Ofèlia Carbonell: “Internet fa que una autora tan important com Sally Rooney acabi reduïda a una estètica”

Fa poc més d’un any i mig que Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) va publicar Fusta i resina (Brunzits), el seu debut literari, tot i que ja fa temps que escriu columnes i articles a diferents mitjans. Qui la segueix sap que, a part de ser una de les components del reeixit pòdcast Gent de merda, també és comunicadora cultural i influenciadora sobre qüestions d’estètica i cosmètica. Ara, Carbonell ha unit dues de les seves grans afeccions, l’escriptura i la cosmètica, i n’ha escrit un assaig breu però profund que formula i intenta de respondre preguntes com ara: què és la bellesa i la feminitat per a una generació que ha crescut amb el feminisme digital? Hi ha un cànon de bellesa específicament català en l’era de les xarxes i la globalització? Ha existit mai? Com afecta avui la nostra cultura la manera en què triem presentar-nos al món? En aquesta entrevista, doncs, parlem de Les catalanes no es pinten (Pòrtic Edicions).

—Un dels primers records que tinc d’Ofèlia Carbonell són els vostres vídeos de maquillatge al YouTube del Canal Malaia.
—[Riu.] Feia molt temps que consumia aquesta mena de vídeos de maquillatge a internet i volia imitar-ho, però no m’hi atrevia. Quan va néixer el projecte del Canal Malaia va ser l’excusa per a dir: “D’acord, no ho faig sola, m’empara un paraigua de gent.” Però aleshores vaig trobar-me que, quan volia fer aquests vídeos, sentia que havia d’incloure també una part teòrica que jo havia vist en vídeos que es diuen “vídeo-assaigs”. Allà ja vaig veure la meva primera contradicció: consumia i gaudia molt el món de la cosmètica, però quan l’havia de reproduir tenia crítiques interioritzades. Això em servia per a plantejar-me si només em passava amb els vídeos o si realment podia apoderar-me amb el maquillatge, si realment era una cosa que naixia de mi.

—Aquestes contradiccions, que serveixen de punt de partida del llibre, han augmentat a mesura que us heu convertit en una figura pública?
—Completament. Recordo repetir els vídeos dues, tres, quatre vegades, perquè no em veia bé. És clar, fer els vídeos i editar-los… És que veus la teva cara tota l’estona! Hi ha una cosa de clavar-te un punyal a tu mateix i de comparar-te constantment. De fet, una de les coses que crec que ens passa a totes les que fem coses de comunicació és allò que ha explicat algun cop l’Anna Polo, que la qüestió física i de pressió estètica a vegades et coarta de triar què comparteixes o què no. És un rotllo. Tens unes xarxes socials en què abans posaves fotografies de gatets i del cafè, i ara és només promoció constant i la teva cara. Dius: “No m’agrada aquesta cara que faig, no em representa…” Et tornes una mica boja. De fet, no vull veure cap foto de les que em feu fins que no surti l’entrevista [riu].

—Fins i tot alguna vegada he llegit a alguna influenciadora que se sentia dissociada quan es veia a les fotografies de les seves xarxes socials. Us passa?
—Per mi és diferent l’Ofèlia que veig al mirall de la que veig a les fotos. A vegades m’ho prenc com si em disfressés. Sembla una cosa molt tòxica, però en el fons, pensar que hi ha diverses Ofèlies m’ha ajudat més que no pas pensar que sóc una i que sempre he de sortir igual de guapa que a la meva millor foto d’Instagram. M’agrada pensar que quan estic a casa i porto ulleres sóc jo fora del focus. Després, si vull, ja em faré les filigranes que vulgui. M’ajuda a pensar que hi ha una intencionalitat i no un deure.

—Ho resumiu molt bé en aquesta frase del llibre: “Quan em miro al mirall em reconec, però mai em sento meva del tot.”
—Sí, però això em passa ara, quan ja tinc una edat. A quinze anys, no hauria pogut pensar-ho. Ara puc dir: “Quina mala cara!” o “Hòstia, que lletja”, i no em sap greu. Tinc tanta impermanència a la imatge de mi mateixa que l’hi he donat la volta i ja ho sóc tot. És igual, sóc així.

—El llibre es defineix com “una investigació millennial sobre bellesa i feminitat a la Catalunya contemporània”. Per què és important, aquest component generacional?
—Perquè parlo d’un període temporal molt concret que és el que ha viscut la meva generació. No som nadius digitals, però tot això es formava. No hi havia Instagram, però hi havia MySpace, Fotolog, etc. El factor generacional té molt a veure amb quins canvis he absorbit dins el feminisme. Mentre creixia, hi va haver el #GamerGate, després el #MeToo. Es començava a parlar de la mirada masculina, de quin espai ocupaven les dones, etc. És una cosa molt específica dels meus anys formatius, de quan vaig ser adolescent, i això havia de quedar reflectit al llibre, perquè el que ha viscut algú més jove o més gran que jo és diferent. Ara, també t’he de dir que he agafat una mica de mania a les etiquetes generacionals: d’una banda, sí que té un interès concret, perquè em serveix per a delimitar temporalment i explicar d’on vénen les coses que vull explicar, però, d’una altra banda, em fan urticària.

—Parlem del títol: Les catalanes no es pinten. Quan penso en Ofèlia Carbonell, penso en un gran perfilador d’ulls negre. Jo, en canvi, pràcticament no em maquillo mai. Si això és extrapolable a la societat, per què s’afirma que les catalanes no ens pintem? A què respon aquesta observació?
—Surt d’aquest joc que es fa a internet de “estetitzar-ho” tot: tot es converteix en una icona i en un collage de Pinterest. M’adonava que els últims anys tot són estètiques: coquette, clean girl, estil francès, estil californià… Un dia, navegant per les xarxes, vaig trobar-me observant les comunitats d’expatriats perquè em fan gràcia i perquè és divertit veure com et veuen des de fora. El cas és que em sortien molts comentaris que deien que els sorprenia que a Catalunya hi havia un estil “bohemi”. Comentaven que s’havien hagut de treure les pestanyes postisses, que ja no s’injectaven [bòtox] per no quedar tan estranyes entre les altres mares de l’escola dels seus fills… Coses d’aquestes. I, és clar, em semblava curiós perquè justament allò que m’agradava de la moda i l’estètica era aquesta part d’identitat, però, alhora, tots els meus referents havien estat anglosaxons, especialment dels Estats Units i el Regne Unit –potser perquè en aquella època no hi havia tants referents en català. Em preguntava: “Aquí hi és, aquesta qüestió d’identitat?” Amb qüestions com ara la gastronomia ho tenim claríssim, però, hi ha un cànon estètic català? Vaig començar a pensar com eren els interessos romàntics dels films i sèries catalans, els anuncis d’Estrella Damm, etc., i, paral·lelament, vaig voler investigar què passava abans de la guerra i la dictadura.

—I què vau trobar?
—Vaig topar amb la revista la Dona Catalana, dels anys vint i trenta, que era una mena de Cosmopolitan en català. Això era el món de la meva àvia! Ara té noranta-cinc anys, i sempre s’ha definit com “una dona presumida”. Sempre ha tingut el seu tocador, els seus pintallavis, es cosia ella mateixa les bruses… Per mi, la meva àvia era radicalment diferent del que trobava a internet quan buscava “estètica de noia catalana”. Vaig posar-me a investigar com s’havia retratat l’estètica en la literatura, el noucentisme… Volia buscar si aquesta base cultural o teòrica casava amb això que fan avui les catalanes.

—Vós també vau créixer essent “una nena presumida”. En quin moment recordeu prendre consciència de què volia dir?
—M’encantaven les princeses Disney, les Barbies, vaig tornar-me boja quan van sortir les Bratz, m’encantava la Marinera Lluna… Totes aquestes coses boniques em fascinaven. M’encantava tot això i, alhora, vaig lluitar amb les nenes de la meva classe perquè hi hagués una lliga de futbol femení entre escoles. Vull dir: volia anar de princesa, però de princesa guerrera. M’agradava molt la Bella Dorment i la Ventafocs, però per carnestoltes volia anar de Princesa Leia perquè tenia una pistola. L’expressió de gènere no és només d’estètica i hi havia coses que em molestaven.

—Al llibre en parleu amb aquesta dicotomia entre coses que són “bones” i coses que són “dolentes”.
—M’agradaven els vestits i, alhora, jugava a Bola de drac. No entenia ben bé per què havies de ser una cosa o una altra. Als mitjans encara hi havia molts arquetips tancats de com havia de ser una nena i com havia de ser un nen. Fins i tot, vaig voler canviar radicalment: vaig voler-me tallar els cabells i deixar de portar vestits, però com que també m’enfadava si em deien que semblava un nen, vaig demanar que em fessin arracades, perquè fins aleshores no m’havien fet el forat.

—Precisament, la vostra mare defensava aquesta llibertat i anava una mica en contra d’aquests rols de gènere. Quina relació teníeu, en aquest aspecte?
—Ella pensava: “Com pot ser que, a mi que em van obligar a tot això i que jo he lluitat per desprendre-me’n, ara em surti una filla que faci tot el contrari?” Ara, si per Nadal jo volia una Barbie, me la comprava. No em negava res ni tampoc em llançava els vídeos de princeses. Però sí que es preguntava per què m’interessaven tant aquestes coses que per a ella havien estat una obligació. Sempre li hauré d’estar agraïda, perquè vaig entrar en aquest món de l’obsessió per la bellesa i la cosmètica precisament perquè una veu maternal m’havia format i m’havia dit: “Recorda que el teu valor no és el teu físic, que tens una veu i un lloc al món”, i que s’havia preocupat que tingués llibres al voltant, que tingués referents. L’obsessió era possible perquè tenia el suport d’una mare de la segona onada feminista que m’havia pogut dir totes aquestes coses.

—Aquesta dicotomia comença a desdibuixar-se a partir del 2000. Per què, què passa aleshores?
—Entro a internet molt d’hora. En aquell moment, no hi havia la pressió de les xarxes socials que hi ha ara: no hi havia la tecnologia dels filtres, l’algorisme estava molt poc refinat, etc., però sí que hi havia aquesta cosa que si et creaves el teu espai a internet, t’havies de definir: “Hola, jo sóc això i sóc aquestes coses.” Fer això a l’adolescència és molt difícil: primer, perquè és molt complicat no deixar-te influenciar per tots els estímuls i, segon, perquè a internet tot és molt descontextualitzat. Pot ser un lloc una mica perillós. Per mi era molt divertit per a explorar estètiques. A la meva època, hi havia l’escena emo, pop-punk, els cabells de colors, els ulls pintats d’una certa manera… Es començaven a desdibuixar les qüestions de gènere. Però alhora topes amb un influx d’imatge que poden esquerdar la teva autoestima.

—És en aquest moment, quan sou adolescent, que preneu consciència de la lletjor. Com va ser la vostra relació amb la bellesa i el cos en aquesta edat?
—No hi tornaria per res del món! Comences a buscar qui ets, a entendre idees més complexes i a veure patrons al teu voltant. Això vol dir que comences a identificar qui es valora menys i qui més. I, mentre tot això passa, és quan comença a canviar-te el cos, la cara… Deixes de ser una nena i et converteixes en dona en molts nivells. Recordo anys de molta inseguretat –i això que, en el fons, sóc bastant normativa: no he patit racisme, no he patit grassofòbia… Però tot és muntat d’una manera perquè sempre et trobis alguna cosa i t’acabis fent patir a tu mateixa. No és que vulguis assemblar-te a un model concret, és que persegueixes una cosa que no saps exactament què és i, com que no hi arribes mai, sempre et falles.

—D’adolescent us adoneu que no solament heu de seguir un estàndard de bellesa, sinó que heu de representar una idea d’atractiu. Quina diferència hi ha?
—És que els estàndards de bellesa canvien molt i de manera molt ràpida, ara més que mai. Ara mires films dels vuitanta o els noranta i les cares que hi veus ja no les trobes. O, per exemple, fa només cinc anys la tendència era un cos com el de les Kardashian, molt voluptuós, i ara tornem a la primesa extrema i tots els articles parlen de l’Ozempic [marca comercial de la semaglutida, un medicament antidiabètic i contra l’obesitat]. Per mi no és un cànon concret, sinó que el que se’t demana és una mostra de disciplina i de capacitat de seguir unes normes que van canviant. És una capacitat que pot ser de coneixement –saber què és moda o no–, però també pot ser econòmic –tenir els diners per a comprar-te els productes cosmètics que són moda. El que es valora no és tenir els llavis d’una manera, sinó haver tingut la voluntat d’anar a fer-te’ls.

—De fet, abans, dur bòtox era una manera de mostrar l’estatus social. Però ara aquests tractaments estètics són bastant econòmics, més o menys tothom pot accedir-hi. La bellesa ha deixat de ser un factor de classe?
—Es transforma, però en la bellesa encara hi ha un factor de classe molt fort. Històricament, el cànon de bellesa femení estava molt influït per la mirada masculina i hi havia una qüestió de misogínia molt forta. Tanmateix, ara també hi ha una qüestió de classe i demostració de poder. Entrem en codis que potser no són igual de desxifrables en clau d’objectificació i masclisme, però que sí que són ostentacions constants de poder. Són senyals que qui és dins aquest món els sap identificar i dir: “D’acord, aquesta persona sap què es porta i s’ho pot permetre, per tant, és una persona de primera.”

—Hem passat de la mirada masculina de Laura Mulvey a la mirada del seguidor de Mar Vallverdú?
—Molts cops fem coses pensant en com seran percebudes a les xarxes socials, i això va des de com ens fem la foto a la roba que ens posem i, fins i tot, podria extrapolar-se al món literari: surt el nou llibre de Sally Rooney i tothom penja la foto que ja té el llibre independentment de si li agradarà o no, o de si en farà una crítica o no. Internet fa que una autora tan important com Sally Rooney acabi reduïda a una estètica i un collage de Pinterest.

—Un dels moments que m’ha cridat més l’atenció del llibre és quan dieu que hi ha hagut moments de la vida en què no heu pogut parlar de maquillatge en la vostra llengua. Què implica, això?
—D’adolescent començo a interessar-me per això des del món anglosaxó, i m’adono que en català no hi ha publicacions, no hi ha hagut mai etiquetatge en català de cosmètica, a les botigues és molt difícil que t’atenguin en català i ara, fins i tot, que t’atenguin en castellà… Tot és molt enfocat a un públic anglosaxó. Em trobava que volia parlar de maquillatge i no sabia com dir les coses, no acabo de trobar traduccions. Quan feia els vídeos al Canal Malaia m’ho inventava. Alhora, no tinc les paraules per anar a la botiga i demanar allò que vull. És un tema que s’ha menystingut des de l’àmbit cultural. Tot aquest temps he seguit un munt d’escriptores nord-americanes i angleses que teoritzen sobre la bellesa des d’un punt de vista feminista i investiguen una teoria filosòfica i estètica de la cosmètica i la bellesa. Parlen de com canvien les tendències estètiques i què diu això del nostre moment social i cultural. Hi ha un punt sociològic molt interessant que no he trobat mai en la meva llengua. En canvi, als anys vint i trenta sí que havien existit! Eren revistes que no només et deien quina crema comprar, sinó que t’explicaven l’última moda de París i, al costat, hi havia uns Jocs Florals. Hi havia un interès cultural. Potser ara creiem que és un tema frívol?

—Podria ser que tingués a veure amb la baixa autoestima nacional?
—Bé, és que som una cultura que ha estat molt qüestionada fins al punt de dir que és inventada o que no té valor. Durant els últims vint anys –que de mica en mica hi ha hagut una revifada nacional i que s’han repensat molts temes de la catalanitat a partir de la contemporaneïtat–, crec que hi ha hagut una mica d’angúnia al voltant de temes que restessin validesa a la qüestió de la identitat catalana. És normal, com que el català ha estat una llengua qüestionada i perseguida i no s’ha reconegut mai, ha portat a necessitar reivindicar-se amb coses fermes i inqüestionables. Abans de la guerra civil espanyola, hi havia una idea de Barcelona de ciutat de l’avantguarda industrial i culturalment, però també de glamur. Hi havia molts clubs, molt moviment de jazz… Competia directament amb París i Nova York!

—Al llibre feu servir el verb “decorar”, en lloc de “maquillar” o “arreglar”, per exemple. En un món sense patriarcat, creieu que continuaríem maquillant-nos com a acte artístic?
—Jo crec que sí, però segurament seria diferent. Potser seria una expressió de classe i poder. En el desig de voler decorar una cosa, hi ha la voluntat de voler enaltir-la, expressar alguna mena de poder, que pot ser tòxic o no.