S’acosta Sant Jordi –amb perdó– i ja se sent la lletania: es publiquen massa llibres. Tenint en compte que, ara fa un any, amb David Vila, Òscar Peris i Pau Alabajos, vàrem posar en marxa Rebel Edicions, seria molt hipòcrita que jo digués que estic d’acord amb aquesta jeremiada. No és el cas. Ara, des que tinc memòria, sempre he sentit la mateixa màxima: es publiquen massa llibres. I he de dir que sempre m’ha alçat una malícia profunda, quasi visceral o vital. Així doncs, encara que també podria dir que aquesta malícia és més aïna inconfessable, enguany he sentit la necessitat de dir-hi la meua. 

Posem mans en farina: es publiquen massa llibres? A casa, tot i que ni el pare ni la mare havien anat a la universitat, perquè, ben prompte, s’havien hagut de posar a treballar –una història generacional ben habitual i normal–, sempre hi ha hagut llibres a les lleixes. I sempre hi ha hagut una valoració general i una presència habitual de la cultura com a font de plaer: la literatura, la música, el cinema… Des de la humilitat d’un entorn de classe treballadora, és clar, però en el qual les converses a la taula es convertien fàcilment en discussions sobre política. El pare, per exemple, sempre portava el diari a casa –El País, marca també generacional de l’aprenentatge progressista en una societat tan subsidiària com la valenciana– i, si l’acompanyava a comprar-lo al quiosc, de tant en tant també podia caure algun llibre d’aventures o de ciència-ficció que vingués amb la premsa. D’una altra banda, la biblioteca era davant la botiga familiar, primer, i davant de casa, després; literalment i metafòrica.

Tota aquesta cultura era, òbviament, en castellà. De valencià, ben poqueta cosa. A més del diccionari Ferrer Pastor i la flexió verbal de Valor, també algun llibre de Ferran Torrent, això sí; i, encara que parega poca cosa, retrospectivament he estat conscient de la importància d’un referent com aquest per a identificar i prendre consciència que també era possible gaudir de la lectura en la llengua pròpia. El valencià era llengua familiar i d’escola, però la diglòssia era inevitable –mos pares ja eren prou avançats per a l’època i el seu context amb la consciència clara de voler l’ensenyament en valencià, si ho mirem amb perspectiva. La cultura, fins a arribar a la universitat, era en castellà. Totes les lectures importants i també els tímids assaigs d’escriptura pròpia eren, és clar, en castellà. 

Ara, a la universitat, amb un procés ràpid i radical, tenint en compte les circumstàncies vitals, vaig trencar la diglòssia. El valencià es va convertir en la meua llengua en tots els àmbits. En tots. I, així mateix, vaig assumir el compromís ideològic de fer tot el que individualment pogués fer per normalitzar-lo. Si el valencià no era una llengua socialment normalitzada, almenys ho havia de ser personalment. Això volia dir, per exemple, que vaig canviar també radicalment de llengua de lectura (i d’escriptura!). A partir d’aquell moment, la tria de la llengua de lectura seria una decisió plenament conscient. I em vaig imposar unes quantes normes perquè el meu hàbit lector fos tan normal com fos possible. És a dir, volia llegir com si la meua llengua no fos una llengua postergada i perseguida. Descolonitzar la meua biblioteca personal. Com llegiria un castellà, vaja. 

No cal explicar massa la dificultat que implicava complir estrictament les normes autoimposades. Només en faré cinc cèntims, de què implicava aquesta idea sobre que es publiquen massa llibres. És a dir, més enllà de tota la cosmovisió personal que em vaig construir, la norma que ací importa és la que deia que, si un títol havia estat traduït al català, l’havia de llegir en la meua llengua i no en castellà. Un canvi radical i… radicalment impossible de complir. Per exemple, agafem un autor que em va picar la curiositat en aquell moment: John Dos Passos. A casa, hi havia Manhattan Transfer. En castellà, és clar. I no era massa complicat trobar-ne més títols, en llibreries o biblioteques valencianes. Però, si ni els estudiants de filologia catalana, que se suposa que han de viure de la llengua, no lligen els llibres en català, qui ho ha de fer? Quin futur podem esperar?

A la llibreria 3i4 (de fa uns anys, Fan Set), de Dos Passos, hi vaig trobar El paral·lel 42, dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal d’Edicions 62. I, regirant en la base de dades de l’ISBN espanyol (començava a generalitzar-se internet), vaig descobrir que els altres títols de la trilogia USA –i també Manhattan Transfer– havien estat traduïts al català. Òbviament, mon pare no entenia per què comprava de tant en tant llibres repetits: si el tenim a casa en castellà! Però jo ho tenia clar: vaig sol·licitar un préstec interbibliotecari i vaig llegir aquests títols en català, amb traduccions de Manuel de Pedrolo. Una cosa tan fàcil com agafar un llibre de la lleixa es convertia quasi en una gimcana. No en parlem, ja, de les finances adolescents, perquè sempre he tingut una fixació fetitxista o col·leccionista per a posseir els llibres que llegia i per a regirar les llibreries. I gràcies que la traducció existia, que no som realment conscients del miracle que implica la nostra tradició literària! 

I quan no existia… També cal dir, però, que, amb el portuguès o l’italià, vaig començar a treballar la descolonització de la llengua internacional d’interposició: si un text no era traduït al català i no el dominava en la llengua original, no necessàriament calia llegir-ne la traducció castellana…

Arribem al final, ara sí: es publiquen massa llibres? Si fos espanyol, podria fins i tot respondre la pregunta afirmativament. Al remat, publicar el premi Planeta ja és publicar massa llibres. Però no es tracta d’això. En les coordenades, ací i ara, simplement proposar aquest debat és una frivolitat. De llibres en català, no se’n publicaran mai massa. Massa pocs, en tot cas. Cada llibre publicat en català és una eina de descolonització.