Lluís Jutglar, més conegut per Peyu, viu un moment dolç. A part l’èxit a TV3 amb programes com ara ‘Està passant’ i ‘Bricoheroes’, l’humorista de les Masies de Voltregà també omple teatres. El seu espectacle El gallardo español, una adaptació molt personal del clàssic de Cervantes, ha omplert de gom a gom la sala Pepe Rubianes del Club Capitol i ara prepara una ronda per Catalunya.

En Peyu ens rep als camerinos del Club Capitol, després de fer un cafè al costat del seu tècnic. L’espai és ple de guixades, renecs i dibuixos sexuals. Un enorme condom amb ulls i boca ens observa mentre fem l’entrevista. Un antic estadant del teatre, Toni Moog, és l’autor d’aquesta Altamira barcelonina amb tinta de retolador barat.

Amb en Peyu parlem sobre l’espectacle, però també d’Osona, de política, de televisió, de cuina i d’humor.

Corre la brama que el vostre germà fa els millors peus de porc de la plana de Vic.
—Pot ser. El meu germà és un geni en molts aspectes i un grandíssim cuiner. Ara, no puc corroborar que faci els millors peus de porc perquè a mi no m’agraden [riu].

M’acabeu d’enfonsar…
—He tastat més coses que prepara. Paelles, sopes de peix… tota mena de menjars. De fet, per Nadal cuina ell.

Per què es divorcien els fogons i en Peyu?
—He viscut l’ofici de la restauració des de petit i has de ser ben boig si el vols continuar. Jo ho sóc una mica, però no tant com el meu germà. De totes maneres, a mi m’ha afectat el fet de tenir un restaurant a casa, perquè la majoria de cuiners són bastant llampats.

Què voleu dir?
—Tinc mil i una anècdotes. Un dels meus oncles és cuiner de tota la vida i és completament boig. L’he vist menjar-se les notes de la comanda perquè els clients havien arribat a les quatre de la tarda i ell estava fins als collons de cuinar [riu].

Deixem la cuina. Entre osonencs, quant d’odi sentiu per Barcelona?
—No tinc odi per Barcelona. Això és un mite [riu]. Jo sempre dic que he intentat de viure a la ciutat i no me n’he sortit. Jo he nascut a Osona i per mi és casa i és on em sento còmode. Segurament és una limitació meva, eh? Sóc un animal molt simple. Com un gat que el canvies de pis i s’estressa. Necessito el contacte amb la natura. Tinc un ofici que és molt mental i això em fa sentir la necessitat de fer coses de veritat, és a dir, de fer servir les mans. Tenir l’hort, donar menjar a les cabres, remenar una mica la casa…

Difícil de fer a Barcelona.
—Costa molt de trobar [riu]. A Barcelona també és on he desenvolupat sempre el meu ofici i m’agrada tornar a la comarca, on tinc els amics de sempre, que no tenen res a veure amb la meva professió. Gent una mica normal.

Una mica normal?
—A Barcelona a vegades es creen uns cercles petits i endogàmics al voltant de la televisió i la ràdio, en què sembla que no existeixi res més. Per sort el món és molt més gran i divers.

Com us organitzeu, si heu de venir a Barcelona per fer teatre?
—Baixo amb cotxe tranquil·lament fins a un punt concret del Vallès, que els tècnics i jo hem denominat ‘la droga’. És un polígon darrere del Brico Depot [Parets del Vallès], on sospitem que només es deu passar droga. Hi deixem un cotxe i venim tots plegats amb un de sol.

I on aparqueu?
—Doncs… ahir vam estar de xamba i vam aparcar en zona de càrrega i descarrega, que és lliure a partir de les vuit. Si no cap a sota la plaça de Catalunya.

Això és una bona cleca…
—Quinze o vint euros cada vegada.

Ara sempre que podeu treballeu d’Osona estant, no?
—Ho intento. Ara a Barcelona només hi baixo el dimarts, per anar a l”Està passant’, tret de quan faig teatre. Miro de treballar des d’Osona i amb gent de la comarca també per descentralitzar la producció audiovisual, perquè sembla que no ets ningú si no treballes a Barcelona. El ‘Bricoheroes’, per exemple, és tot rodat en una masia de Gurb on tenim les oficines. Ho vam enregistrar a l’estiu i va ser una mica com unes colònies. Em costa d’imaginar un ambient millor per a fer un format tan basat en la improvisació.

Per què heu decidit de representar una obra de teatre com El gallardo español?
—La idea surt perquè som en un context de repressió i persecució d’idees. I amb el director, en Joan Roura, ens vam imaginar que arribarà un moment, segurament no gaire llunyà, que a Catalunya si vols fer teatre només es podran representar clàssics de la literatura espanyola que vindran imposats per la Moncloa. En aquest context, vam decidir de fer El gallardo español perquè així evitem que ens censurin res.

Com es desenvolupa l’obra?
—Es fa El gallardo español

Però la funció comença quan l’obra ja s’ha acabat.
—Sí, però si la gent ve d’hora encara poden veure alguna cosa [riu].

D’hora, què voleu dir?
—D’hora vull dir l’hora que s’ha d’anar als llocs, que és d’hora [riu]. Si vas al teatre i l’obra és a les nou. A dos quart de nou hi has de ser.

I després què?
—Llavors es fa un col·loqui, que és una cosa que s’ha posat molt de moda, i que amb el director també teníem ganes d’explotar. Ara se’n fan molts i sembla que a la gent li agrada molt preguntar. Als actors no sé si els agrada tant.

I del públic què me’n dieu?
—Bé, bé, sempre hi ha preguntes.

No se us ha allargat mai? Avui l’obra comença a una hora criminal…
—Dos quarts d’onze. Això és la magnífica Barcelona. Quan fem gira per Catalunya anem a hores més normals. Però aquí, com que la cultura està com està, i aquest teatre [el Club Capitol] en principi ha de tancar al juny, doncs es fan programacions dobles i triples perquè quadrin els comptes. Nosaltres actuem a dos quarts d’onze perquè abans ho fa en David Guapo. Això és així. És la manera que han trobat de sobreviure.

Què creieu que pensaria Miguel de Cervantes del vostre espectacle?
—Cervantes…

Si és que ens podem posar dins el cap d’una persona que fa quatre-cents quatre anys que és morta…
—Diuen que era un home bastant llampat, però no sé si acabaria d’entendre l’espectacle…

Hi ha qui insinua que escrivia i parlava català…
—I Colom també era català i nosaltres ho hem descobert tot en general [riu]. Però crec que li agradaria l’espectacle perquè té un vessant provocador.

Personalment, com veieu el moment político-judicial?
—Amb ràbia i impotència, perquè hi ha una gent que hi ha perdut molt i que són tancats a la presó injustament. I després provo d’imaginar-me un futur, però no ho acabo de veure clar. En part perquè tenim una classe política molt mediocre. Quan ens van fotre la gent a la presó sabien molt bé què feien. Era ben certa aquella frase de Soraya Sáenz de Santamaría dient que havien escapçat els líders de l’independentisme. Ara crec que el moviment està bastant orfe de lideratges. En la política no es pot generalitzar mai, però crec que hi predomina la mediocritat, sobretot quan veus uns certs espectacles al parlament. A vegades penses: qui hagués nascut a Madrid… Potser estaríem més bé.

De debò?
—Home, si ja hi neixes… Jo ara ja sé què és ser català, i si em fan ser espanyol de cop i volta sí que m’emprenyaria. Però si ja hi neixes és diferent [riu].

Us veig una mica pessimista.
—Tenim un problema, tenim uns partits polítics que fa molts anys que existeixen i que al meu entendre són el nostre Íbex 35. A més, a la seva manera, són segurament algunes de les empreses més grans de Catalunya. Han de mantenir tanta gent, tants càrrecs de confiança, tantes diputacions, tants consells comarcals i tantes merdes d’aquestes que fins que no desaparegui tot, no crec que puguem fer res de profit.

Cal foc nou?
—Crec que hauríem de ser prou valents per a enviar tota aquesta gent a l’atur i fer foc nou. La situació actual requereix inventiva, fer alguna una cosa nova, però anem amb marcs antics. Ara, jo simplement faig teatre, no vull ser opinant polític, que ja en sobren en aquest país.

Tenint en compte el context de repressió i censura, què us sembla la denúncia de la fiscalia contra els vostres companys de ‘Està passant’?
—No ho entenc, sincerament. No entenc que et denunciïn per un gag que compara els Mossos amb gossos.

Gossos d’Esquadra és una cosa que s’ha dit tota la vida…
—Sí. I a part, no sé, els gossos tampoc no tenen res de dolent per ells mateixos, no?

Diuen que és el millor amic de l’home.
—Exacte [riu]. Jo en tinc tres. Per sort no tinc tres mossos a casa. Però em sembla que hi ha una malaltia persecutòria. Per què? No ho sé. No sé si es deu a la falta d’autoestima o a alguna altra cosa. A mi em poden comparar amb el que vulguin. Crec que no denunciaria mai ningú fins que no m’apunyalessin o no em fessin alguna cosa que pensés: ‘Aquest malparit s’ha passat, ha estat a punt de matar-me.’ Però hi insisteixo, jo només faig teatre.

Quan feu humor us condiciona l’altaveu que feu servir? No és igual el Club Capitol que TV3.
—Sempre dic que els límits de l’humor te’ls marca una mica el públic a qui et dirigeixes. Jo sé que a teatre la gent està més predisposada perquè han pagat una entrada per veure’m. A TV3, en canvi, el públic no el conec tant. De totes maneres, no em preocupa gaire si ofenc o no, perquè si no no podria ni treballar. La setmana passada a ‘Bricoheroes’ vam fer befa de la mort d’en Carles Sabater i efectivament es van ofendre uns quants groupies.

Ah, sí?
—Sí, vaig rebre missatges per Instagram i Twitter de gent ofesa que em deien: ‘Amb en Carles Sabater no t’hi fiquis.’ A ‘Bricoheroes’, precisament, hem criticat a moltíssima més gent abans que ell i no s’ha queixat ningú. Però quan es toca una cosa tan nostra… Recordo un missatge que deia: ‘Hòstia, Peyu, em sorprèn molt de tu, a més a més, sent d’on ets.’ Què passa? Que com que sóc d’Osona no puc fer broma de Carles Sabater? I de la gent del Vallès Oriental sí? On és límit?

En aquest cas sembla que el límit és Aiguafreda…
—I llavors vénen amb la cantarella, ell és mort i no es pot defensar… També ho és l’Amy Winehouse, que apareix al mateix gag, i no s’ha queixat ningú. La provocació i que algú es pugui ofendre és una cosa que va amb l’ofici.

Dins el món del teatre, ambicioneu res? Actuar en algun escenari o amb algú en concret?
—M’agradaria, i de fet ho tinc en perspectiva, fer un dia una comèdia on es barregessin humoristes i grans actors de Catalunya. Però el que ambiciono realment és que això serveixi per a situar la comèdia a la mateixa categoria que el drama, perquè sembla que els que fem humor juguem sempre en una lliga inferior.

Què us semblen la nova fornada d’humoristes que han agafat ressò sobretot a les xarxes socials?
—Molt bé. Hi ha gent molt bona i amb molt de talent. Però jo en general –en general, eh?, dic en general, i després et dic que no s’ha de generalitzar mai– trobo a faltar una mica que de professionalització de l’ofici.

Què voleu dir?
—Nosaltres hi dediquem moltes hores i molts diners. I no entenc això d’anar a un local de Barcelona a provar text. Que pot anar bé per agafar rodatge? Segurament. Però no conec cap ofici on puguis anar a provar coses. No he vist mai un mecànic obrir un taller abans d’estudiar mecànica, simplement perquè vol provar de reparar cotxes durant tres mesos. Suposo que són maneres de treballar, però nosaltres el rodatge el fem amb amics, amb assajos oberts… i el producte no l’ensenyem fins que no el tenim enllestit. Crec que és el més racional i la millor manera de dignificar la professió.

Qui us agrada d’aquesta nova fornada?
—N’hi ha molts de bons. En Joel Díaz, per exemple, em sembla boníssim. El reportatge que fa a l’APM, jo seria incapaç de fer-lo. La barra que té i com se’n surt en situacions que a mi personalment em violenten molt. És tot mèrit. En Magí de l”Està passant’ també té una mena d’humor que em sembla sensacional.

Creieu que ara és més fàcil de triomfar?
—No. Les xarxes socials donen més visibilitat, però l’espectador també té centenars de milers de coses més on posar els ulls i l’atenció. No crec que els sigui més senzill. Crec que la gent que acaba destacant en aquest ofici ho fa al marge de les possibilitats de difusió. Al final, com sempre, la millor arma continua essent el contingut. Si ets bo, ets bo, no et calen community managers que et diguin com fer viral el teu material.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.