Xavier Montanyà: “La transició legalitza els motius de Franco per a carregar-se la democràcia”

Ara que farà mig segle de la mort al llit del dictador Francisco Franco, la publicació del llibre Contra el silenci i la impunitat, del periodista Xavier Montanyà (Barcelona, 1961), esdevé un antídot imprescindible contra la vacuïtat del relat oficial que omplirà els mitjans i les tribunes polítiques aquesta tardor. Perquè Montanyà, que signa el tercer títol de la col·lecció d’enguany dels Llibres de VilaWeb, ha anat retratant durant aquestes darreres dècades, i a contracorrent, els enganys i les complicitats que han impedit que es fes justícia i que es restituís la memòria de tants herois oblidats que van combatre el feixisme i que en van ser víctimes. Montanyà presentarà el llibre a l’Ateneu Barcelonès aquest dimarts, 28 d’octubre, a les 19.00 (encara hi podeu assistir enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat), acompanyat d’Assumpció Maresma, que l’ha prologat i n’ha fet l’edició amb una selecció i endreça dels articles de Montanyà d’aquests darrers vint anys a VilaWeb. I el resultat és una obra tan potent que fa trontollar consciències.

En parlem amb l’autor en aquesta entrevista, pocs dies després d’haver vist com a la 2Cat van ocultar el franquisme del fundador de Planeta i que un sondatge diu que un jove de cada cinc de l’estat espanyol creu que el franquisme va ser positiu. 

—Com hi hem arribat, fins aquí?
—Per un gran desconeixement de la història. Més que no pas parlar de memòria i d’oblit, com diu l’historiador Javier Rodrigo, hauríem de parlar de la dicotomia coneixement-ignorància. Perquè s’ha negat el coneixement i s’ha fomentat la ignorància. 

—Com s’ha fomentat?
—Els historiadors han fet la seva feina, però el seu relat no arriba a la massa popular, no arriba a tota la societat. Els mitjans de comunicació l’han feta malament i tard. Puc dir que, quan jo era a TV3, fer documentaris d’aquesta mena per a mi era molt complicat; em deien que la gent ja n’estava farta, d’imatges en blanc i negre, que això ja no interessava… I un dia, un directiu em va arribar a dir que era massa periodístic i que un documentari l’havien de poder entendre els sords.

—Els mitjans són els qui fallen a transmetre aquest coneixement?
—Tot ve una mica del parany de la transició. Hi va haver uns senyors que van anar a pactar amb els franquistes. Una democràcia ja neix coixa si pacta el naixement amb els feixistes. I aquests senyors dels partits que tenien en els seus principis la idea de la república, de l’autodeterminació i tot això, acoten el cap, accepten la monarquia, accepten la bandera i abandonen bona part de les reivindicacions. I un factor important: la constitució i la transició legalitzen els mateixos motius que va tenir Franco per a carregar-se la democràcia, perquè el poder de l’església, dels rics, de la banca i els grans empresaris s’ha mantingut incòlume. 

—No és solament una qüestió d’ignorància, hi ha hagut complicitat i silenci de les elits envers la repressió.
—I la llei d’amnistia del 1977, que va ser una llei de punt final que va impedir, fins avui, cinquanta anys més tard, de poder jutjar els crims franquistes i cap dels seus responsables. Que s’investiguin els crims i es denunciïn no serveix tan sols per a restituir la veritat, la justícia i la dignitat de les víctimes, sinó també per a informar la societat, perquè es nega la informació, que la gent discuteixi i sàpiga què ha passat. Hi ha un acord tàcit de no explicar la història.

—D’on surt aquest acord?
—Els Estats Units tenien les bases americanes a Espanya i tutelaven força la transició. Es diu que, després del cop d’estat de Pinochet, Kissinger volia aplicar el mateix sistema a la península ibèrica, però Willy Brandt, el socialdemòcrata alemany, li va dir que no, que això no es podia fer a Europa, sinó que es crearien unes elits polítiques afins –o cooptades, com diu en Joan Garcés. És aleshores quan apareix Mário Soares a Portugal i, poc després de la revolució dels clavells, es fa el congrés de Suresnes, on apareixen Felipe González i Alfonso Guerra. I el parany, de mica en mica, es va anar descobrint. Els americans van imposar aquests polítics de la transició de pa sucat amb oli. 

—Tot allò que tenia a veure amb les idees de la República era rebutjat?
—Sí, i la història de la República i del franquisme gairebé no entrava en els plans d’estudis. Una generació d’estudiants o dues no en tenen ni idea, d’aquell patiment, d’aquella vulneració de drets humans, d’aquells crims, de les tortures, els assassinats, les execucions, els afusellaments, els treballs forçats, els nens separats de les mares… S’ha vulgaritzat i s’ha ridiculitzat molt el franquisme i Franco. Fins i tot, sortia en un programa d’acudits de TV3. I aquests darrers anys, amb PP i Vox, s’ha avançat cap a un procés d’emblanquiment del règim. 

—Ara hi ha un intent de rehabilitar la figura del dictador.
—El 1978, només hi havia un diputat d’extrema dreta a les corts de Madrid, Blas Piñar de Fuerza Nueva. I en aquests moments, quants n’hi ha, tant al congrés de Madrid com al Parlament de Catalunya? I ha sortit Aliança Catalana, que és d’extrema dreta xenòfoba, igualment que ells, i van de la maneta de Vox a molts llocs, han celebrat el resultat de l’extrema dreta neonazi alemanya, tenen els mateixos referents externs…

—Us ha costat de fer difusió de treballs d’investigació vostres…
—Hi ha moltes formes de censura. La primera és que, com que no hi ha una política pública d’explicació de la història, quan proposes un tema, el senyor responsable d’un despatx del mitjà que sigui et pot dir: “No, perquè d’això se n’ha parlat molt…”. Generalment, m’han dit que no perquè molts dels temes que he intentat de treure a la llum havien estat deliberadament ignorats i enfosquits pel poder polític. 

—Us va passar amb Granados i Delgado, dos anarquistes executats per dues bombes a Madrid que ells no van posar…
—Molts anys després, em vaig assabentar que els dos que havien posat les bombes es disposaven a parlar. Això era molt important. Ho vam proposar a TV3 i ens van dir que era una història molt humana per a fer-ne un film… TVE va dir el mateix. I finalment, Arte, a l’estat francès, va acceptar de fer-ho i ens va donar les garanties per a fer un treball seriós. A l’estat francès ens van donar el Premi FIPA de Plata de programes audiovisuals, que és força important. Però, tot i això, la televisió espanyola va trigar més d’un any a passar-lo, i va ser de matinada. Els temes d’anarquistes, maquis i gent que no era políticament correcta per a la transició eren tabú.

—Us va passar també amb Els espies de Franco. 
—Hi participaven televisions franceses i TV3. A l’estat francès es va emetre a una hora correcta i a Le Monde va sortir una crítica que deia que era un étonant documentaire, un documentari sorprenent. Aquí el van emetre a la 1.00 d’un dilluns, amb una presentació de Joan B. Culla, quan totes les ovelles dormien. I, a sobre, em van trucar i em van dir que havia tingut poca audiència. 

—També era una qüestió incòmoda, la que hi tractàveu?
—Hi havia acusacions demostrades amb documents de la policia francesa sobre elements importats de la burgesia catalana de dretes que havien col·laborat amb el SIFNE de Bertran i Musitu, amb l’espionatge franquista. I, evidentment, sortien els noms de dos personatges que ho van ser, Josep Pla i Carles Sentís. Quan t’envien a galeres, mai no et diuen el perquè, però em sembla que era evident. 

—Són dos exemples, però n’heu hagut de tenir més, com ara amb Memòria Negra, sobre Guinea Equatorial, i aquell reportatge censurat a La Vanguardia sobre la responsabilitat criminal dels repressors franquistes encara vius. Quines conseqüències ha tingut haver hagut de treballar als marges?
—Que és una guerra que t’acaba cansant. Al principi, encara dialogues amb gent amb qui es pot discutir, però després ja et trobes gent d’una altra generació que no saben ni què et diuen i tampoc saben ni què els expliques. Hi ha molta mediocritat i, en els mitjans públics, moltíssima més.

—En el llibre és recurrent la reflexió sobre el periodisme que es fa, i la reivindicació de Xavier Vinader és necessària. 
—Vinader era un dels cinc periodistes o sis que hi havia a la transició, molt entregats. Al començament, podien treballar a gust i els donaven garanties. Vinader es va beneficiar d’aquella primera època d’Interviú, fins que l’estat espanyol va considerar que havia arribat massa lluny i el van culpar d’uns atemptats d’ETA. Va anar a l’exili i després va passar per la presó. Ell em deia que quan en va sortir va intentar de reprendre els contactes i la feina als mitjans, però que tot havia canviat. Era el 1982-1983, ja governaven Felipe i Pujol, hi havia hagut el 23-F. El jutge Varon Cobos, que era d’extrema dreta, li havia dit que es convertia en l’exponent d’un tipus de periodisme que no es podia permetre. Castigant-lo a ell pretenien d’acollonir tota la professió. 

—Això va condicionar la vostra generació?
—Els que vam intentar de continuar per aquest camí vam trobar que tot estava molt més deteriorat i s’havia normalitzat que, d’aquests temes, no se’n parlava. Parlar d’anarquistes, d’afusellaments, de tortures, tot això, no. Ara ja estem en democràcia. Però van ser molt ignorants, perquè això sempre surt, perquè són qüestions que afecten molta gent, i als seus descendents… I això ha anat sortint amb molt d’esforç, amb associacions de la memòria, periodistes i historiadors que hi hem anat insistint. 

—Hi ha una continuïtat de les estructures i els repressors franquistes en la transició i la democràcia. Impressiona un cas com ara el que recull el llibre, sobre la investigació de Lucas Marco dels repressors franquistes al País Valencià. Continuaven al seu lloc després de la transició. 
—La Brigada Politicosocial de València s’empelta en els mètodes nazis de la Gestapo. La policia es manté intacta i els mètodes més foscs també. Vaig fer una pregunta a Jordi Pujol, en una entrevista sobre el cas Vinader: “Com és que la gent que ha patit la repressió i les tortures, com vostè, en comissaries, després va suportar que en la transició hi hagués els mateixos policies?” I em va dir: “Perquè eren bons.” Això em va deixar parat. Perquè eren bons.

—…
—És que això va en paral·lel a la no explicació de la història. Perquè si no expliques que aquells individus han estat uns torturadors, una gent que ha aplicat la llei de fugides, una gent que ha estat organitzant permanentment els GAL… Per això no els interessava que s’expliqués la història. Perquè ells podien continuar fent el mateix dins uns límits acotats que es deien democràcia parlamentària. Una democràcia parlamentària molt justa. Els poders fàctics continuen intactes.

—Sobre Companys, recordeu que durant molt de temps se’n parlava, però no va ser reivindicat com a president ni se’n va exigir la revisió judicial del cas.
—El cas de Companys és curiós perquè, durant els més de vint anys de Pujol, se’n feien llibres, films, però aquest reconeixement no es va fer mai. La reivindicació es va començar a fer amb el tripartit de Maragall, quan van demanar per primera vegada que es fes una revisió del procés.

—Salvant les distàncies, va passar una cosa semblant amb Puig Antich?
—Se n’ha acabat explicant el cas adaptat al discurs políticament correcte d’avui, sense respectar les idees i els conceptes que ell defensava en aquell moment. És així. I aleshores, el concepte de la innocència i la no innocència és molt boirós.

—Què voleu dir?
—Pots utilitzar el concepte d’innocència per defensar-te jurídicament, però una persona que va armada es defensa amb les armes davant un policia i de qui sigui, perquè si no, també el maten. Crec que hi ha el dret de defensar-te davant el terrorisme d’estat, i no per això ets un terrorista. Simplement, ets un activista que es defensa. 

—Com en el cas de Puig Antich.  
—En el seu cas, el film Salvador, de Manuel Huerga, amb diners de Jaume Roures, marca un punt d’inflexió en la popularització del personatge, perquè neix el que jo en dic la indústria de la memòria. I aleshores totes les editorials comencen a fer coses humanes, entre cometes, sobre la memòria, i apareixen revistes d’història sobre la memòria, i es fan documentalets… Tothom neda i desa la roba, tot esquivant les qüestions conflictives i realment fortes, i les qüestions realment censurades i necessàries, com ara els anarquistes, els maquis, el FRAP… Si han anat sortint, és perquè hi ha un conjunt de gent que som molt tossuts i ho hem fet com hem pogut.  

—Hi ha una manipulació d’estat de la memòria històrica que es basa en l’ús interessat del concepte “terrorisme”. En el llibre poseu l’exemple de Quico Sabaté. 
—La paraula “terrorisme” els encanta. Els ha anat molt bé per a acusar a tothom; Vinader el van acusar de terrorista. Per als guerrillers com Quico Sabaté, la guerra no va acabar mai, i val a dir que no hi va haver cap tractat de pau, sinó que Franco va dir que s’havia acabat. Als guerrillers els tractaven de bandits i bandolers, i en l’enfrontament a trets contra el grup de cinc guerrillers en què hi havia Sabaté, en una masia, un guàrdia civil, dels dos-cents del dispositiu, va morir. I l’han acabat tractant de víctima del terrorisme. Però és la víctima d’un enfrontament armat amb una gent que ells consideraven enemics i que també són víctimes. 

—I s’utilitza el terrorisme per manipular el cas de la nena Begoña Urroz. 
—La primera víctima del terrorisme, deien, perquè afirmaven que era la primera víctima d’ETA, i vaig demostrar que no. Que no era ETA. Però no hi havia manera que rectifiquessin. Els havia humiliat, havia demostrat que mentien. 

—No van rectificar. Què van fer?
—Abans de rectificar, van agafar una organització de víctimes del terrorisme adscrita al Ministeri de l’Interior espanyol, van fer una investigació paral·lela a la meva i s’ho van atribuir ells. Van fer-ne un documentari i un llibre per atribuir-se ells la descoberta. I fan anar una altra cosa: han estat els assassins del DRIL. El consideren un grup terrorista. Però és un grup que va durar tres anys, un grup de lluita armada. Però, terroristes? Feien accions armades contra una dictadura feixista. Van acabar dient que la mort de la nena no va ser causada pels terroristes que deien, sinó per uns altres terroristes.

—En el llibre parleu dels actors secundaris, com ara Miquel Roca. Què us sembla que ara Felipe VI l’hagi premiat amb el Toisón de Oro?
—Resulta que el rei Juan Carlos, un gran corrupte, dóna al seu fill el Toisón de Oro; el fill el dóna a la seva germana i a la seva mare; i després, passen els anys, i el dóna a aquests tres: Felipe González, Miquel Roca Junyent i Miguel Herrero de Miñón. Què em sembla? Que els donen una xapa pels serveis prestats. 

—És una foto de família magnífica de la conversa que teníem.
—I Roca té una característica cinematogràfica: és com l’home discret i, quan el rei li encarrega que faci d’advocat de la seva filla, de Cristina, esdevé l’avvocato del capo di tutti capi. És a dir, que la màfia sempre té l’advocat del cap de tots els caps, el del súper cap, i aquest és el cas de Roca. A Herrero de Miñón el van cridar perquè fes la constitució de Guinea Equatorial, i després el van posar a fer la constitució espanyola perquè crec que era l’únic que tenien a prop que sabia alguna cosa de constitucions. I aleshores, Roca va allà i, com Solé Tura, es rendeix davant la bandera, el rei i Fraga. Es rendeixen i ho accepten tot. Catalunya es converteix en una nacionalitat, desapareix el dret d’autodeterminació i els motius del cop d’estat de Franco es van legalitzar.

—Dieu que es van esmicolar els valors de la República durant el franquisme i que no s’han volgut recuperar.
—No. I, a més, no ha interessat. Montesquieu deia que una característica dels polítics de la República havia de ser la virtut, mirar per la col·lectivitat i no per la individualitat, i tenir amor a la pàtria i a les lleis. La monarquia es basa en no sé què, però no pas en la virtut. No han recuperat la idea republicana, ni que sigui simbòlica, de Montesquieu. Ni de broma, no els interessava. La corrupció franquista, que era molt important, s’ha reproduït. Però ara ha passat a mans d’unes altres famílies. Una és la família Pujol, i els seus amics. Una altra, els Borbons: Juan Carlos és la corrupció absoluta.

—I els grans partits d’estat.
—La corrupció s’ha convertit gairebé en el sistema. El sistema era corrupte amb Franco, i s’hauria d’haver tornat un concepte ètic, ideològic, moral, cultural i, fins i tot, estètic de l’època de la república. I quan parlo de la república no em refereixo al govern de la República, sinó a tota una generació o dues de gent jove, republicans, molt implicada en la política, la cultura, el disseny, el dibuix, que renovaven el país després de segles d’una Espanya negra. Per això se’ls van carregar, no en van deixar ni un de viu. Tots fora. I això no s’ha recuperat de cap manera. S’han recuperat símbols. En el llibre poso que Suárez va recuperar el Guernica de Picasso, amb suborns i pressió diplomàtica, però contra la voluntat de Picasso, que va deixar escrit en el testament que el lliurava al poble espanyol quan tornés la República. I Pujol va fer el mateix amb Miró, que va deixar dit que ell no volia homenatges, era un home molt discret i molt senzill. I, tanmateix, li van fer una capella ardent al Palau de la Generalitat. La pintura de Miró els interessava, és clar, perquè també són molts calés. Però recuperar el sentit ideològic filosòfic, vital i cultural d’aquella època no els ha interessat gens.