Pere Ortega: “El 30% de les inversions de l’estat van dedicades a armes. Això ens hauria de mobilitzar”

El pressupost en defensa del govern espanyol ha augmentat notablement, enguany, però encara és més alt que no expliquen. És la conclusió a què ha arribat l‘informe del Centre Delàs d’aquest desembre, titulat “El colossal augment del pressupost militar de l’estat el 2023. El mite del 2% del PIB en defensa ja està superat”. Segons que explica aquest centre d’estudis per la pau, la despesa real en defensa serà més del doble del pressupost que s’ha assignat al ministeri, perquè moltes despeses que en realitat també són militars s’assignen a altres ministeris i, a més, sempre s’acaba liquidant molt més que no es pressuposta.

En parlem amb Pere Ortega, coordinador i un dels autors de l’informe, a més d’investigador i president honorífic del centre. Desgrana aquestes xifres i denuncia que un pressupost presentat públicament com a social acabi destinant tants diners a defensa, un àmbit que no té res a veure amb l’economia productiva, diu.

—Enguany, el pressupost del Ministeri de Defensa espanyol ha augmentat d’un 26% a l’estat. Però en l’informe del Centre Delàs dieu que l’augment general en defensa és molt més gran. Com s’explica?
—Això ha passat sempre i a molts països. Als governs no els agrada que la població sàpiga que inverteixen molt en despesa militar i noves armes i reparteixen algunes de les despeses en altres ministeris. L’OTAN recomana de comptabilitzar com a despesa militar aquelles despeses repartides també en altres ministeris per saber la despesa real dels estats membres. La primera cosa que observem és que tot allò que es considera despeses socials militars a l’estat és a la Seguretat Social. Si derivat de la professió militar hi ha una despesa social, també s’ha de comptar com a despesa militar. També les de les pensions i dels militars que passen a la reserva i continuen cobrant.

—També tenen una mútua militar especial.
—Sí, la tenen els militars i també queda fora del Ministeri de Defensa. Igual com en queda fora la despesa de la Guàrdia Civil, que és un cos paramilitar amb funcions militars i que es regeix per la disciplina militar. Salvaguarden costes i fronteres, per exemple. I n’hi ha de més clares que tenen intenció d’amagar-se: les ajudes que es donen en R+D per a noves armes i que anteriorment sortien del Ministeri de Defensa ara surten del Ministeri d’Indústria. Això cada any supera els mil milions.

—A l’informe també destaqueu que a final d’any es liquida molt més que no es pressuposta.
—En el cas de defensa, cada any es gasten molts més diners que no havien aprovat. Passa cada any amb més de mil milions. Hi ha partides subvalorades, les missions militars a l’exterior tenen un pressupost ínfim i durant l’any s’hi van afegint crèdits extraordinaris. Enguany la despesa militar de defensa és de 12.827 milions, però comptabilitzant-ho tot són 27.617 milions, més del doble. Això és un escàndol. Pedro Sánchez es va comprometre que el 2029 arribaríem al 2% del PIB en defensa. Però ells compten només el Ministeri de Defensa, no totes aquestes partides. Comptant totes les partides, enguany ja arribaríem al 2,17%. Sense comptar-les, som en l’1,2%.

—Expliqueu que s’acostuma a posar aquest 2% com a objectiu, però que això no té cap base. Per què?
—No hi ha cap investigació que digui que la despesa militar d’un país ha de ser l’1%, el 5% o el 20% del PIB. Depèn de cada país, de com perceben la seguretat i els enemics que tenen. Andorra no té ni exèrcit perquè sap que no li serviria per a una població tan petita. Si considerem que l’estat espanyol no té enemics i que ningú no pot atacar pel nord d’Espanya perquè dins la Unió Europea ha desaparegut la possibilitat d’una guerra, i si només hem de contribuir a la pau mundial enviant 2.000 o 3.000 soldats a les missions, segurament no necessitem un exèrcit tan potent. El 2% és un invent dels Estats Units, que té la intenció que comprem més armes. No és un augment destinat a pagar els salaris, sinó a l’adquisició de noves armes. El principal fabricant és els Estats Units i el principal client, Europa. Es pressiona els països de l’OTAN perquè gastem més perquè saben que els comprarem més armes.

—Amb la guerra d’Ucraïna, aquest argument sembla que s’ha enfortit, sembla més difícil discutir l’adequació d’augmentar els recursos en defensa.
—Sí, és cert que ho ha enverinat tot en política exterior i relacions diplomàtiques, però a Espanya no representa una despesa superior militar, perquè no hi participem directament. Les poques armes que hi hem enviat són pagades per la Unió Europea, amb un fons que diuen que és per fomentar la pau. Tot plegat és una excusa. El pressupost en sanitat ha augmentat d’un 6,5%, en educació d’un 6,1%, en drets socials, d’un 17%. És el pressupost més social des de la transició, però és que el pressupost de defensa és el que més augmenta! Un 26%. Això desmunta la idea que tenim d’un pressupost social. El Ministeri de Defensa consumeix uns recursos que van en detriment del benestar i de l’economia que crea riquesa.

—Des del punt de vista econòmic, insistiu que les armes no creen riquesa. Com ho explicaríeu?
—Les armes no circulen pel mercat, la gent no pot anar a comprar-se un tanc, un submarí o un avió de combat. I les armes al mercat europeu estan restringides. Si no hi ha mercat, no tenen valor social, només en tenen els productes que circulen al mercat. Les armes només les compren els estats. Només un 2% o un 3% arriben a mans privades, a grups guerrillers o màfies. Els estats, per comprar armes, s’han d’endeutar. I si s’endeuten, crearan dèficit fiscal i inflació. És un àmbit que no crea economia real, que és la productiva, la que crea productes socials.

—Els partidaris d’aquesta despesa argumenten que es creen llocs de feina.
—És fals. Alguns premis Nobel d’Economia han fet estudis que demostren que, per cada lloc de feina que es crea en la indústria militar, se’n poden crear entre tres i cinc en la indústria civil, i de més qualitat. Per fabricar armes necessites injectar molts recursos en recerca, perquè competim amb altres països. El 2022, només per ajudar les empreses a crear noves armes, es van dedicar 708 milions. Enguany se’n dedicaran 1.600. És un augment del 126%, no ha passat enlloc. Dediquem més recursos a investigació en l’àmbit militar que en altres àmbits. És una vergonya i s’ha de denunciar. Enguany destinarem més de 7.742 milions en inversions en noves armes. Sense comptar les inversions que s’envien a les autonomies, el 30% de totes les inversions que fa l’estat van dedicades a armes. Tres euros de cada deu són per a adquirir noves armes. Això ens hauria de mobilitzar. La guerra d’Ucraïna fa témer que hi hagi una guerra amb Rússia, però aquest no és el camí.

—Quin hauria de ser?
—Amb diferències, anem retrocedint a les etapes de la guerra freda, amb possibilitat de guerra nuclear. Hauríem de caminar en el sentit contrari: buscar una sortida al conflicte mitjançant un alto-el-foc, la via diplomàtica per a buscar uns acords de pau. Tots els conflictes armats del món acaben així. Per què hem d’esperar més? Però en la cimera de l’OTAN el focus es va posar molt en la Xina. Es va dir que desestabilitzava el món i li tenen por perquè es convertirà en la primera potència econòmica. Els Estats Units volen competir i ho faran pressionant militarment, desplegant el seu potencial al sud-est asiàtic, fent que l’OTAN dirigeixi la mirada cap aquí. Això és tornar a entrar en un conflicte entre blocs, i ho corrobora aquest augment de la despesa militar.

—Quant al conflicte, sovint es parla del dret d’Ucraïna de defensar-se.
—La culpa de la guerra d’Ucraïna la té Rússia, no la vull eximir, i tothom té dret de defensar-se. Però la guerra és el millor camí per a aconseguir la pau? No. La responsabilitat recau majoritàriament en Rússia, però no s’ha tingut en compte la qüestió del dret d’autodeterminació. La majoria de la població del Donbass i Crimea és pro-russa, la guerra va començar el 2014, allò que per a uns va ser una revolució i per a uns altres va ser un cop d’estat. I aquelles comunitats que eren de majoria pro-russa van dir que no volien ser en aquell règim que pretenia d’entrar a l’OTAN i la Unió Europea. Si estem d’acord amb el dret d’autodeterminació, hi tenien dret. Rússia els va ajudar militarment, però Kíiv també va enviar-hi el seu exèrcit. El 2022 Rússia envaeix després d’unes negociacions prèvies que no es tenen en compte. Si s’haguessin portat d’una altra manera potser la guerra s’hauria pogut evitar.

—Però qui comença la guerra és Rússia.
—Per això dic que la responsabilitat més gran és seva, i Putin és el criminal que ha començat una guerra menyspreant el dret internacional, però els altres tenen responsabilitat. Per tant, és hora que negociïn i busquin la solució. Borrell diu que l’única manera d’acabar la guerra és derrotant Rússia, però és impossible, perquè Putin té l’arma nuclear i està disposat a utilitzar-la. Els ministres d’Afers Exteriors no entenen que s’han d’iniciar unes negociacions que aturin la possibilitat de guerra nuclear. Tenim dues amenaces per a la vida de les persones: la possibilitat d’una guerra nuclear –que hi serà mentre no es prohibeixin les armes nuclears i desapareguin– i el canvi climàtic. Segur que en deu mesos en la guerra d’Ucraïna hi ha hagut més contaminació que totes les emissions d’Europa juntes.