Tesa

La rapera Tesa d’Almussafes té un discurs directe que acompanya amb una expressivitat i una personalitat fortes. És llicenciada en psicologia, treballa de professora d’assignatures socials a Formació Professional i de cantant i locutora al programa ‘Sessió golfa’ d’À Punt. Va començar a rapejar a dinou anys i diu que el rap és un aprenentatge infinit. El seu nou disc, Rural (Halley Supernova, 2019), llança molts missatges per minut i és variat: les lletres fan una defensa de la ruralitat, la llengua, l’arrel, el feminisme, la crítica social i la festa, i sona a tecno-rumba, reggaeton i rap, entre més.Tesa presentarà el disc  a València (5 d’abril), Barcelona (4 de maig) i Madrid (17 de maig)

Hom associa els rapers a les urbs però, en el vostre cas, reivindiqueu la vida de poble. Què té el poble que no té la ciutat?
—Moltes vegades diuen que encapçale el panorama de la música urbana a València i jo dic que no, que és el panorama rural. Rural, per a mi, significa conèixer la gent. Ixes al carrer i passa Margarita i et pregunta com estàs, t’ho pregunta perquè t’ha vist créixer i l’interessa. Això hi ha molta gent que no sap què és i es va perdent. Què hi pot haver de més gratificant per a algú que sentir-se volgut? Entenc que la ciutat té coses bones. En l’anterior disc, vaig ser més respectuosa amb la gent de ciutat, ara ho he trinxat tot, vaig dir: ‘A fer la mà, me’n riuré de tot.’ A Rural hi ha molta conya.

Rural és un disc molt variat. Hi ha ritmes llatins, alguna sonoritat d’arrel valenciana, reggaeton, tecno-rumba, una cita musical clàssica i la base rítmica i harmònica del famós èxit ‘Funky Town’ a ‘Flow i estil’, que obri l’àlbum.
—Hi ha de tot. Posar Mozart és brutal, èpic, és cosa del productor, Mark Dasousa. M’encanta la tecno-rumba, sóc molt fan de Tijeritas.

Tot i ser un disc de rap, hi ha moltes frases musicals, senceres. De fet, alguna vegada heu dit que el rap ha passat de hardcore a més melòdic.
—Les estructures que es fan ara en les cançons de rap, o el que fa Dasousa, són xuclades del pop. I el rap no començà fent-se així, hi havia molta lletra. I molta lletra junta no li entra bé, a la gent. Però a mi, com que sóc rapera, m’encanten les lletres contundents i llargues. També agraïsc una tornadeta, que tinc l’orella feta a l’actual, també.

Com ha estat el procés de creació? Quin paper heu tingut cadascú?
—En Marc produeix, però no m’ha produït cap base instrumental completa. El tema ‘Qui estima la seua llengua’ sí que és gairebé d’ell, des de zero, amb el piano de Vicent Colonques. Tots els altres col·laboradors són amics meus. En Marc n’ha fet la producció musical, l’estructura de les cançons, li posa un teclat ben parit per damunt, li afegeix un baix o un bombo amb més ganxo, talls, etc. El disc m’ha costat molt de fer. He sentit la pressió que hi havia gent esperant-lo i m’he bloquejat un poc. He escrit gran part del disc a León, a San Román de los Caballeros, perquè és on he tingut la tranquil·litat i la pau.

El disc inclou una col·laboració amb Vicent Torrent. Però ja us havíeu acostat a l’arrel amb Rebesnéts del Tio Canya i fa poc, a la ràdio, vau treballar amb Jonatan Penalba. Què considereu que és l’arrel?
—Les arrels són els peus i te’ls mantenen a terra, són la base i el fonament. Les arrels et diuen qui ets. Sense arrels, per a mi, no ets ningú, i saber qui som és molt important. Em donen sentit com a persona, a la vida. Jo em sent successora de les situacions que narra ‘Tio Canya‘.

Amb ‘Qui estima la seua llengua’ reivindiqueu l’ús del català. En quina situació creieu que es troba la llengua?
—S’arrossega encara la idea que el valencià és llengua de segona, jo tenia una cunyada que pujava al tren i parlava en castellà. Eixa merda de donar-li poc valor encara continua, d’alguna manera. Però vaig notant una revalorització de la llengua a escala popular, no tot és dolent. La gent s’ha adonat que tenim una joia i nosaltres som els únics que la podem conservar, la llengua és del poble i això ho dic a la cançó, els únics que podem enfonsar-la o fer-la gran som nosaltres.

Al disc, hi col·laboren les raperes Andrae i Eryfukksia, la productora Làuder i Machete en Boca. Són algunes de les dones més visibles de l’escena valenciana, però segur que no són les úniques. Com valoreu la presència de les dones en l’escena valenciana del rap?
—Brutal, és molt forta, hi ha molt de nivell. Ací hi ha molt bones raperes, i m’agrada molt les coses que fan.

Són més visibles ara que fa deu anys? Era una escena molt underground
—Encara ho és, un poquet. Sabeu què passa? Tesa entra millor en l’escena de música en valencià que en la de rap.

Un dels eixos del vostre treball és el feminisme. Creieu que anem prenent més consciència, després de les últimes manifestacions?
—Pense que sí, que de mica en mica es van aconseguint coses. I encara hi ha molta feina, però es va aconseguint d’entrar en l’ideari popular, que és complicat, açò, perquè tu pots aprovar una llei, però les coses funcionen quan hi calen les persones. Es fa que es reconsideren maneres de relacionar-se, maneres d’eixir de festa, l’àmbit laboral, relacions íntimes, el sexe, moltes coses que fa uns anys serien impensables. I això és gràcies al feminisme, hi ha moltes dones en peu de guerra.

—’La matança de Tesa’ és una cançó molt forta amb un rerefons molt contundent contra el masclisme.
—La vaig presentar com quan vols fer una cançó balladoreta però t’ix la vena provocadora. La cançó volia reivindicar l’espai de la dona en la festa. Mireu, dissabte era a Castelló de la Plana ballant amb una amiga i una esquena d’un paio se’ns va posar davant, i després un altre. Al final els vaig apartar un a cada costat. És que ho fan així! Els dic: ‘Tu què fas, arraconant-me? Ie! Fot el camp.’ I ni tan sols ballen, és clar. Al cap de deu minuts, ja tenia una altra esquena davant.

Som on som per falta d’educació? Quines solucions proposeu?
—Què no se soluciona amb una bona educació? L’educació és la base de tot. Una bona educació milloraria açò i moltes més coses, no tan sols la relació entre home i dona sinó la relació, també, entre home i home, dona i dona, entre persones. Cal lluitar per la igualtat i el respecte a la diferència, això és fonamental. És que si realment fórem persones educades que respectàrem la diversitat, no caldria parlar de feminisme en concret, parlaríem de persones, que és on hem d’acabar anant.

Una de les cançons més potents és ‘Ràbia’, una lletra escrita arran dels incidents del Nou d’Octubre a València i de l’1-O.
—El Nou d’Octubre és el desencadenament de la cançó, és una cançó d’eixes que necessites fer-la i la vomites. M’assentí i em va eixir. Sentir a ma mare dir que la manifestació estava envoltada de nazis, que a un amic de mon pare li havien agafat la dolçaina i li havien obert el cap, que li l’estamparen! I totes les agressions que hem vist per la televisió. Em va fer molta ràbia, vaig pensar: ‘Què fem? Per què a aquesta gent se li permet de fer açò?’

És una crida contra la intolerància.
—Em fa ràbia. Com vols que et respecten si vas agredint la gent? I a escala més general, tota l’esfera d’odi i interessos a qui pot afavorir aquesta tensió i crispació social… A la gent de peu i al poble no l’interessa, ni l’interessarà mai, l’odi, sinó la pau social. Cal dialogar, però si es fomenta l’odi, no ho aconseguirem. I nosaltres som un poble que tenim molt recent què és l’odi entre germans i què ha estat la guerra. Ho tenim massa recent per a anar fent l’imbècil.

És una casualitat, però fem l’entrevista el mateix dia que obrin la fossa comuna 115 de Paterna i que fa vuitanta que va finalitzar la guerra del 36-39.
—Però és que vuitanta anys, històricament parlant, no són res. Encara és viva, la gent que la va passar. Mireu, se’m posen els pèls de punta, perquè aquestes coses m’afecten. Les persones hem de ser un poquet més intel·ligents i no deixar-nos endur pel discurs fàcil i l’odi gratuït, perquè no ens fa cap favor. I sobre el que dèieu de Catalunya, efectivament, també, perquè passava simultàniament. De fet, quan dic ‘podria ser ta mare qui s’emporten pels peus’, pensava en una foto que es va fer prou viral, en què es veia que duien una dona, amb el monyo blanc, a coll entre quatre o cinc. Hi ha més referències clares a l’1-O: ‘Diuen democràcia, policia encadenant urnes.’ La imatge parla per si sola. En un principi pensí posar-li ‘Vergonya’, però vergonya de què? Ràbia… molta més ràbia, no?

També parleu de Valtònyc, que és el cas més conegut, però n’hi ha més. VilaWeb va publicar que l‘estat espanyol havia condemnat a la presó catorze rapers, l’any passat’. Es veu que cantant no es pot dir tot, com ens agrada dir…
—Es veu que no. A mi em fa molta gràcia, no es mesura amb la mateixa vara una banda i una altra, és que es diuen moltes bajanades i després… Per dir que si el rei no sé què, presó? De veres? Amb tota la delinqüència que hi ha i tota la gent que es mereix anar a la presó i no hi va. I, pitjor encara, quan el poder cau sobre una persona individual és quan dius: ‘Que cabrons.’ Perquè estàs totalment indefensa, no pots contra allò que et ve a sobre. Jo m’he trobat prou vegades amb ell i és molt fort com et poden arruïnar la vida d’un dia per un altre, i com et trobes d’indefens. És injust que vulguen criminalitzar l’art, perquè l’art és art i no pas un crim, fer una cançó no és cap delicte, fer un quadre no és cap delicte. Em pareix tant d’a-b-c, tan bàsic… Que, encara hui, estiga a Bèlgica i no puga tornar em pareix molt greu.

Feliu Ventura deia que és molt fàcil. Hi ha llibertat d’expressió o no n’hi ha. Us sembla que n’hi ha?
—No hi ha llibertat d’expressió des del moment que empresonen persones per cantar. I sí que hi ha llei mordassa i altres coses, però de llibertat d’expressió no n’hi ha. Si n’hi haguera, no tindríem exiliats.

Potser és que no s’entén el codi comunicatiu del rap?
—També. Si el rap es es caracteritza per alguna cosa és per dir les coses clares, és música popular. Vicent Torrent em va dir que allò que més li agradava és que deia les coses clares i que era un tret que sempre havia definit la música tradicional, en general, perquè la música tradicional és del poble, com les falles, que han estat sempre descarades i provocatives. Perquè, si no és el poble qui es queixa, qui collons s’ha de queixar? I el fet popular reflecteix eixa crítica, sempre ho ha fet, la música tradicional ho recull molt bé. I el rap? Sembla molt allunyat, modern i molt antic, però és molt paregut en essència, en l’aspecte, sobretot, de dir les coses clares. Així com el pop, per dir alguna cosa, hi dóna quatre voltes, nosaltres la diem i ja està. I pareix que això no agrada, les coses clares no solen agradar. Però com voleu que les digam?

ALa cultura del jofeu una crítica de l’ús de les noves tecnologies i l’egocentrisme. Vivim en una ‘societat espectacle’?
—Sí, cada vegada més i tots en som víctimes. Parle també de l’àmbit laboral, de la individualitat i l’individualisme que ens afecta. Tot el món coneix l’expressió de ‘divideix i venceràs’ i cada vegada estem més dividits i, per tant, més vençuts. I també sabem que ‘la unió fa la força’. Aleshores és un cant des d’una visió més macro. Parla de totes les conseqüències socials i polítiques que té l’individualisme. Ens hem deixat influenciar, per això som tots molt més manipulables.

Per acabar, el programa de ràdio on treballeu és un poc gamberro, oi?
—Sí, ‘Sessió golfa’ és gamberro. Som un equip jove, som tots molt descarats, graciosos, ens agrada fer conya. I la veritat és que estic encantadíssima perquè ens ho passem molt bé. I saps què és treballar i que et paguen per passar-t’ho bé? És genial, m’agrada, ens divertim.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb