rafel nadal

Rafel Nadal és un home afable amb els periodistes perquè durant molts anys ha exercit l’ofici. Decantat aquests darrers anys ideològicament cap al sobiranisme i professionalment cap a la literatura (tot i que sovinteja els mitjans), s’ha convertit en poc temps en una referència indefugible a l’hora de fer llistes d’escriptors que es poden guanyar la vida escrivint en la nostra llengua (llista que tampoc és extremadament llarga, no ens enganyem). Preocupat pel poc temps que es dedica en general a la lectura, és molt conscient que cal eixamplar la base lectora perquè ‘gent com tu i altres de més joves us pugueu guanyar bé la vida amb la literatura i el periodisme, que és una cosa que em preocupa molt’.

Els seus llibres han tingut un notable èxit internacional, amb algun traduït a més d’una vintena de llengües. Enguany, ha rebut el premi Ramon Llull amb El fill de litalià, una novel·la que treu de l’oblit el contingent de mil mariners italians que el 1944 arribaren a Caldes de Malavella (prèvia estada al port de Maó) i s’hi estigueren mig any llarg. Eren els supervivents del naufragi del cuirassat Roma, enfonsat per Hitler com a represàlia per la signatura de l’armistici dels italians amb els aliats. Sobre aquesta presència i sobre la manera com es van relacionar essencialment amb les dones del poble, ha construït un relat que mescla realitat i ficció però que treu a la llum un dels episodis de la postguerra més llunyana. I entre les curiositats del llibre, un referèndum que possiblement va ser el primer del franquisme, quan es va demanar a aquests soldats si volien reintegrar-se a les tropes de Mussolini o bé a les lleials al rei i als aliats.

Ja ho saben, els del PP i els de Vox, que Franco en persona va demanar que els italians fessin un referèndum, i que va ser el primer però no pas lúltim de la seva carrera?
—Franco en va autoritzar uns quants, de referèndums, però és veritat que potser aquest va ser el primer. Quan els mariners supervivents ho recordaven, van dir que havien votat i per això em va fer gràcia recuperar-ho. El 1947 ja en va fer algun altre de més legítim perquè hi havia encara el record recent de l’època democràtica.

La cosa més normal hauria estat enviar tot el contingent amb les tropes de Mussolini…
—Franco va intuir molt aviat que les coses s’anaven torçant per a l’eix i li preocupava el seu posicionament l’endemà de la guerra i, sobretot, com quedava ell en relació amb els americans, que eren la gran potència emergent. Voleu una anècdota?

I tant!
—Quan el ministre d’Exteriors de l’època li va explicar que havien penjat Mussolini, Franco es va posar a plorar molta estona i diuen que hi va anar algú a dir-li que potser havia arribat el moment de reconèixer la República de Saló. Franco el va foragitar dient-li que era un imbècil i havia perdut el seny.

Aquesta història, la dels mil italians a Caldes, us la regala un lector en un club de lectura…
—Sí, va ser en un club de lectura a Caldes de Malavella, on havien llegit La maledicció dels Palmisano, que precisament acaba uns quants mesos després de l’armistici entre Itàlia i els aliats. El jutge de pau em va dir que tenia una història que començava més o menys a l’època i m’explica com a Caldes de Malavella hi van arribar els sis-cents supervivents del vaixell Roma, bombardat per Hitler com a represàlia per l’acord de Pau i quatre-cents tripulants més de les naus de rescat. Aquells supervivents van arribar a Maó, primer port neutral que van trobar al camí, però des d’allà van ser traslladats a Caldes, on només vivien 2.200 persones, o sigui que us podeu imaginar el trasbals que va suposar. A moltes cases no hi havia homes, perquè havien mort al front o estaven empresonats pels republicans o al camp de concentració o a l’exili.

Coneixeu bé les contrades gironines, però daquests italians no nhavíeu sentit a parlar mai…
—No n’havia sentit a parlar mai i la gent jove de Caldes tampoc. És una cosa que sabia tothom però de la qual ningú no en parlava. Fixeu-vos que després del referèndum n’hi va haver tres que s’hi quedaren legalment i uns quants més d’altres maneres, per tant, hi hauria d’haver més rastres, però gairebé ningú en diu res. Això demostra que ens queda molta feina per a fer, perquè la majoria de coses de la memòria republicana les hem sabudes per la feina del periodisme i dels historiadors locals i encara queda tota la postguerra…

Però és que Caldes de Malavella i els balnearis han estat un epicentre clau per a la història contemporània…
—Primer de tot, hi van arribar els aragonesos i, després, quan va caure el front, els bascs. Lluís Companys va transformar el balneari de Vichy Catalan en un hospital on van morir cinquanta persones. Per Caldes van passar prop de dos mils jueus. Després de la segona Guerra Mundial, quan es va enviar una llista de cent capitostos nazis refugiats a Espanya, n’hi havia dinou que eren a Caldes de Malavella. Això sí, no busqueu cap placa ni res semblant que expliqui aquestes històries ni, per descomptat, la dels mil mariners italians.

En la vostra història hi ha cinc amics corals, tres dels quals són obertament antifeixistes. Què hi fan, aquests antifeixistes, embarcats al Roma, el vaixell insígnia de la marina italiana?
—A la Itàlia de Mussolini es mobilitza el 100% de la població per a la guerra i això vol dir que tota la gent de la tradició socialista –i dic aquesta perquè era el corrent majoritari– és mobilitzada. Quan arriba el desembarcament aliat, Itàlia queda partida en dues meitats. Al nord hi ha el moviment partisà que farà que el final de la guerra es vegi com una guerra civil italiana, però fins al desembarcament anaven tots a l’una.

Diuen que sou un escriptor elegant i aquí heu resolt tota la tensió sexual insinuant que a les golfes de Vichy Catalan hi havia un bordell i amb unes boniques escenes de dues persones estirades a la gespa mirant els núvols…
—Hi ha arguments que necessiten un sexe més físic, però en aquest no calia i, de fet, per mantenir el dubte sobre la paternitat, era millor deixar-ho així, sense que hi hagués res explícit, perquè quedés el dubte si s’havia consumat o no.

Tot i això, sí que hi ha una escena intensa quan descobrim que abans dembarcar els amics desbaraten els plans duns alemanys que volien abusar duns menors…
—No eren només els nazis, sinó també els oficials italians. La qüestió de l’abús em permet de mostrar com era de cruel i salvatge la vida per a les classes populars a Itàlia en plena guerra, on els nens es prostituïen per aconseguir una entrada per al cinema.

Fins ara la vostra literatura sha inserit en un dels grans debats contemporanis sobre la creació que és la relació entre realitat i ficció. És un dels vostres grans temes?
—Sí, és clar. Moltes aproximacions a la realitat vénen de la ficció, perquè permet de crear els personatges i radicalitzar-ne els caràcters. Tot i això, als meus llibres hi ha molta més ficció que no es pensa la gent, però sobretot és un joc en què la qüestió important és que el lector pensi que, si allò que llegeix no és real, podria haver estat possible. Que la història sembli versemblant, és això que importa.

Estructuralment, el llibre té quatre parts diferenciades, lobertura i el tancament, on empreu una polifonia de veus per a explicar la història, i les dues centrals més convencionals amb un narrador omniscient. Com se us va ocórrer aquesta estructura?
—Tenia dubtes perquè al principi volia ser més radical i utilitzar les diferents veus sense cap explicació, amb un narrador que aparegués sense saber ben bé d’on sortia. Però llavors vaig decidir ajudar una mica el lector amb el primer capítol i amb una polifonia de veus, però on cadascuna dóna entrada a la següent. Jo tenia el personatge d’en Mateu, que al final s’obre, però que al principi és un home molt callat, i en canvi la dona, la Neus, és molt expressiva. Necessitava aprofitar-los, com també la resta de la família. A la darrera part, el personatge és col·lectiu, és la família italiana, representada en aquell gran sopar. Volia que hi hagués una diferència entre aquestes dues parts, però vaig pensar molt on hi havia el límit del lector.

En un moment donat ens assabentem que, per acollir els italians, primer es van haver de desallotjar uns jueus que ja eren a Caldes. Qui eren i quants eren?
—En van arribar gairebé dos mil. Els que la policia descobria a Portbou eren detinguts i anaven a la presó de Salt o, si eren importants, els tornaven als nazis. Les dones anaven a les presons de dones i els nens a l’hospici. Alguns homes acabaven a Miranda de Ebro. Les presons estaven col·lapsades de presos republicans i els que no hi anaven acabaven abandonats a Caldes, on els ho havien pres tot, estaven desemparats. El règim se’ls volia treure de sobre. Ara comença a estudiar-se una mica, tot això.

Heu escrit històries universals que tenen un fort component local. Continuareu amb les comarques gironines com a escenari?
—M’interessen les passions humanes i les tensions que provoquen. La guerra i la postguerra permeten radicalitzar els personatges i els escenaris fan còmodes aquestes relacions, per això no necessàriament he d’escriure sobre les comarques de Girona. Per exemple, ara escric molt sobre la Mediterrània en un sentit ampli i també una història que no té res a veure amb tots els meus temes sinó amb una intriga al voltant de l’art, que és una cosa que em ve molt de gust.

Laltre dia piulàreu, referint-vos a una jove escriptora gironina, que si fos de Barcelona ja estaria consagrada. I, de fet, aquests darrers temps hi ha una eclosió dautors gironins de primer ordre amb molt de talent, però potser amb manca de promoció…
—De talent n’hi ha a tot arreu, a totes les comarques i a les Illes. Mireu quanta gent ha vingut a Barcelona, sense que els altres en sàpiguen l’origen, i el fet de ser més a prop de la promoció fa que les coses els vagin més de cara. Per Girona hi ha una atracció especial i única que fa creure que allà hi ha les essències del país, i la gent va a la llibreria 22 i celebra els bons escriptors que tenim, però aquests autors tenen moltes dificultats per a fer arribar les seves obres més enllà, perquè tenim una cultura petita amb un nombre limitat de lectors i, evidentment, Girona és lluny d’aquests focus de promoció.

Potser perquè Josep Pla sha menjat tota la promoció… Em sorprèn que, essent un escriptor conservador, hagi atret a tots els estudiosos desquerres del país, i que escriptors molt més propers ideològicament, com Pedrolo, per exemple, no els han interessat gens ni mica…
—Però aquesta fascinació passa amb Pla i no passa amb altres escriptors conservadors, com Gironella o Sebastià Juan Arbó, per exemple, que s’han oblidat molt també. Pedrolo ve d’un moment en què els prescriptors estaven molt marcats ideològicament i l’independentisme no estava de moda i per això se’l va menystenir. A Pedrolo no li han aplicat el mateix criteri de Pla, que és cenyir-se a l’obra i analitzar-lo per l’obra i no per les idees.

Indefectiblement, us col·locaren la llufa descriptor mediàtic…
—I injustament, perquè per a mi els mediàtics eren els que feien el llibre relacionat amb el contingut del seu programa de televisió. Ara quan surti el llibre de Gerard Quintana, per exemple, serà injust tractar-lo de mediàtic. Jo intento aplicar consistència i consciència literària a la meva obra i ara tinc molts més lectors per les meves obres i pels actes que faig que no per cap altra cosa. Dels Palmisano vaig fer 150 presentacions, xerrades i clubs de lectura.

Possiblement, si Salinger fos català, no li publicarien el llibre perquè a leditorial li haurien demanat quants seguidors té a Facebook i a Twittter…
—Bé, és que la literatura catalana és petita i només podem tenir un de cada cosa i Marta Rojals ja fa el paper del nostre Salinger.

Vau dirigir El Periódico en un moment en què el diari va obtenir prestigi, guardons i molts lectors, un projecte pràcticament en desaparició, avui, i un periodisme que també ha canviat molt…
—En aquells moments, els lectors demanaven una premsa àgil, amb molts reportatges i amb capacitat d’anàlisi. Érem un mitjà molt seguit des de molts sectors de l’esquerra, tant sobiranista com no, i fins i tot el segon mitjà amb què s’informaven molts sectors de Convergència. Vam obrir molt de debat, però malauradament tot això s’ha perdut, i com més va el periodisme està més posicionat en bàndols. Al final, gairebé cap no explica les coses en tota la seva complexitat.

Podeu comprar El fill de l’italià a la botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.