judici

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Arthur Griffiths fou major de l’exèrcit imperial britànic i historiador militar, a més d’autor de novel·les populars de misteri. Griffiths fou també inspector de presons al Regne Unit i coneixedor dels sistemes penitenciaris d’Europa, sobre els quals va escriure uns quants llibres. Entre aquests hi ha In Spanish Prisons. Persecution and Punishment 1478-1878, publicat el 1900. Una part substancial del llibre versa sobre la Inquisició. No es tracta pas d’una obra historiogràfica, com la monumental A History of the Inquisition of the Middle Ages en tres volums que Henry Charles Lea publicà el 1887, The Spanish Inquisition de Cecil Roth, del 1937, o l’obra amb el mateix títol de Henry Kamen, del 1965, o encara la de Benzion Netanyahu, The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, del 1995. És una popularització gairebé periodística per al lector no especialitzat de l’era victoriana. Es tracta, doncs, d’una obra lleugera i entretinguda malgrat la morbidesa del tema, amb anècdotes sobre bandits i presoners i observacions de viatgers del segle XIX, com el propagandista de la Societat Bíblica, George Borrow. Els quatre segles comprimits en el subtítol van de la fundació del tribunal del Sant Ofici pels Reis Catòlics fins a la data del projecte de creació de la presó Model a Madrid, inaugurada el 1884. La de Barcelona és del 1887 i no començà a funcionar fins el 1904, quan substituí la que hi havia en un antic convent del Raval, on els reclusos malvivien amuntegats en pèssimes condicions sanitàries. Aquesta presó ‘moderna’, per on van passar molts opositors al franquisme, va tancar el juny del 2017, com si el sistema penitenciari fos conscient que era a punt d’obrir-se una nova etapa repressiva.

A qui no tingui temps o interès d’aprofundir en la relació formativa entre la Inquisició i l’estat espanyol, el llibre de Griffiths pot servir-li d’introducció. Tot i ser abolida formalment el 1834 –després de diversos intents, com el de les Corts de Cadis el 1812–, aquella màquina de la unitat espanyola continuà funcionant amb uns altres formats fins al dia d’avui. La carcassa desaparegué, però l’esperit romangué actiu. A tot estirar, s’hi han intercanviat els papers, car ara la instrucció del procediment la fa el braç secular i són els togats que l’executen.

La Inquisició ja existia molt abans que els Reis Catòlics introduïssin el Sant Ofici als regnes peninsulars. Però la versió medieval, organitzada arran de les croades contra els albigesos, tot i que fou brutal, no prengué les dimensions que assoliria la nova Inquisició espanyola dels segles XV i XVI. La principal diferència era que no contenia cap propòsit nacionalitzador. Tot i això, aquella primera gran ofensiva contra l’heretgia ja rebé certa inspiració castellana a través de Domingo de Guzmán, personatge molt actiu en l’extirpació del catarisme i fundador de l’orde al qual s’encomanaria la feina inquisitorial durant segles. El 1214, Pierre Cella, ciutadà de Tolosa de Llenguadoc, va cedir-li una mansió prop del castell Narbonès, que durant més de cent anys va ser un centre de la Inquisició.

A la zona mediterrània del país occità, el catarisme havia guanyat molts adeptes i el papat, amb gran part de la classe senyorial europea, frisava per frenar la influència creixent de l’heterodòxia. Les ordres que Roma donava als senyors perquè actuessin amb violència contra els heretges no feien de bon executar, perquè els càtars no cercaven d’imposar-se per la força sinó amb arguments. Al capdavall eren gent coneguda, veïns amb qui els catòlics compartien el dia a dia. No és fàcil d’exercir la violència contra persones pacífiques amb qui hom tracta ordinàriament. Potser la política actual no és tan primmirada. Tothom ha pogut comprovar la brutalitat amb què polítics del parlament català han corejat les bàrbares sentències contra col·legues amb qui mantenien relacions professionals i un tracte d’elemental cortesia. Malgrat aquestes reaccions, inclosa la impactant denúncia ad hominem et ad feminam dels comuns revelant públicament el sentit del seu vot a la declaració d’independència, el recel de la proximitat es va palesar ben aviat en la desconfiança de l’estat envers la voluntat repressiva dels Mossos i després en el trasllat de la causa del procés al Tribunal Suprem. Una frase de Lea condensa la situació: ‘Per a l’Església aquest estat de coses era insuportable. Sempre ha entès la tolerància dels altres com si la perseguissin a ella.’ Res no delata tant l’essència del nacionalisme espanyol com aquest tret secular de l’Església militant. D’aquí vénen les queixes de Rivera, d’Arrimadas, de Carrizosa, de Millo, d’Iceta, de Llarena, i de tants inquisidors quan topen amb la voluntat catalana d’argumentar el seu dret. D’aquí ve també el greuge d’una paradoxal persecució del castellà pel fet que, malgrat l’ofegament secular, encara hi hagi gent que pretengui fer servir la llengua del país amb normalitat.

Una vegada i una altra, Espanya es vanagloria de ser la primera nació d’Europa. Ho diuen en sentit ordinal, però l’expressió, pròpia del nacionalisme exacerbat, no amaga el sentit de preeminència, d’una España vor allem, que també vol ser über alles. Aquesta desmesura és inscrita a l’eslògan casernari Todo por la patria. Una idea explícita que aquests darrers temps hem vist decantar-se en perjuri i fals testimoni per pura voluntat de fer mal. La frase és l’emblema d’una il·limitació que a la pràctica és sempre extralimitació i institucionalització del fanatisme. Però en certa manera el nacionalisme espanyol té raó, perquè encara que Espanya no hagi estat mai una nació en el sentit modern del mot –el de l’entitat creada per les revolucions americana i francesa– sí que ha estat la primera a desplegar un nacionalisme fabricat no pas pel poble sinó pel poder. És així que ha esdevingut una entitat política de caràcter doctrinal, amb una forçada homogeneïtat de costums i creences i baixíssima capacitat de contestació. D’aquesta idea de nació, no se n’ha mogut d’ençà del segle XV, de manera que la continuïtat en l’organització i monopoli del poder, simbolitzada en la monarquia, pot molt ben presentar-se com la institució políticament repressiva més antiga d’Europa.

Griffiths cita una frase de l’historiador americà Williams Hickling Prescott referida a l’època dels Reis Catòlics, però que s’aplica perfectament a la història d’Espanya d’ençà d’aquell primer assalt a la diversitat: ‘Una pàgina sagnant de la història dóna testimoni del fet que el fanatisme armat de poder és el pitjor mal que pot caure damunt una nació.’ Durant quatre segles, la Inquisició espanyola va configurar el tarannà del país: conformisme profund amb els dictats del poder; participació en el fanatisme ambient a fi de protegir-se de la persecució que pot afectar qualsevol persona de qualsevol estament social; estímul de les baixes passions per a encoratjar les denúncies; fabricació de proves acusatòries i supressió de les de descàrrec, i, en fi, mort social, si no física, del denunciat. Els tribunals disposaven d’instruccions minucioses –la legislació espanyola sempre ha estat el contrari del que hauria de ser la llei: senzilla i entenedora–, però d’una màniga molt ampla en el procediment. Griffiths cita Juan Antonio Llorente, ex-secretari del Sant Ofici que a principi del segle XIX va escriure una Historia crítica de la Inquisición en España, publicada el 1817. Val la pena de transcriure la cita retraduint-la: ‘És privilegi peculiar del tribunal que els seus oficials no estiguin obligats a actuar amb formalitat; no han d’observar les regles forenses i per tant l’omissió d’allò que pugui exigir la justícia ordinària no invalida les seves accions, sempre que no falti res d’essencial a la prova.’

Aquest privilegi continua vigent, com es va comprovar durant el macrojudici del Tribunal Suprem i en més actuacions que afecten independentistes. Les detencions de dimecres passat, dia 28, confirmen que hi ha una causa oberta contra la dissidència sense límits ni regles fixes. Els càrrecs no importen, fins i tot poden ser ridículs, com ho eren molts dels que s’aixecaven contra els criptojueus. L’única cosa essencial era la condemna, cercada en primer lloc per atemorir i dominar la gent amb l’excusa de la puresa de la fe, però també per motius menys confessables, com ara guanyar influència social i recaptar sumes considerables expropiant els condemnats. Són objectius habituals en les condemnes d’independentistes a pagar multes exorbitants imposades per motius trivials o fins sense proves i en l’ascens a l’escalafó funcionarial com a premi a l’activitat repressiva.

L’escàndol de concedir medalles i promoure qui es destaca en la repressió rau en el fet que la incentiva a qualsevol preu, per damunt de la llei i fins i tot per damunt de consideracions humanes. La inhumanitat dels guàrdies civils Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena, de fiscals com Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal i de jutges com Manuel Marchena o Concepción Espejel és el correlat de la inhumanitat de personatges històrics com Tomás de Torquemada, Gaspar Juglar i Pedro Arbués, o del Cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, primat d’Espanya i tercer inquisidor general de Castella. Aquest darrer sol ser glorificat a les històries nacionalistes malgrat o potser per haver estat el promotor de la conversió forçada dels moriscs i el destructor implacable de la seva cultura, havent ordenat la crema de la biblioteca nassarita de Granada amb tot el patrimoni poètic, històric i filosòfic de set segles d’esplendor cultural. La paròdia que en féu Cervantes a la primera part del Quixot tingué una tràgica segona part el 10 de maig de 1933 a trenta-quatre ciutats d’Alemanya, quan uns altres fanàtics del ‘tot’ llançaren al foc vint-i-cinc mil volums de literatura aliena a l’esperit alemany (undeutscher Geist).

A força de mutilar-se, Espanya va aconseguir la unitat religiosa i una concentració de poder que, amb les aliances europees, s’exaltaria per un temps a la categoria d’imperi. Però ja havia sembrat la llavor de la ruïna cultural i la decadència econòmica i política a mitjà i a llarg termini. La unitat ha canviat d’atribut i el fetitxe ja no és la creu sinó la rojigualda, però el fanatisme subsisteix i la consigna continua essent d’eradicar l’heretgia perseguint tothom que pensi i es comporti d’acord amb uns altres valors. A Espanya, creure en un altre model de societat converteix fatalment en enemic de l’estat. Un estat que, des de la seva fundació al segle XV, els breus moments en què apuntava la tolerància envers els altres sempre els ha entesos com un perill que calia prevenir escanyant la llibertat fins a extenuar-la.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.