L’escot no m’incomodava, això sí

Article de la portaveu del govern, Patrícia Plaja, en què valora la polèmica del programa 'Els matins' de TV3

Patrícia Plaja
Patrícia Plaja
16.06.2022 - 19:35
Actualització: 16.06.2022 - 19:44
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Diuen que de cada crisi en surt una oportunitat. Que s’han d’aprofitar. Cada vegada que ho sento penso el mateix: i una merda. Les oportunitats s’han de buscar i es poden trobar sense haver de bregar amb un problema. L’escot de la portaveu del govern no n’ha provocat cap, de crisi, però sí una polèmica tan absurda com evitable. No l’he buscat, no l’he volgut i no hi he contribuït. Per això fins ara no n’he dit res. Però periodistes, i també alguna que no ho és, demanen des de llavors la meva versió d’aquesta polèmica tan retrògrada com, desgraciadament, massa repetida amb protagonistes, sempre dones, totes involuntàries. Som-hi.

La brusa escotada que vaig triar per a anar a una entrevista a la televisió no em feia sentir incòmoda. Escriure sobre els meus pits en aquest article, sí. Però parlem-ne. I que això serveixi perquè demà cap dona hagi de donar explicacions sobre la mida del seu escot en particular o sobre la seva estètica, en general. La brusa que em vaig posar no em feia sentir incòmoda ni abans ni durant la meva intervenció. Tampoc quan a mitja entrevista van entrar a recol·locar-me l’escot em vaig sentir censurada. Perquè no vaig entendre què passava i perquè estava concentrada a intentar fer balanç d’aquest primer any com a portaveu, però sobretot perquè volia anunciar que aquest estiu es posa en marxa un nou format que permetrà a qualsevol catalana o català preguntar directament al Govern sobre tots els temes que interessen i afecten la gent. I la portaveu –o sigui, jo– els respondrà.

“Se m’ha vist un pit?”, vaig preguntar mentre professionals de vestuari em recol·locaven la brusa. Ningú em va contestar. “Se m’han vist els pits?”, vaig repetir. Però estàvem en directe i no hi havia temps per a les explicacions que van venir després i que ja són públiques. Algú va pensar, erròniament, que no estava còmoda i amb la millor de les intencions va intentar arreglar-ho. I jo m’ho crec. Però la decisió no va ser encertada i d’això ja no n’hi ha dubte, perquè, si no, no n’estaríem parlant.

Des de l’equip de comunicació de govern fa setmanes que havíem decidit que buscaríem nous espais comunicatius per a la portaveu, més enllà de la sala de premsa del Palau de la Generalitat, per aconseguir una comunicació més propera i reposada al marge de la immediatesa dels informatius i les rodes de premsa. Els articles d’opinió són un d’aquests espais i l’aprofito.

De cada crisi no en surt una oportunitat, però d’aquesta polèmica n’aprenem que no podem normalitzar la pressió estètica que patim encara avui les dones. Que hem de deixar d’opinar de l’escot de la portaveu i de la que no ho és, si no ens ho han demanat. Els comentaris no desitjats sobre els nostres cossos, els pits, el pes, la talla dels pantalons, el cul, la panxa, el color de les ungles, el maquillatge massa fort o inexistent ens avergonyeixen, ens incomoden.

Les que hi hem hagut de passar d’aquí a uns quants anys serem un sac de mals o serem una roca. I els moments de mirar enrere difícilment ens faran gràcia i, quasi segur, ens faran mal. S’ha acabat el període de gràcia: ja no val justificar que els comentaris són benintencionats o que no havíem previst que poguessin ofendre. Sabeu quina és la millor manera de no equivocar-se en aquest tema? No dir res. Ens vestirem com voldrem, sense demanar permís ni esperar opinió.

El 2008, Angela Merkel va omplir molts més titulars que jo per portar el que alguns van considerar un escot inapropiat i provocatiu a la inauguració de la nova òpera d’Oslo. Cap similitud entre ella i jo, massa entre on érem fa catorze anys i on som, encara, avui quan alguns veuen un escot.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €