Aquests darrers anys de crisi sistèmica, la invocació del president Suárez ha esdevingut una constant, especialment per part d’aquells sectors de vocació immobilista. Tanmateix, en política és habitual de tergiversar el passat per avortar qualsevol futur alternatiu. La manipulació del paper històric del primer president de la monarquia parlamentària és un clàssic periodístic de primer ordre, i un exemple d’apropiació d’una figura que, en el seu temps, va ser fagocitada per un ‘estat profund’ que considerava que havia anat més enllà dels estrets límits que li eren marcats pels poders fàctics.

Tanmateix, el fet cert és que Suárez, que provenia de l’alt funcionariat de la dictadura, acostumat com estava a unes corts franquistes purament decoratives, va descobrir amb estupor que el parlament democràtic esdevenia un teatre polític en què els atacs a banda i banda de l’espectre polític resultaven terriblement durs. De cop i volta, el president entenia què era l’oposició i el desgast que podia implicar ésser atacat per terra, mar i aire. El resultat, la desestabilització del govern, fins que la involució derivada del 23-F (mai un fracàs no ha tingut tant d’èxit) no va permetre de tornar a controlar el règim constitucional d’acord amb un seguit de lleis no escrites. I aquesta mena d’acords invisibles van implicar que l’esquerra oficial havia de practicar una oposició suau a les institucions (el Bambi del primer Zapatero), mentre que desmobilitzava el carrer i criminalitzava la protesta i la dissidència (Ibarretxe o l’independentisme)

Passats trenta-cinc anys del fracassat/reeixit cop d’estat, la situació s’ha modificat radicalment. L’edifici de la Segona Restauració monàrquica, bastit amb bigues aluminoses, presenta problemes estructurals. A banda la facilitat amb què les tímides polítiques de benestar han estat escombrades amb l’excusa de la crisi, pels interessos de les elits extractives que controlen l’estat, la qüestió catalana representa una esmena a la totalitat del fràgil imaginari espanyol, en què s’ha mentit reiteradament a una ciutadania (que d’altra banda ha viscut feliçment enganyada amb la il·lusió que Catalunya no era una nació). Amb un règim del 78 amb indicis de fallida, l’esquerra oficial, part fonamental del sistema, ha decidit de fixar una curiosa estratègia que podríem anomenar kamikaze-defensiva (una mena d’autoatac suïcida per a salvar l’adversari), ha considerat que, com explica una cançó dels Beatles, és més fàcil de viure amb els ulls tancats, ha fet costat a un govern caracteritzat per la ineptitud i el reaccionarisme i ha decidit de pregar a la Macarena per tal que el sostre no els caigui al damunt.

Aquesta decisió, amb un punt d’irracionalitat, implica l’exclusió de sectors socials i generacionals del joc polític (que simplificadament podrien respondre a l’univers Podem). Així, ha deixat el lideratge de l’oposició a Pablo Iglesias, en què ha sorgit una certa articulació del ressentiment entre uns perdedors de la crisi que, en termes generals, gaudeixen de bona formació, comencen a tenir certa experiència organitzativa i han teixit certes complicitats amb un arxipèlag de moviments socials en una època de grans mutacions i de desigs d’experimentació.

Tot plegat dibuixa un panorama inèdit aquestes darreres dècades. D’una banda, una oposició institucional de debò, caracteritzada per l’agressivitat verbal, un discurs acadèmicament ben estructurat i amb habilitat comunicativa, que podria fer tornar a la pressió parlamentària de final dels anys setanta, quan els micròfons solien actuar d’armes blanques i eren capaços de fer trontollar l’executiu. D’una altra, una oposició al carrer, potser sota nous formats, amb voluntat de disputar l’espai públic i amb formes més ‘llatinoamericanes’. Entremig, un context internacional en què es qüestionen arreu els establishments i en què la pèrdua d’estatus de les classes mitjanes fa que ens endinsem en una etapa d’incertesa política i social, com no havien vist les generacions que avui tenen menys de quaranta anys.

Com deia Tolstoi, ‘totes les famílies felices s’assemblen; les dissortades ho són cadascuna a la seva manera’. Més enllà del que passa a tot Occident, hem de comprendre que Espanya té una història especialment depriment, amb unes classes dominants molt vinculades a l’imperi decadent de glòries passades i misèries presents, i al·lèrgia a la modernitat. Com ens recorda la descomposició del règim franquista, l’oposició a les institucions i la possible mobilització al carrer serà combatuda amb gran duresa, amb especial implicació d’uns òrgans jurídics que no foren mai depurats, i amb un aparell de seguretat interior i l’entramat de clavegueres de l’estat que ens endinsarà en una dinàmica de guerra bruta (com ja s’ha vist en el cas de l’independentisme) i una premsa sense ètica ni professionalitat que ha estat corresponsable d’aquesta gran confusió i manipulació de l’opinió pública espanyola. Qui té la paella pel mànec, caurà en el mateix reaccionarisme del búnquer perquè coincidirà en objectius (que els equilibris de poders reals fruit del 39 no es moguin ni un mil·límetre). Enfront de la revolució, la contrarevolució.

Aquests mesos vinents, doncs, és de preveure un deteriorament progressiu de la convivència a l’estat espanyol. Catalunya, un cop més en la història de l’estat, actuarà de catalitzador d’aquest gran problema que es denomina Espanya. De fet, els catalans sabem bé de què es tracta, tot plegat, perquè actors importants com ara Ciutadans, Societat Civil Catalana o el Partit Popular els coneixem de primera mà i de manera evangèlica (pels seus actes els coneixereu), despullats del maquillatge amb què són presentats a l’estat per part dels mitjans orgànics de comunicació. Això fa que a Espanya no hi hagi conservadorisme, sinó un nacionalisme de formes turques, matriu franquista i arrels borbòniques. És per això que Catalunya ha de fer el seu camí i alliberar-se de relacions tòxiques. I ho ha de fer ara, abans les coses no comencin a tornar-se francament lletges.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb