07.03.2025 - 21:40
Esteve Latorre, més conegut com el Xitxo del Cabanyal, va començar a fer vídeos durant la pandèmia perquè veia els referents i tenia inquietud. “Filòloga de Guàrdia em deia que dedicava vuit hores a editar un vídeo. És clar, jo deia, Mare de Déu senyor!”, recorda. Tot i que al principi li feia vergonya, finalment s’hi va llançar. El nom actual és gràcies al seu xitxet Lucky, i a la cançó de bressol “Non-non, xitxet” que li cantava la seua àvia. Cinc anys després, té més de 19.000 seguidors a Instagram i els seus vídeos sobre divulgació lingüística li han valgut el premi a millor creador de l’any en la segona gala del Pòdcast i la Creació de Contingut en Valencià. A més, és professor de català en un institut públic de l’Eliana (Camp de Túria), i va treballar a l’estat francès com a professor d’espanyol llengua estrangera.
—Quan vau començar a fer continguts a les xarxes, esperàveu tenir la repercussió que teniu ara?
—La veritat és que no. Sempre feia la broma que em seguia el meu gos i poquet més. Vaig començar amb una inquietud de voler contar coses, al principi eren vídeos llarguíssims. I quan van començar els Reels, vaig anar reeducant-me en fer vídeos més curts. Això de sintetitzar m’anava molt bé per a retallar i llevar palla. Una vegada, Filòloga de Guàrdia va compartir un vídeo meu, i com que tenim el mateix perfil, ella a Catalunya i jo ací, vaig pujar de mil seguidors. A partir d’ací ja va començar a rodar prou més.
—Quin paper penseu que tenen els creadors sobre la llengua?
—És molt important i molt valuós que hi haja de tot i, sobretot, que la gent veja que es pot parlar en valencià de qualsevol tema. El meu, realment, no és un perfil lingüístic per a traure’t un C1 de valencià, sinó per a qüestionar-te per què les coses es diuen com es diuen. Seria un poquet més metalingüístic, reflexionar sobre la llengua.
—Al discurs de la gala vau dir que “el valencià agrada”, sobretot a la gent que no és d’ací. Però què més cal per a convèncer els valencians que no el volen parlar?
—Tenim una associació on quedem cada dues setmanes per xerrar valencià, Trau la Llengua. Una vegada, vingué una xicona nord-americana i em digué: “Ho he vist per Meetup, jo no parle valencià, però tu parla-m’hi”. I xerrant, xerrant, ella em digué que hi havia dues raons per les quals una persona aprèn una llengua, i hi estic cent per cent d’acord, que és per filiació o per necessitat. Per filiació, per amor, perquè t’agrada, comences a estudiar una altra llengua. Però no tot el món dedicarà les hores que li queden després de treballar a posar-se a estudiar o a parlar una altra llengua. Què faria que la gent volguera parlar valencià o li interessara? La necessitat. El fet d’utilitzar el valencià, de comprar en valencià, de parlar en valencià a tot arreu, faria que la gent diguera “ostres, si use el valencià, potser tinc més clients”. S’ha de crear una necessitat social. S’ha de crear xarxa, hi ha molta gent que vol parlar-lo, però cal donar exemple, i exemples positius.
—Com es crea xarxa perquè es mantinga la llengua mentre hi ha uns governants que la menyspreen?
—Una situació idíl·lica podria ser el País Basc, on tens el govern, tant d’esquerres com de dretes, a favor, i uns ciutadans conscienciats; molta gent que arribà de fora a buscar faena als anys seixanta, als seus fills, els posaven noms bascos. Hi ha molta consciència que la llengua del lloc és important. Ací el problema és que, per part del govern, això no ho tenim, com a mínim, quan és la dreta qui governa, perquè no hi ha cap partit de dreta valencianista. Com ho solucionem, això? Potser també per certa necessitat. Reivindicant, exigint el valencià, parlant-lo, rebel·lant-nos si és menester, perquè no hi ha cap més manera. Si el valencià venguera, si el 50% de la població l’utilitzara, si fóra d’ús social habitual, fins i tot governs que ara juguen a menysprear-nos jugarien a allò que els donara diners. El govern que tenim actualment va al sol que més calfa, així que si li fóra útil, el fomentaria.
—Com a professor, com heu viscut la consulta?
—És una falsa dicotomia. L’anomenen llibertat educativa, però realment donen dues opcions. Amb l’anterior llei del plurilingüisme, tens obligatòriament un poc d’anglès, valencià i castellà. Hi ha un percentatge d’anglès que no pots llevar, i el que es posa sobre la taula és si més castellà o més valencià. En les localitats castellanoparlants, si tries de base el castellà, tindràs un percentatge més elevat, un 80%, mentre que en les localitats valencianoparlants, arriba al 65%, la qual cosa ja és injusta i no sé fins a quin punt podria ser il·legal. És per a enemistar, per a crear crispació. La pedagogia a l’educació no és qüestió que la decidisquen els pares. Jo he fet immersió en valencià, en ma casa només es parlava valencià perquè m’educà la iaia, tots els dibuixos en valencià, i al final he sigut professor d’espanyol com a llengua estrangera, he aprovat una oposició de professor d’espanyol a l’estranger, a banda de francès. Per tant, la línia en valencià és molt positiva. El que hauríem d’exigir és tindre la immersió una altra vegada, que és el que assegura que realment l’alumnat ix amb un bon nivell en totes dues llengües.
—Si retallen el català en l’escola…
—Què ens queda? Resulta que l’únic lloc on podíem assegurar que els xiquets isqueren sabent parlar les dues llengües perfectament era en l’educació. Llevat que el parlen a casa. Però per a les famílies que han vingut de fora o que després del franquisme van perdre la llengua perquè els pares o els iaios van deixar de parlar-la, l’única manera era a l’escola. O els dibuixos, que també els han retallat molt. Cal crear espais, àmbits, i l’escola n’era un. Per tant, hi van al darrere, és evident. Una persona que no t’entén, o que t’entén poc, és més propensa a ser valencianòfoba o, com a mi m’agrada dir, “endòfoba”, perquè és com l’odi cap a la llengua i la cultura pròpies, que a mi em pareix una cosa superlletja. Jo no m’atreviria mai a anar-me’n a Galícia o al País Basc i no voler que els meus xiquets s’adaptaren i respectaren. Potser és qüestió de l’educació de cadascú. Algunes persones ho justifiquen tot dient “som a Espanya”. Però Espanya és plural, i no ho dic jo, ho diu la constitució. Hi ha un poquet de cinisme, de falsedat.
—En el discurs també dèieu que calia passar a l’atac en positiu. Què voleu dir?
—Molta gent vol posar-se de la seua banda, i per tant cal parlar en valencià. Cal utilitzar-lo contra els atacs, no hem de retrocedir, no hem d’ajupir el cap, perquè tenim lleis dins l’estat espanyol i dins el País Valencià que ens protegeixen, perquè és la llengua pròpia. Des de la constitució, eres d’especial respecte i protecció. Si reps un atac i no ho denuncies o no et rebel·les, en cert sentit, és culpa teua. El problema és que no estem acostumats a rebel·lar-nos o a queixar-nos de les coses injustes. Cal posar de la nostra banda les persones empàtiques, bones, perquè hi són. I els que són intolerants, que en realitat són una minoria, confrontar-los. Confrontar no vol dir violència, sinó que vegen que som a casa nostra i que tenim drets.
—Quan vau anar a Tolosa, vau interessar-vos per aprendre l’occità. Com ho rebien els autòctons?
—Quan tenia setze anys, vaig anar a un poble, Limós, amb una beca, i el pare de la casa parlava occità. Quan no sabia dir alguna cosa, m’ho deia en occità i ho entenia molt millor. Llavors van començar les meues ganes d’aprendre’l. Quan vaig anar a Tolosa d’Erasmus, i després per treballar-hi, anava a l’hostal d’Occitània, o anava a l’Estanquet, més tard Estancabra, que era un bar occitanista. Com ho rebien? Molt bé. És que cada vegada que una persona forastera ve a ta casa i s’interessa per tu, t’entusiasmes. És normal, perquè l’empatia agrada.
—Fa la sensació que pels carrers del centre de València costa sentir català.
—Sí, tenim la sensació que a València ciutat no es parla valencià, però això és completament fals. Tenim tot allò que són barris, com el Cabanyal Canyamelar, que abans era poble i que ha estat molts anys denigrat. Això, en certa manera, ha ajudat que no haja vingut gaire gent els últims anys, les vies del tren passaven per damunt i el separaven de València. De fet, la meua iaia deia “me’n vaig a València” per dir que se n’anava al centre. S’ha mantingut una certa essència. Benimaclet també, Patraix… Sí que hi ha moltes persones que són d’ací de tota la vida, o persones que van vindre als anys cinquanta, seixanta, i saben parlar-lo perfectament.
—La gentrificació ja ha atacat també el Cabanyal…
—Són més aviat expats, gent que té diners, siga de la nacionalitat que siga, que ve i es compra cases. El fet que la persona siga de fora fa que no ens atrevim a parlar-li en valencià. Si tu el coneixes de tota la vida, sí que li’l parles, perquè saps que és d’ací. Hauríem de canviar el xip, encara que fora estranger. Primer, perquè és inclusiu. Si tu li parles en valencià, li diu “eres dels meus”, i això es valora. I segon, perquè si no acabarem quedant com a reserves índies. No podem no compartir el valencià.
—De vegades, mantenir la llengua sembla un acte de militància.
—És un acte de militància ara perquè en el futur siga una cosa normal. Hem de moure’ns. Em va passar que vaig anar a un Charter d’Albalat dels Sorells, i la xicona que ens va atendre era argentina. La meua ex-parella va dir el número quaranta-sis i ja va dir “m’ho dius en espanyol”. I jo li vaig dir “quatre”, com reptant-la, a veure com reaccionava. És impossible que no entengues “quatre”. Jo sóc molt simpàtic i molt amable, però em toca molt els nassos que les persones tinguen tanta barra. S’aprofiten d’una repressió i moltes vegades ni tan sols ho saben. “A Espanya, espanyol”, i dius, eres una ignorant. Això no li ho diguí, però es va posar com es va posar, i jo no baixí del burro. La que es quedà amb mal cos va ser ella. Li vaig dir de tot, li vaig dir pancastellanista, li vaig dir delinqüent. Al final t’acostumes a barallar-te amb persones delinqüents. El que fas no està bé. Has vingut a la meua terra, on tenim la llengua pròpia, que és la que t’estic parlant. També diré que això és culpa de l’empresa. El més fàcil de tot és contractar persones que el parlen, o que l’entenguen, o que hi posen ganes. De fet, xarre molt sovint amb un amic argentí i no té cap problema. No depèn de la nacionalitat, depèn que sigues una bona persona o una mala persona. Xica, t’estàs passant per la xona l’estatut i la constitució. Ho lamente, però no tens raó. T’he de dir el que realment et diu la constitució i l’estatut, que no ets una bona persona.
