Ramon Besa

Al periodisme es considera Ramon Besa (Perafita, 1958) com un dels grans referents del país. El 20 de juny serà investit doctor honoris causa a la Universitat de Vic, un dels últims reconeixements que li faltava rebre després d’una trajectòria dilatada. Besa és a punt de fer seixanta-un anys i ara es demana què farà els últims anys de la seva carrera, fins i tot si continuarà vivint a Barcelona o si tornarà a Perafita, al Lluçanès,

En aquesta entrevista parla de periodisme. De la manera com ha canviat l’ofici, de la manera com veu les noves generacions, dels problemes de les facultats de comunicació –perquè també fa de professor a la Blanquerna–, de la seva vida i també una mica de política i del Barça.

Besa ens rep a la redacció d’El País a Barcelona. A la cadira hi té la samarreta taronja amb què el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa a Wembley el 1992. ‘No hi vaig poder anar’, lamenta. A la paret, entre més, hi guarda l’alineació de la remuntada històrica del Barça contra el PSG (6-1) el 8 de març de 2017, juntament amb la portada del diari ABC de l’endemà: ‘Independentistas y extrema izquierda urden un plan para derrocar al rey.’ ‘Em va colpir tant, que vaig guardar-la’, diu rient.

Ramon Besa

Sentiu que aquesta investidura com a doctor honoris causa és la culminació d’una trajectòria?
—És una satisfacció perquè era totalment inesperat. La gent li dóna una transcendència que a mi em costava de valorar. M’ha fet content veure tanta gent contenta perquè m’ho hagin concedit. M’ha fet repensar una mica com estic, on estic… Fa temps que crec que em repeteixo; estic una mica fart de mi mateix. No sé fins a quin punt les coses que dic tenen transcendència o no. Necessito un ritme per a poder pensar, reflexionar i no anar repetint un discurs que he anat aprenent, somatitzant… Aquest premi és un reconeixement a una tasca, però també és un ‘s’ha acabat’. Ara o et reinventes o et jubiles. La facultat em permet de reinventar-me perquè crec que l’única manera de fer-ho és connectar amb els joves i veure de què va aquest ofici nou. I si veus que no hi arribes o que als joves no els interesses, potser em jubilaré. Veurem què passa, estic en una fase d’indefinició.

Molta gent de l’ofici us considera un mestre, un referent. Us sentiu còmode amb aquest paper?
—Saps què passa? Només cal veure què passa amb el procés i com s’utilitza el llenguatge. Les fem a granel, les paraules. Un ‘cop d’estat’! Escolta, un ‘cop d’estat’, tots enteníem què és. ‘Mestre’? Depèn. Hauríem de tornar al diccionari i saber la definició de cada paraula. Si m’ho diuen per si la meva manera de fer ha tingut influència en els altres companys, no ho sé, no sóc jo qui ho ha de dir. Quan m’ho diuen penso ‘si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester’, que és allò que es diu a vegades per fer bon efecte. Ni m’impressiona ni em deixa d’impressionar. Aprenc a discernir. No em considero mestre de res. Depèn de la mirada dels altres. Sí que em sento en pau amb mi mateix per allò que podia donar o fer, i crec que ho he fet honestament i com millor he pogut. Ara és moment de pensar i recapitular.

Com ens veieu, al jovent?
—Molt més ben preparats i formats, però també més perduts. Segurament la vostra serà la generació en què per primera vegada l’herència que rebreu serà pitjor que la dels pares. Abans ens feien estudiar perquè trobaríem una sortida. Ara no sabeu què us trobareu. Aquesta indefensió a vegades em fa pensar que és un problema. Teniu més condicions i aptituds que nosaltres, però en canvi menys possibilitats per a desenvolupar-les. Tot és més precari. Crec que el periodisme de tota la vida és en un moment complicat i els joves sou en un moment molt complex. Però, com tot, és reversible.

En quin sentit?
—S’ha de recuperar què és el periodisme. És voltar, parlar, badar, conèixer gent, conèixer món… en canvi de què? De res. Crec que ara s’ha confós molt amb això d’una tasca vocacional, pedagògica, collonuda, de cert famós, conegut, transcendent… Els periodistes no necessàriament eren això; més aviat tenien una vida divertida, bohèmia, enriquidora… era un intangible. És una mica què em fa por pensant en els joves. Com el concebo jo, el periodisme és també viure en una certa precarietat. Jo vaig començar a treballar al 9 Nou per vint-i-cinc pessetes la notícia. I era feliç. Potser més que quan cobrava molts diners. Però és evident que ara les condicions per a entrar al mercat laboral són més complicades. Però sabeu idiomes. Jo no en sé. Per tant, tens la possibilitat de guanyar-te la vida als Països Baixos o als Estats Units. La possibilitat de llegir la premsa estrangera ara la teniu a l’abast. Crec que cal perdre la por i recuperar el protagonisme del periodista com a paio xafarder que volta pel món per a explicar històries i viure la vida. Per tant, penso que us en sortireu. Però també és veritat que, com que ha canviat el model de producció i de negoci, fins que no es pagui per a informar, no hi haurà solució.

Ramon Besa

Tinc la sensació que, en general, al jovent ens falten referents o bé som més incultes o més ignorants. Com ho veieu?
—Concebo que per a ser periodista s’ha de llegir molt i escriure molt. A la gent li costa llegir avui en dia.

No hi ha temps, es diu.
—Pel motiu que sigui. Si ara vas a la universitat i et diuen que t’has de saber aquests deu paios, la gent es pensa que ja han caducat i que no serveix per a res saber qui eren Vázquez Montalbán, Huertas Claveria, Martí Font, Martí Gómez, Enric González… o gent que encara és en plena activitat. Les capçaleres han deixat de tenir el protagonisme d’abans. Molts de nosaltres ens vam alfabetitzar amb els diaris. És bo tenir referents periodístics i s’ha de conèixer una mica la seva obra. Crec que hi ha una certa cultura de l’audiovisual i del clic que fa que tot vagi molt de pressa. En canvi, el plaer de la lectura i de conèixer l’obra publicada és un dèficit que o nosaltres no us hem sabut transmetre o a vosaltres no us interessa perquè creieu que és prescindible. Al marge de llegir, cal escriure. Adverteixo molt la vocació de ser guionista, de saber fer un piulet o un vídeo, i en canvi no del plaer d’escriure mig foli o d’escriure per escriure. La idea surt a partir d’escriure molt. Llegir i escriure crec que s’ha vinculat molt al paper, i com que el paper ha caducat, a la vostra generació us costa d’assumir-ho. El digital pot substituir el paper. Si els diaris han de desaparèixer, que desapareguin, però no la informació.

Sona fort dit per una persona que ha treballat tota la vida en diaris.
—Als diaris hi ha una jerarquia i organització i, en canvi les webs a vegades són com una gran calaixera. Potser s’hauria de fer un esforç perquè el jovent entengués que el fet de donar la tralla amb determinada obra i determinats periodistes que han estat pioners pot servir. Un dels meus grans ídols és Joaquín Vidal. A mi no m’agraden els toros, sóc de pagès i no podia ni veure com a casa meva mataven el porc. Però les seves cròniques de toros eren extraordinàries, encara que no sigui un dels històrics de la premsa espanyola. A mi em van servir per a aprendre a escriure. Un altre es pot afeccionar a cròniques de boxa, d’espectacles, de cronistes parlamentaris… són gent que no són grans pioners, sinó veus del dia a dia d’aquesta orfebreria. Això és molt vinculat al paper i no s’ha substituït; s’ha donat per caducat i obsolet i no s’hi ha trobat una alternativa. Les noves generacions haurien de ser-ne conscients.

Em fa l’efecte que les facultats no ho estimulen prou, no sé si ho veieu com a professor. A la UAB ens feien estudiar, per exemple, teories de la comunicació i sonava antic. Però gairebé mai no em van parlar dels referents actuals, del periodisme dels anys trenta… és una herència que acaba molt relegada.
—Crec que les facultats estan com els diaris. Som en una època en què s’ha de repensar l’ofici. S’ha de veure què es pot explicar als estudiants, perquè el model que funcionava ha caducat. Allò que a mi m’ha servit per a guanyar-me la vida, als alumnes que tinc ja no els serveix perquè no aniran a treballar en un diari ni hi haurà el model de producció i negoci que ha tingut jo. Per tant, he de canviar el discurs, però no el tinc articulat per a convèncer els alumnes de quina és la solució. Està per fer. Les facultats són presoneres de plans administratius, fitxes de qualificacions… tota una burocràcia que fa que els professors hi tinguin una certa aversió, també. Es gasta més temps en feines administratives que no pas en feines pedagògiques. Es necessiten uns quants anys de rodatge i reflexió sobre què s’ha d’ensenyar, com i per a què. Una de les coses que s’ha perdut és la paraula ‘aprenentatge’. Es parla de becaris i estudiants en pràctiques. Doncs no. Els joves són aprenents. S’ha de revisar la relació entre els mitjans i les facultats.

Falta passió per l’ofici?
—Hi ha de tot. No crec que sigui homogeni. Em costa de ser despectiu. Això que es diu de ‘el jovent d’avui dia…’. Escolta, a nosaltres també ens criticàvem els nostres pares. Sí que és veritat que aquesta feina, com jo la concebo, sense passió i vocació és difícil que tingui sentit. No és una feina mecànica. La passió vol dir que un dia és collonut i un altre és una merda. La gran gràcia del periodisme és que un dia et fotries un homenatge perquè t’ha anat molt bé i després estàs tres dies sense rascar bola i fet una merda. És la vida. La gràcia d’aquest ofici. Té un caràcter sorprenent i difícil.

Ramon Besa

Què voleu dir amb ‘difícil’?
—Una de les coses que ens ha complicat la feina és que l’accés a les fonts d’informació, arran del desenvolupament de la comunicació corporativa, és més blindat. Com que l’accés a les fonts és més blindat, és més complicat. On hem anat a parar? Doncs que ara com ara tothom fa la mateixa informació perquè la fa assegut a una cadira. La passió consisteix a aixecar el cul de Twitter, Facebook i les noves tecnologies i voltar, veure món. Si tots bevem de les mateixes fonts, que són Google, comunicats de premsa, la ràdio i la televisió i fem un diari sense sortir de la redacció, la diferència es fonamenta en qui escriu més bé o més malament. No en què diu. Com marcaràs la diferència? Cercant les fonts d’informació, sortint al carrer. Tindràs la teva mirada. Si tu vas al camp de futbol per fer una crònica, per exemple, tindràs la teva mirada. Si l’escrius a la redacció, la teva mirada serà la de tots els qui l’han mirat per la televisió. Però és possible que vegis el partit que vol el realitzador, no els teus ulls. I això passa amb tot. S’ha d’incentivar la passió i l’emoció en el jovent. Si vols una entrevista amb Messi, et costarà molt. Vol dir anar cada dia al Camp Nou, intentar acostar-t’hi, conèixer el porter perquè et deixi passar un dia, després la persona de seguretat, el cap de premsa, el capità… tot això vol feina i inversió de temps. I això ho hem perdut perquè ens hem acomodat. Com que no hi ha accés a les fonts ni massa feina, tothom la fa assegut en una cadira. I el periodisme assegut en una cadira és mala peça al teler.

Periodísticament, hi ha res que us hagués agradat fer o no hàgiu pogut fer?
—Sí, moltes coses. Jo m’he quedat molt en l’esport, tot i que abans era corresponsal de Mundo Diario i Europa Press i feia informació de tota mena. I ara faig una crònica ciutadana al mes i em costa molt. I m’agradaria poder fer informació política i saber-ne, informació econòmica… Però no m’atreveixo perquè jo crec això que ara et dic, s’ha d’estar preparat, tenir aptituds, tenir més temps… He acabat com a periodista esportiu, però encara tinc aquesta emoció de fer coses que et treuen d’això que ara en diuen la zona de confort, que és una manera de tocar-te els collons amb coses que ja tens molt per mà. M’agrada molt afrontar coses incertes perquè t’obliguen a despertar l’enginy. Si jo he de fer una crònica ciutadana sobre un acte que no té res a veure amb els esports m’obliga a documentar-me, cercar més recursos dels que tens habitualment, sortir de la rutina. Recuperes la ingenuïtat, has de trobar nou vocabulari, has de parlar amb noves fonts i tornes a fer allò que és el periodisme. El risc del periodisme és quan et tornes sedentari i els recursos són sempre els mateixos.

Us agradaria tornar a El 9 Nou?
—Bé, és una possibilitat, perquè una de les coses que haig de decidir és si em retiro i me’n vaig cap a Perafita, resto a Barcelona o parteixo la setmana entre Perafita i Barcelona. Si hi torno, no voldria que fos periodisme d’opinió, que és la metarealitat; opinar sobre la realitat. Quan et fan fer una columna vol dir que ja t’han fotut al riu. La columna, o la fan els fora de sèrie perquè tenen la capacitat de transcendir per les seves columnes o te la donen a seixanta anys perquè no volen que emprenyis gaire. El periodisme és una professió que no és qüestió d’edat, sinó que és una qüestió de trempera. Pla sempre deia que l’envelliment és un procés de refredament. I tu constantment veus que et refredes. Jo em refredo sexualment, alimentíciament; et vas pansint… No tens la vitalitat de quan tenies cinquanta anys, però tens la clarividència i unes altres perspectives. Tampoc no sé si tornaria a ser capaç de fer cròniques del Manlleu o del Voltregà o del Vic, o anar a plens municipals. Però és evident que ara passen moltes coses que periodísticament són molt interessants. Es conforma o es reformula un nou país, una nova societat. Passen moltes coses i, si t’agrada el país i el periodisme, tens una certa necessitat per a saber què passa i com ho pots explicar.

Sempre heu mantingut un vincle molt estret amb Perafita, el vostre poble. Hi ha gent que se’n desvincula, quan va a viure a Barcelona, però no és el vostre cas.
—És que me’n sento part. Hi estic censat. Jo vaig a votar a Perafita, el dia 1 [d’octubre de 2017] i a les municipals, en què hi havia dues llistes, i també hi vaig anar a votar. No solament per una qüestió de cens, ara que es parla tant que els pobles s’abandonen, perquè a Perafita, com en més pobles, hi havia un moment en el qual, en funció del cens, li anava l’escola i els serveis mèdics. Aleshores, aquest sentit de militància l’he tingut. També de la comarca, perquè em sento molt del Lluçanès. Aquest vincle al territori l’he mantingut sempre perquè una part meva és pagesa. El meu pare volia que continués fent de pagès i la meva mare volia que sortís i estudiés, més que no pas ser pagès. Però aquest vincle, aquest cordó umbilical, el mantinc. Tota la vida presumia que havia estat al seminari de Vic. Vaig passar-hi els dos anys més bons de la meva vida. Sóc un més, no sóc un paio que va marxar i que ara torna per dir si és més o és menys. A mi això m’agrada perquè em reconcilia amb una infància en la qual vaig ser molt feliç. Per ara, per mi, Perafita és la clínica. Quan estic fet una merda i estic molt cansat, a vegades hi faig una escapada d’hores.

Ramon Besa

Heu seguit el judici aquests mesos?
—Una mica. Se m’ha fet carregós. La imatge final que tens és de quan es parla de cop d’estat, i per això és molt colpidor. A vegades tinc la sensació que s’ha d’intentar justificar el perquè d’una cosa que moltes vegades és difícil d’assimilar i entendre. La unitat territorial, indivisible d’Espanya –una grande y libre–, quan veus que determinats organismes la instrumentalitzen d’aquesta manera, em crea certa aversió. La manera furibunda amb la qual es jutja, amb la qual es criminalitza i s’utilitza el procés em costa d’entendre. En tinc una opinió com a ciutadà, però crec que és irrellevant com a periodista.

Parlem del Barça. Als seguidors ens ha deixat una cara a quadres com la nova samarreta. Sou partidari que continuï Valverde?
—No sé què vol fer el Barça. Si es tracta de gestionar, Valverde és un bon entrenador. Ara, si tu em dius com ha de jugar el Barça i què vol fer, no sé si hauria contractat Valverde. Passa que aquí sí que tenim un conflicte emocional moltes vegades els periodistes, perquè el fet que a tu algú et caigui bé o hi tinguis una certa familiaritat fa que et converteixis en defensor seu. Jo a Valverde el conec. Hi tinc una certa relació. Quan en jutjo la feina, la seva manera de fer, sóc més còmplice que amb Tata Martino, perquè no el conec. Aquests són els casos de consciència que tenim. El gran problema del periodisme és la frontera entre la proximitat i el distanciament. Entendre els fets i acostar-t’hi sense formar-ne part. Això passa amb el judici; has d’aconseguir ser un gran cronista essent objectiu més enllà de si ets independentista o constitucionalista i no enganyar el lector. Valverde, per la feina que fa, la fa ben feta. Però la idea que tinc de club i d’equip segurament necessita una altra mena d’entrenador.

Fa uns quants dies, el precandidat a la presidència del Barça Jordi Farré deia a Twitter que la diferència entre Bartomeu i Gaspart és Messi. Hi esteu d’acord?
—Home… no tant. Gaspart era un boix noi, ho va reconèixer; que en aquest cas no vol dir que sigui dolent, sinó apassionat. Era capaç de mentir i de fer moltes coses pel Barça. Crec que és una etapa superada. Bartomeu, el problema que té, és que vol fer bon paper amb tothom. I aleshores fa mal paper amb tothom. El futbol no el sent com un futbolista, és una cosa que ha heretat de Rosell. També s’ha dit que la directiva actual és neonuñista. Bé, Nuñez era un paio que, quan prenia una decisió, la defensava fins a les últimes conseqüències. Moltes vegades Bartomeu fa de Rajoy, s’espera que s’escampi la boira. El paraigua de Messi serveix per a moltes coses. Amb Messi s’ha de guanyar tot, i allò que no es guanyi amb Messi és culpa de la directiva o de Valverde. Hi ha hagut una reacció molt virulenta i passional perquè el Barça ha perdut a la Lliga de Campions.

Però perquè va repetir-se el desastre de l’any passat. O pitjor.
—Segurament els jugadors, l’entrenador i el club han oblidat que amb Messi no n’hi ha prou. El Barça necessita un equip de competidors, no d’amics. Al voltant de Messi s’ha creat el club dels amics de Messi. Luis Suárez, Alba, Busquets… la fotografia de Berlín encara dura. Messi, crec que s’ha adonat que necessita competidors, i això necessita una reforma. Messi sol no se’n sortirà i acabarà com amb l’Argentina. És el millor jugador de tota la història, un fora de sèrie, un jugador excepcional, però és un líder consentit. No és un líder natural. Moltes de les coses que ha fet les hi han consentides. La seva etapa més esplendorosa és quan Guardiola actua per ell i prescindeix de Ronaldinho, Deco, Eto’o, Ibrahimović … perquè té una visió de conjunt. Hi ha Pedro, Villa… una harmonia. Ara s’ha simplificat. Substituir la cultura individual i atrofiar la col·lectiva és la pitjor cosa que pot passar al Barça. És tornar als vells temps. El Barça funciona quan es parla de l’estil i de la Masia. Laporta tenia com a gran referent Cruyff i el Dream Team i del joc col·lectiu. Rosell té una idea més de futbolistes. Ell pensa que els entrenadors no han de tenir tanta importància, pensa en gestors perquè la clau són els futbolistes, no el joc. És una idea legítima, però molt diferent. Ens oblidem del joc. És un error de la directiva pensar que fent content a Messi n’hi ha prou.

Amb vista a la temporada vinent, sou optimista o pessimista?
—Guanyar la Lliga de Campions és complicat i es convertirà en una cosa més obsessiva. El gran problema és simplificar la trajectòria del Barça en aquesta competició. No es pot recuperar en tres temporades allò que el Madrid ha fet en mig segle. Amb Messi s’han retallat distàncies a la Lliga, però no s’ha aconseguit a la de Campions perquè intervé un factor més difícil de controlar: l’efecte sorpresa, el caràcter competitiu… En canvi, en el dia a dia el Barça és un equip fiable perquè Messi és regular. Si hem d’encarar la temporada dient que no guanyar la Lliga de Campions és un fracàs, a la merda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb