PP i el front contra el ‘sanchisme’

La de Ciutadans, però, és una estratègia complicada: tant pel regust de derrota que acompanya darrerament la marca, com pel difícil equilibri entre haver fet de suport a Sánchez i sobreviure l’auge de l’extrema dreta que esclata amb Vox i que té el pinyó fix contra el president espanyol. I al Partit Popular ho saben, que és complicada. El PP sí que comença a recuperar-se després de tocar fons el 2017, amb quatre diputats. Xavier García Albiol, que també ha recuperat posicions individualment amb el retorn a la batllia de Badalona, va cedir el pas a Alejandro Fernández. Fernández era desconegut al començament, però ha sabut fer-se un cert nom amb intervencions que emulen les formes provocadores i punyents de la primera època de Ciutadans, i els sondatges li asseguren que, pel cap baix, duplicarà els diputats que tenen ara els populars.

Fernández s’ha embrancat en una maniobra directa i evident per a neutralitzar Ciutadans, que va començar amb un plat ben fort: el fitxatge sorpresa de qui durant uns mesos n’havia estat la futura candidata, Lorena Roldán. I l’ha reblat fa ben poc amb un altre fitxatge, l’ex-dirigent d’Unió Eva Parera, la número dos de la candidatura fallida de Manuel Valls per a l’Ajuntament de Barcelona. Candidatura, justament, que es va presentar amb els drets electorals i l’aval de Ciutadans, i que va renyir amb Arrimadas per la investidura de la batllessa Ada Colau. Fernández pretén atribuir a la seva llista una certa aurèola de transversalitat espanyolista amb l’afegit d’un lema que el president del partit a escala espanyola, Pablo Casado, ha repetit els darrers mesos: “Un front contra el ‘sanchisme’.”

L’entrada de Vox i l’aposta del PSC

A les eleccions del 14-F hi haurà dos ingredients més, nous i decisius, que també provaran de treure avantatge de la probable patacada de Ciutadans. El primer és que el PSC ha rellevat finalment Miquel Iceta, que havia estat el candidat del partit les dues eleccions anteriors. El candidat serà finalment Salvador Illa, un altre dirigent del partit que va fer acte de presència a la manifestació unionista del 8 d’octubre del 2017. Illa és conegut per un perfil més baix i tranquil que no pas el d’Iceta, però al seu primer acte de campanya ja va avançar que mantindrà la duresa del discurs contra l’independentisme, tot gosant d’afirmar que “no hi ha res pitjor que sentir-te exiliat al teu propi país”. Els socialistes, a més, compten amb el fitxatge estrella del portaveu de Ciutadans a Tarragona, Rubén Viñales, que s’incorporarà en un lloc de sortida de la llista.

I, finalment, la mitjana dels sondatges publicats preveu que la formació d’extrema dreta espanyolista, Vox, faria entrada al parlament amb fins a cinc escons. El creixement de Vox a escala espanyola s’ha interpretat com una de les raons de la trompada de Ciutadans. A les eleccions de l’abril del 2019, Ciutadans va obtenir cinquanta-set escons i Vox en va obtenir vint-i-quatre. A la repetició de les eleccions el mes de novembre del mateix any, Vox va obtenir cinquanta-dos escons i Ciutadans, deu. El candidat ultra Ignacio Garriga ha promès d’aturar “el cop d’estat que continua actiu a Catalunya”.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.