Ricard Ferrer: “Ara a un jove li podem diagnosticar covid i al cap de poques hores passar-lo a l’UCI”

Fa setmanes que el perfil dels malalts de l’UCI va canviant. No és un canvi sobtat ni d’avui per demà, sinó que s’ha anat veient a mesura que la variant britànica esdevenia dominant i que la vaccinació s’ha anat accelerant. L’efecte col·lateral és que les UCI triguen més temps a reduir l’ocupació. Aquest fet preocupa Ricard Ferrer, cap del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Insisteix que qualsevol augment dels contagis pot dur tensió a les unitats de cures intensives i que el personal mèdic ha de reduir la intensitat del ritme de treball.

—Com està l’ocupació de l’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron?
—Ara mateix tenim un 50% de pacients no-covid i un 50% pacients de covid. Concretament trenta-dos pacients tenen covid, és a dir, que tenim trenta-dos malalts més dels que tenim habitualment a l’UCI de la Vall d’Hebron. I això és molta més feina.

—Quina és la mitjana d’edat entre els pacients amb covid?
—Ara és de cinquanta-nou anys. Hem anat baixant progressivament i ja som per sota els seixanta anys, per primera vegada. Durant la primera onada ens vam haver de centrar en la població més jove, la més recuperable, perquè teníem moltíssims pacients i no hi havia prou llits. Més tard, quan es va acabar la gran afluència de la primera onada, ja vam poder donar oportunitat a un ventall de pacients amb franges d’edat més altes. I l’edat mitjana ens va pujar. Hem oscil·lat sempre entre seixanta-dos i seixanta-cinc anys de mitjana. I ara per primera vegada som sota els seixanta.

—Molt joves, alguns?
—Hem arribat a tenir-ne de setze anys. Ara per exemple tenim un pacient de trenta-pocs anys que fa tres mesos que és a l’UCI.

—I per què passa això?
—Hi ha diversos factors. El primer, que fruit de la vacunació dels grups més fràgils per edat, veiem que l’entrada de pacients per sobre de seixanta anys es comença a reduir. I això fa baixar la mitjana. Però fem dues intervencions alhora: protegir els fràgils i relaxar les restriccions. I aquest relaxament fa que els contagis augmentin i es concentrin en la població més jove. Perquè és el grup no protegit i socialment més actiu. Per tot això, preveiem que a les UCI s’hi concentrarà gent cada vegada més jove. Per una altra banda, aquest grup de gent que es contagia té la soca britànica, que és la més predominant, la més transmissible. És veritat que aquesta població biològicament és més forta i pot necessitar menys ingrés a l’UCI, però quan realment s’infecten i fan un quadre greu, el curs de la malaltia és rapidíssim.

—Molt ràpid?
—Des que fan la consulta a la porta d’urgències o a l’ambulatori, es fa el diagnòstic de covid i ingressen a les UCI, l’evolució pot ser d’hores. I això no passava abans. Aquestes pacients entraven a urgències, després ingressaven a planta, teníem un marge per a donar-los medicació i al cap d’un parell de dies alguns entraven a l’UCI. Ara no, a un jove li podem diagnosticar covid i al cap de poques hores passar-lo a l’UCI. La soca britànica té més càrrega viral. I com més càrrega viral, més virus fan més transmissible la malaltia i alhora, els quadres poden ser més greus. Cal tenir en compte que el percentatge de joves que acaba a l’UCI és més petit amb la soca britànica, però quan hi van és perquè tenen un quadre molt ràpid, molt greu i molt més agut que en soques anteriors.

—Sabeu quin és el tant per cent de mortalitat entre joves?
—Us puc parlar de les dades que anem monitorant al meu servei. Sabem que cada any d’edat la mortalitat augmenta d’un 5%. Però no és lineal, vull dir que entre els vint i els vint-i-cinc anys no hi ha cap increment. Aleshores, un any, entre els molt joves, no fa canviar gaire la mortalitat. Però, a partir de determinades edats, com els seixanta, clarament un any més sí que fa créixer el risc d’un 5%. Entre els més joves, se’ns en pot morir algun, però intentarem que no. Què passa si els malalts no es moren? Doncs que ocupen llits durant molt temps perquè els ho donarem tot: el respirador, el tractament més complex… I això fa que les estades en edats molt joves es vagin allargant i que l’ocupació de les UCI no baixi de cinc-centes places ocupades. No cal que hi hagi gaires malalts més, perquè els que hi ha hi estan tant de temps que deixen les UCI plenes. Per això estem estancats. Encara que l’entrada sigui més baixa, el perfil dels malalts fa que l’estada sigui més llarga.

—I la mortalitat, per què a la majoria d’UCI continua estancada en el 20%?
—La mortalitat, lògicament, anirà baixant, però és molt complicat. Per què? Perquè la mortalitat de la malaltia baixa globalment, però a les UCI sempre hi ingressarem els més greus.

—Però si ara els interns són més joves…
—Sí, el veurem aquest descens. Però el factor gravetat no canviarà. És a dir, la malaltia es pot tornar menys greu, però a l’UCI sempre hi haurà els més greus. És una mica frustrant. Posem-ne un exemple. La mortalitat de la sida és baixíssima. I la mortalitat del malalt de sida que ingressa a l’UCI no ha canviat en molts anys. Perquè el malalt que s’hi ingressa és el que té totes les complicacions de la malaltia. I encara que gairebé no hi hagi mortalitat els pocs que es moren, es moren a l’UCI. Per una altra banda, la mortalitat depèn molt del factor organitzatiu. En el pic de la pandèmia podies tenir un llit d’UCI i una demanda de quatre persones. Tres havien d’esperar uns dies en un espai no monitorat. Però quan som fora del pic, podem anar ingressant els malalts quan ho necessiten. I la mortalitat baixa.

—I ara som en aquesta situació.
—Ara som en una situació en la qual podem assumir els ingressos que ens van venint. A més, estem organitzats en clústers. És a dir, que a la Vall d’Hebron coordinem la zona de Lleida i la C-58, és a dir, els hospitals de Terrassa, Rubí, Manresa, Sabadell, Vic, Berga i Puigcerdà. Això dóna molta equitat. No pot ser que un malalt de Berga no tingui llit d’UCI si n’hi ha en qualsevol dels altres hospitals del clúster. Això al principi de la pandèmia no passava, i per això comparar la mortalitat de llavors amb la d’ara es fa més difícil.

—Quins són els factors de risc dels joves?
—Jo crec que en els joves, és a dir, en els pacients de menys de seixanta anys, els factors que més pesen són l’envelliment i les malalties cròniques com la hipertensió, la diabetis i l’obesitat. Aquests quatre factors tenen en comú la inflamació crònica de l’endoteli, que és la capa cel·lular que cobreix per dins els vasos sanguinis. Per això aquests malalts tenen infarts, trombosis, ictus… Aquests són els factors de risc que tenen ara. Per això quan ens diuen que s’ha d’ingressar una persona de trenta anys, ja esperem una persona obesa. I sempre m’agrada tenir una paraula per a les gestants, perquè són molt joves. Sempre tenim una o dues embarassades ingressades amb covid a l’UCI i és un col·lectiu que hem de protegir especialment. Agafar la covid durant la gestació és fàcil que tingui complicacions.

—I de malalts de més de seixanta anys, que són el sector de població més cobert per la vaccinació, encara n’ingresseu?
—Sí. Cada vegada que ingressa una persona de setanta o seixanta anys, penso en l’endarreriment de la vacuna. Quan parlem de la vacuna d’AstraZeneca o que si cal la segona dosi o no, parlem en abstracte, i són persones amb nom i cognom; persones que les ingressen a les UCI i que si haguéssim avançat quinze dies la vacunació, segurament ho evitaríem. Lamentar-se serveix de poc, però quan t’hi trobes i veus la persona, t’adones de l’endarreriment purament administratiu que hi ha. I això fa molta ràbia. Hem perdut massa temps fent tombs a les trombosis, els estudis de les trombosis, aturar la vacunació, ara ho reactivo, ara canvio les franges d’edat… Tot aquest retard, purament administratiu, ha implicat un retard evitable en la vacunació.

—Doncs divendres van dir que ajornaven un mes més la decisió sobre la segona dosis d’AstraZeneca.
—És que durant aquest temps desprotegeixes tantíssima gent… Per favor, per tan pocs fenòmens de trombosis… Quan mires el bé general no té gens de sentit aturar la vacunació. S’ha d’avançar tant sí com no. I veig entrar gent per la porta que ja podria estar vacunada si no fos per aquests processos.

—Abans parlàveu de la flexibilització de les restriccions com un dels factors que han fet baixar la mitjana d’edat a les UCI. Us preocupa l’obertura que es planifica?
—Em preocupa sempre que la vacunació no avanci més de pressa. Veiem que les UCI continuen amb una ocupació de cinc-cents llits. Aquest indicador és preocupant. Qualsevol augment brusc de pacients ens pot portar a una situació en què no hi hagi llits d’UCI per a ingressos precoços. Pensem que l’UCI és el coixí de seguretat que tenim per a tot. Tant si és un accident d’autocar, un incendi… Per tant, mentre no augmentem la vacunació, em preocupa retirar restriccions que portin a un augment de casos. Si es fa de manera esglaonada, esperem que això no passi.

—El personal mèdic veu la llum al final del túnel o és una percepció del ciutadà?
—El personal mèdic, per una banda, ha viscut les vacunacions a l’hospital i ha vist que quan hem vacunat els nou mil treballadors que hi ha s’han acabat les infeccions a l’hospital. Jo fa mesos que no sento a parlar de contactes estrets i quarantenes entre els companys. Aleshores el personal entén que quan així es transmeti a la societat, viuran com vivim el personal sanitari, que ja no patim per contagiar-nos. Això ens dóna tranquil·litat. Però, alhora, el personal que treballa a les UCI està esgotat. Fa molts mesos que fa un sobreesforç molt important. En el meu servei no hi ha cap baixa i em fa sospitar que n’hi haurà moltes quan això es relaxi. Em consta de companys de feina que ajornen operacions quirúrgiques personals pel compromís que tenen a resoldre això. Per això dic que aquests cinc-cents malalts de l’UCI són insostenibles. Podem tenir un pic, però si deixem les UCI amb cinc-cents malalts permanentment com en l’últim mes, arribarà un moment que molts companys no podran continuar. No podem perpetuar la situació de cinc-cents malalts a l’UCI.