Espanya ha quedat atrapada en l’autoritarisme

«El fet important, com gairebé sempre en política, és la percepció que els altres europeus tenen de la situació de Catalunya»

Vicent Partal
Vicent Partal
14.06.2017 - 05:28
Actualització: 14.06.2017 - 07:28
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La descripció més habitual d’un estat autoritari inclou quatre característiques: la limitació del pluralisme polític, l’intent de legitimar el govern amb la creació –a través dels mitjans– d’un clima d’emoció irracional contra ‘un dimoni interior’, l’intent de control i contenció dels efectes de la mobilització social i la volguda indefinició del poder executiu, que envaeix els altres poders i canvia a voluntat els límits de l’actuació de l’estat, amb finalitats sempre concretes.

El cas espanyol és, doncs, de manual:

–La limitació del pluralisme polític hi és indiscutible quan s’intenta negar fins i tot el dret del parlament a discutir i quan es persegueixen judicialment actituds polítiques, que poden anar des de dur una bandera a dir que per a fer una truita cal trencar ous.

–L’intent de legitimació del govern basada en la creació d’un enemic interior estereotipat i transformat en dimoni crec que no cal ni demostrar-lo.

–L’intent de contenir la mobilització social dels contraris al règim també és clar. La feina principal de la policia política ha estat falsejar la realitat per contaminar negativament un moviment popular de carrer.

–I la indefinició del poder executiu, que envaeix els altres poders i modifica ad hoc els poders de l’estat tampoc no admet discussió. Van canviar la llei de partits ad hoc per il·legalitzar l’esquerra abertzale. Han canviat la llei del Tribunal Constitucional ad hoc per frenar el procés català. Han canviat la llei de seguretat ad hoc per provar de controlar els mossos. I amb tot plegat han destruït la independència del poder judicial per convertir-lo en una branca de l’executiu amb capacitat coercitiva.

A alguns espanyols els pot molestar tant com vulguen la caracterització del seu estat com un estat autoritari, però els fets són incontestables i es van obrint pas cada dia amb més claredat entre l’opinió pública europea. Gràcies, entre moltes més coses, a la presència i les paraules de Pep Guardiola diumenge, repetides en diaris i televisions de tot el continent. A Europa, excepte Rajoy, tothom sap que formar part de la Unió no és cap escut per a poder presentar-se com un país democràtic. Perquè si és tan senzill, com és que la Unió té un article en els tractats pensat precisament per a penalitzar els estats que s’allunyen dels valors democràtics? I a Europa, a Brussel·les concretament, una de les preocupacions grans és com aturar el descosit de les llibertats que se suposaven comunes i que, sobretot a l’Europea oriental, avui són clarament amenaçades.

El fet important, com gairebé sempre en política, és la percepció que els altres europeus tenen de la situació de Catalunya. I ací és on Espanya ha restat atrapada, alhora que l’independentisme ja ha estat capaç de fer entrar en l’imaginari europeu la concepció autoritària del govern de Madrid. No cal pas fer grans teories ni grans demostracions. Perquè si s’atreveixen a reprimir el referèndum, si són capaços d’intentar evitar el dret de vot, no aconseguiran res més sinó justament reforçar aquesta imatge autoritària de l’estat espanyol que ara ja circula i no resulta estranya ni desconcertant. I, sincerament, no trobe cap altre fet que per ell mateix puga fer-los més mal a ells i que ens puga beneficiar més a nosaltres.


[Bon Dia] –Foc encreuat i ben encès tot ahir entre Pablo Iglesias i Mariano Rajoy. Amb Pedro Sánchez de testimoni mut. Des d’aquest punt de vista, Iglesias ha aprofitat bé l’ocasió per a marcar el seu territori i per a proposar-se com a alternativa a Rajoy. Cap dubte sobre l’efecte publicitari. Pel que fa a l’efecte polític, ja és tota una altra cosa…

–Panamà va decidir ahir de deixar de reconèixer Taiwan i reconèixer la República Popular de la Xina. Els últims mesos la Xina prova de comprar l’un rere l’altre tots els països que reconeixen diplomàticament Taiwan per mirar d’aïllar aquest estat que ara mateix ja té relacions diplomàtiques amb només vint membres de l’ONU. Gàmbia, São Tomé i Panamà han estat els tres darrers de canviar de bàndol. La política internacional és ben cínica. Taiwan és el país més avançat en termes democràtics de la zona, juntament amb el Japó. Però el negoci és el negoci i en això no pot competir amb la Xina. (Els principals diaris de Taiwan en llengua anglesa són el China Post i el Taipei Times, per si voleu saber-ne més.)

–La notícia que l’Aràbia Saudita empresonarà qui duga la samarreta del Barça (per la marca Qatar Airways) és falsa. Tot fa pensar que se la va inventar un mitjà italià i ha estat reproduïda acríticament en tot d’altres mitjans. Ací expliquem el cas.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
13.06.2017  ·  22:49

Fa molts anys, en realitat des que en tinc record, que hi ha tics autoritaris a l’Estat Espanyol. A la Plana, per exemple, ara hi ha un gran rebombori perquè el nou ajuntament d’Almassora (Plana Baixa) ha decidit que al final de les processons no sone la marxa reial. I ni tan sols es plantegen no envair els carrers amb processons. Des que va començar a augmentar el sentiment independentista, el poder de l’Altiplà ho ha afrontat de la única manera que sap fer. “Ordeno y mando”. I el problema és que ja no controla els mitjans de comunicació. Ni té recursos financers per a res. Ni empreses veritablement poderoses. Ni intel·lectuals. Només té l’enèsima generació de cadells de les famílies poderoses de sempre. I tampoc no en saben. Per no saber, no saben ni idiomes. Un exemple n’és la sots-presidenta. estan a la vista de tothom i ni ho saben. Europa deu estar preocupada; encara més, veient el deute i la seua evolució. De manera que, quan ara comencen a no amagar els seus únics recursos de veritat, només poden beneficiar-nos a nosaltres. Per cert. Per al final de setembre, només resten 108 dies.

jaume vall
jaume vall
14.06.2017  ·  00:10

Efectivament, director.
El referèndum és la carta guanyadora per a nosaltres. Sí es fa, som un subjecte polític. Si es guanya, ja ni ho explico.
Si no es pot fer perquè físicament ho impedeix l’estat, a més a més de la imatge d’autoritari que dona a Europa, a nosaltres ens propulsa cap a una declaració unilateral.
Ara bé, si no es pot fer perquè entre la convocatòria oficial i l’1 de setembre passen coses no públiques que aconsellen no posar les urnes, perdem la independència, la consideració de subjecte sobirà políticament, la dignitat, i la vergonya.
I “ells” ho saben, per això estan rabiosos, i per això faran tot el que calgui perquè no hi hagi urnes.
Què hem de fer nosaltres? Òbviament, el contrari. Garantir que a les 9’00h del dia 1 d’octubre podem anar amb la papereta a votar.

Josep Jallé
Josep Jallé
14.06.2017  ·  00:51

La qüestió penso és a la inversa: sabria conviure sense l’autoritarisme?. Lluny de quedar atrapada, és el seu estat natural. L’ADN sociològic majoritàri de l’ordeno y mando no es canvia amb la convivència. És l’ADN.

Joan Ortí
Joan Ortí
14.06.2017  ·  00:52

Efectivament, no tant sols atrapada, sinó enquistada pel seu l’ADN franquista, el qual s’ha allargat com una llossa fins el 17 del 21; la societat espanyola no entén gens ni mica la pel·lícula que esta veient, perquè ha estat sempre i permanentment alimentada de mentides i falsedats i perquè encara avui la majoria de la premsa, radio i TV estan al servei de l’ADN franquista.
Indirectament la moguda catalana cap a la independència a provocat la recentralització de l’Estat fins al punt de convertir-se en un govern totalment autoritari, els 73 decrets llei!!, ho diuen tot.
I al mateix temps aquesta imatge rància i autoritària és una pèssima imatge que l’Estat dona al món. El dilema està en veure si la societat espanyola arribarà a ser demòcrata -en el seu sentit mes formal i ampli- o seguirà enquistada sota el jou de l’ordeno i mando. Ja s’ho faran.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
14.06.2017  ·  00:53

La dèria permanent de l’estat espanyol, ha estat controlar i munyir s’ha dedicat a munyir el territoris que controla per la força de les armeres, fa tres-cents anys. Durant aquests segles, amb alguna breus moments de tranquil·litat, ha seguit la seva línia i quan ha trobat residències a les seves ànsies, ha exercit la violència perquè és la seva raó de ser. El que ha passat ara és que al segle XXI això ja no es pot fer, i per tant ha hagut de moderar la violència institucional i treure’s del cap les seves ganes internes de reprimir la ciutadania catalana en les seva lluita per la llibertat de la seva pàtria, sense arribar però a l’extrem màxim. Això no ha passat pas per voluntat pròpia sinó que li ha estat imposat des de la UE i per això actua com ho fa. Dit això, no vol dir que actualment no pugui fer res, però ha de vestir-ho com a lleis constitucionals i judicialitzant les diferències polítiques. Com que va tenir la majoria política, va manipular els tribunals i les lleis de forma que els catalans haguéssim de callar sense deixar de pagar, impedint que poguéssim aplicar la democràcia a la catalana, posant tants pals a les rodes com ha pogut però ara s’està adonant que amb això tampoc ja no n’hi va haver prou i ha decidit apujar la violència judicial i les amenaces d’alt nivell, pensant que això farà que el poble català s’espanti i deixi de ser independentista, però també resulta que novament ja li esta fallant perquè la gent no deixa de manifestar-se, no deixa de seguir les crides de les organitzacions sobiranistes i els partits polítics independentistes i continua tenaç amb la lluita per la seves ànsies de veure la seva nació convertida en un estat. Si l’estat espanyol segueix posant més impediments encara, podem dir amb totes les lletres que ens trobem davant d’un govern autoritari que si no canvia en els seu procediments podria esdevenir un govern dictatorial. I Europa i el món s’ho estan mirant amb lupa.

Miquelina Riera
Miquelina Riera
14.06.2017  ·  00:53

Em meravella, més o menys Llull deia: Fèlix vés pel món i meravella’t de les coses que en ell hi ha” El seu editorial m’ha portat al pensament això. Penso que si Guardiola el llegeix serà feliç perquè desmunta totes les crítiques immerescudes que li han plogut. Si tingués seguidors a tuiter la recomenaria i especialment a tots els que estimen en Pep. Ai las no ho puc fer.

Salvador Rofes
Salvador Rofes
14.06.2017  ·  00:54

Vull fer un esment a l’ intervenció d’en Pep Guardiola, convertit últimament en el “gurú” de d’independència. Quan hom parla de democràcia, dret a decidir i llibertat ha d’estar molt segur que en les hemeroteques no es trobaran vídeos relativament recents en que es defensava tot el contrari. En cas contrari pots trobar un programa molt ben preparat i amb molt mitjans que publiqui un ZASCA que faci enrogir al independentista més convençut.. Això és el que va fer el Gran Wyoming en el programa de la sexta EL INTERMEDIO. Y és un dels programas amb més audiència d’Espanya
Francament a mi personalment em van caure els c….per terra. Aquí podeu veure el link de l’esmentat programa

http://www.lasexta.com/programas/el-intermedio/revista-medios/el-zasca-de-el-gran-wyoming-a-josep-guardiola-esta-siendo-coherente-con-la-causa-independentista-se-ha-independizado-del-sentido-comun_20170612593ef1570cf26e79aba9ba61.html

Roger Civera
Roger Civera
14.06.2017  ·  00:54

Avui no feia falta tots els raonaments de l’editorial, boníssims com sempre, per a explicar en que s’ha convertit l’estat espanyol actual. Solament un nom ho sintetitza: Atutxa.
Si no estiguérem on som, en uns deu anys, estaríem parlant d’una sentencia igual per a Mas, Ortega i Rigau, però a nosaltres ja no ens caldrà.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
14.06.2017  ·  01:43

Al nou país hi haurà un tema que caldrà abordar des del primer moment i que és vital: la desespanyolització en tota una sèrie d’àmbits, des de la política als cossos de seguretat. És un assumpte sobre el que s’ha de rumiar molt i anar amb peus de plom, doncs es tracta de no trepitjar el dret de la gent a pensar com vulguin. Però, a la vegada, ha de ser prioritari evitar que tota una sèrie de personatges es puguin canviar de camisa i aparèixer com els grans patriotes catalans quan fins ara han fet tot el possible per fer-nos mal i tenir-nos sotmesos. El preu de no fer-ho ja l’hem vist a la “transició”: no fer una desfranquització ens ha portat al dantesc panorama que retrata aquest editorial. Nosaltres estem fent l’únic canvi possible respecte de tot aquest desastre: marxar. No només és impossible intentar frenar una bola de neu tan gran com la que ens cau al damunt des de Madrid, sinó que quedant-nos a l’estat espanyol ens veuríem arrossegats una altra vegada a un drama humà com el de 1936. Està així de fotut.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.06.2017  ·  08:34

Autoritari n’és només una de les característiques d’aquest estat. Centralista, espoliador, corrupte, supremacista, xenòfob, violent, genocida, cruel, arrogant, ignorant, mentider… en són més. No hi ha com patir-lo per filar prim.

Per tant més que autoritari (que també), és antidemocràtic, engloba més característiques.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
14.06.2017  ·  08:56

En contestació a l’amic Salvador Rofes:

No he vist el programa del G.W. però de la mateixa manera que Guardiola apareix junt a dirigents de Qatar, podem dir que Mohantas gandhi organitza una batussa ahostiant els britànics, ell el líder del pacifisme o Jesús de Natzaret agafà els seus “etarres” d’Israel i aventà a dojo quintacolumnistes propis i romans colonials.

Vas veure al Gran Wyoming denunciant la cúpula de la seua empresa, o se la va embeinar dins del recte fa un parell de setmanes?.

El fer-se adults en la cosa de tindre estat comporta tindre les galtes folrades de vaqueta

David Badia
David Badia
14.06.2017  ·  09:47

Quan parlo amb gent que vota al PP,PSOE, Ciudadanos en diuen que el que mes els molesta es que persones de talla internacional com en Pep Guardiola parli de forma tan clara i digui veritats tan grans, i també veure que pasan els dies i els anys i que continuen les estelades els balcons. Aquestes dues coses no ho soporten.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
14.06.2017  ·  10:45

El que més em preocupa és la paciència, la tolerància i la indefinició de la comunitat europea. Amb el estado ezpañol, els catalans, qualsevol que no sigui idiota ja sap perfectament que no hi podem comptar per a res de bò: “Ancha es Castilla”: tan ancha, que els demés no hi cabem. El que comença a preocupar-nos és que ens hàgim passat d’il.lusos i no hàgim comptat prou amb els compromisos, els “tejemanejes” i les implicacions extraoficials existents en alguns dels seus personatges.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
14.06.2017  ·  10:49

No és cap consol que Espanya hagi quedat com un país autoritari.
A Catalunya, per no denunciar el genocidi sistemàtic de Castella-España, no hem justificat que la legalitat espanyola és impròpia i absolutista i no s’ha d’obeir perquè va ser imposada per la força exterminant sistemàticament de la dissidència catalana el 1714.. i encara ho practiquen.

Tant el professor de l’Autònoma Albert Branchadell ahir a l’ARA, com Lopez Tena fa tres dies ens expliquen clarament que el suport a la independència, a Catalunya, no té una base prou àmplia i el resultat, sent realistes, no tenen una base en absolut suficient.
El sentiment més estès a Catalunya (independentistes a part) és el que ha expressat Gai de Montellà manta vegades: “Sis-cents anys de història i ‘convivència’?? no es poden esborrar en sis dies”.

El que va denunciar Guardiola diumenge s’havia de haver dit fa mesos amb molta, moltíssima més contundència i concretant molt més la submissió absoluta i el genocidi.

Estic amb Branchadell: “El referèndum, si n’hi ha, es perdrà”.
Som a temps d’obrir els ulls i ser de una punyetera vegada contundents?
Ho dubto. No hi ha voluntat, per part dels polítics, de denúncia ni d’aixecar ampolles.

salvador rofes
salvador rofes
14.06.2017  ·  17:46

Per al•lusions he de contestar la nota que m’ha dedicat ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP sobre el tema Guardiola.
En primer lloc he adjuntat al meu comentari el link del programa esmentat. Si vostès no l’han vist pot ser degut a dues coses:
– una lectura massa ràpida i no han vist el link
– es neguen a veure qualsevol cosa que no estigui a favor del procés. Ja tinc algun amic que només vol sentir i escoltar les notícies a favor i cap en contra encara que a vegades, aquestes últimes tinguin la seva part de raó.
En tot cas li dir que un servidor (71 anys) ha quedat tan “cremat” del tema Pujol al que vaig considerar tota la vida un gran polític, un líder a seguir i un home al que només preocupava Catalunya que ja no em fio de ningú que no tingui un pedigrí polític net de taques. I a Catalunya i a Espanya posem en pedestal a personatges “messiànics” que al cap d’uns anys cauen pel seu propi pes. Els dos casos més clars Felipe González i Pujol. Ull doncs amb “deïficar” a gent com en guardiola.
Quan parlem de persones “immaculades” com a exemple de democràcia i portantveus a l’exterior del procés català hem de mirar els seus antecedents. Avui dia tot queda registrat. Gandhi queda molt lluny i ja que em citen l’Evangeli els hi recordo que Jesús també va dir: “el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I dels polítics més importants a Catalunya que podrien tirar pedres només hi veig de moment ( encara que no descarto que hi puguin haver sorpreses imprevistes) a el President Puigdemont i al Sr. Junqueres.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies