escriptor crítics

Sort que tenim persones que no es limiten a fer de crítics sense més –contràriament, segons el poeta Auden, formarien part, amb jutges i policies, de la caterva dels nivells inferiors dels oficis, que ‘cap persona decent no hauria de rebre a casa’. N’hi ha que a estones fan d’escriptores i a estones fan de crítics vessant LitComp. (Confesso el meu ressentiment amb ells i amb elles: fa deu anys, un de la secta va destrossar un llibre meu amb arguments de gust particular que, en el paroxisme extrem, el duien a demanar, literalment, la meva desaparició.) Pitjor estarien aquests crítics, diria jo, si els titllaven de marxistes, com els que, temps era temps, feien mans i mànigues per ‘admetre els grans artistes del passat al panteó de l’estat’ –qualsevol Felip Puig, mode conseller d’Interior, els hauria enviat directament els Mossos per la constitució facció Brimo de cavalleria. I ja no en parlem, si els anomenaven anarquistes –una condició, com va dir algú (el mateix Auden, àdhuc), que porten al cor fins i tot els administradors de finques, i que permet que qualsevol societat toleri el foll a títol oficial –menys la catalana, afirmo, que, com que ja fa una pila d’anys que procura de carregar-se anarquistes(i, aquí, hi cabrien totes les tribus designades pel dit acusador de La Vanguardia del Diàleg: els antisistema, els anticapitalistes, els antidesnonaments, els radicals, els okupes, els cupaires, els feministes del morro fort, els CDR…), no concedeix diploma als folls. (Inversament, els folls es revolten, en legítima i cega venjança ideològica, i s’abstenen cada cop que s’atorga una medalla oficial a un dels seus vells –i mira que els en queden pocs!– perdiguers.)

No crec pas que els nostres crítics, que tanta gent voldria afusellar en efígie, fossin admesos en la confraria dels folls, que, des de la fugida d’en Boadella, van escassos, viuen en situació precària, i, si no ballen al compàs de la murga oficial, són amenaçats d’ostracisme, si no portats directament davant els Tribunals del Vox 78, o obligats a exiliar-se –una condició, la d’exiliada, que sempre els negaran els prebostos espanyols atorgadors de categories morals des dels aparells de l’estat, diaris inclosos: tenen tanta por de veure’s dins el mirall de la responsabilitat històrica, que s’han de remetre al franquisme per poder afrontar l’exili propiciat per ells, ara i aquí, a l’empara de l’article segons de la seva constitució.

Així les coses, si els nostres crítics no ens mereixessin cap mena de consideració espiritual, tampoc caldria que cap dels seus membres disposés d’aquell talent particular que en faria persones socialment indispensables. Vaja, que podrien no haver nascut i tothom content, en aquest país de dilacions històriques perpètues, on n’hi ha que han sobreviscut a totes les revolucions i encara disposen de temps per fer-nos sentirla desvergonyida memòria de si mateixos. (I no em refereixo solament a dives o actors amb memòries a les llibreries: penseu només en el Coscu…).

Ara bé, si l’obligació d’un artista és emprendre la recerca d’aquella impressió de bellesa que, com deia Valéry, defuig tant els excessos sensitius com els intel·lectuals; si aquest artista admet que cal que la seva persona es trobi un punt per sota de la seva obra més reeixida; i, en fi, si tant l’elogi (‘això està bé’) com la censura (‘això està malament’) només haurien de ser el tribut pagat per figurar als aparadors, per què cal estar sempre pendents de crítics, ressenyistes o periodistes culturals, fins al punt de demanar-ne la forca, si no es pleguen als nostres desigs? (Em declaro curat d’espants: fa poc, un d’ells, a qui no he retirat la meva estima, en un reportatge sobre la Barcelona popular de fi del segle XIX / principi del XX, es va oblidar de citar que una meva última i ben fresca novel·la s’aixecava, precisament, sobre la runa saquejada als tres autors presents en el reportatge periodístic.)

N’hi haurà que diguin que fallen els filtres i que l’artista afamat ha de remenar la cua per rebre un rosegó de qualsevol mà, encara que sigui la del crític d’un diari. N’hi haurà que parlaran de la poca densitat del teixit sociocultural i de la salivera de l’autor davant les llistes de llibres més venuts o de les receptes dels blocaires. En fi, n’hi haurà que considerin que la velocitat governa avui dia la circulació dels béns/bens culturals i que, per no ser oblidat l’endemà, l’escriptor no ha de perdre ni un nanosegon a reivindicar la seva persona… Molt bé, però jo hi trobaria a faltar la por, en aquest llistat de raons –la mateixa por que governa el país de més d’un any ençà. O potser el pànic, que genera ànsia i ofecs, no pas com els que pateixen els lluitadors de mena, sinó com els del nadó ben tapadet sota l’embolcall, que, quan treu el cap, s’espanta i vol tornar al confort del bressol. I, encara que no ho sembli, aquest nadó acabarà odiant la mama, que no li proporciona l’aliment, la calor i la seguretat que ell creu necessitar a cada moment. D’això, alguns en diuen omnipotència. I, per negar la frustració i el pànic de veure’s sol, i a mercè dels seus desigs, el nadó revestirà la mama de propietats irreals, funcions sobrehumanes, qualitats introbables. Tot plegat ens converteix en escriptors espantadissos, que adorem la mama literatura sempre que dides o majordomes –crítics, per al cas: pelats o miops, escèptics o fogosos, càustics o bonifacis: sobretot, que siguin influents– ens riguin les gràcies, ens cantin un non-non vine son, ens diguin bufó, i ens netegin les caquetes… Així, enemics meus i amigues meves, no es fa país ni literatura: es fan guarderies de nens rebecs i tallers d’escriptores gandules. O, si ho preferiu, es fabrica gent literàriament tan subordinada com la major part de la nostra classe política neoautonomista. (N’hi ha que diran: a país sollat, escriptor conformat, però hi ha una manera distinta de mirar-ho: a escriptora rebeca, millor societat.)

I encara sort que no vivim aquell moment sublim de fa uns quants anys, en què se’ns volia encolomar la falsa mercaderia literari-patriòtica sota pretext de garanties per al futur del país. (Un crític pelat en va ser víctima: poc importa, als efectes d’aquest article, o potser sí, que fos un fundador de Ciutadans.) Pel que sembla, el nostre mal ja no tolera savonaroles que consideraven que literatura i política havien d’anar de bracet com dues ximpletes tutelades. I menys encara amb la promesa d’una independència a terminis i la literatura com a penyora.

Per anar acabant, com es diu ara als mitjans audiovisuals: jo volia escriure un article sobre la ‘polarització’ en tant que instrument polític global (‘nova guerra freda’) per a recompondre el domini del capital sobre el treball o, si voleu, per a garantir l’extracció de riquesa de les classes treballadores de tot el món; seguidament, ho pensava relacionar amb el silenci del nostre govern efectiu respecte al cop d’estat a Veneçuela, que significa acatar de sotamà l’ordre imperial de l’OTAN; hauria seguit amb el silenci corporatiu del govern altre cop efectiu (deixo de banda el paper apagafocs del MHP) sobre les mobilitzacions davant el trasllat vergonyós i vergonyant dels presos a Madrid, ultra la ignorància culposa respecte a les crides a la vaga general que la classe política neoautonomista considera com un gripau que no vol ni provar d’empassar-se; ho connectaria, a continuació, amb l’estratègia comunicativa d’una senyora de la maquinària de l’estat, una tal Lozano, per a contraprogramar les fake news independentistes… De tot plegat, en volia parlar, lligant-ho com un allioli que es repetís i es repetís i es repetís fins a la coragror. Però els escriptors no sempre fem de bon matí allò que la nostra mesquina voluntat ens dicta de matinada…

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb