Ofèlia Carbonell: “M’he sentit impostora en la música i en l’escriptura”

“Sóc prou bona per a viure’n?”, “Em fa prou feliç per malviure’n?”. Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) en el seu primer llibre es fa totes aquelles preguntes que sovint sorgeixen al voltant de la idea de vocació i de la frustració que apareix quan no es pot viure de la feina somiada o quan la feina somiada no és allò que semblava. La novel·la Fusta i resina (Columna) és la seva particular carta de comiat al món de la música, un dol individual que es desgrana capítol a capítol i que alhora esdevé col·lectiu. Un relat concret sobre una violinista que podria ser també el de molts joves amb professions boniques, però precàries. Tot plegat, en aquesta Barcelona de lloguers impossibles i coloms desorientats que contrasta amb l’esplendor que veuen els turistes.

—La Laia, la protagonista de la vostra novel·la, és violinista. Fa poc que ha acabat la carrera, però en el món de la música no li va gaire bé i té l’opció d’agafar un altre camí laboral. Per què heu volgut parlar d’aquest dilema?
—Feia temps que em rondaven les idees d’èxit i fracàs, i el moment d’impàs de situar-te en el món laboral m’interessava. És el primer fracàs real a què ens podem enfrontar. Abans et poden trencar el cor o coses per l’estil, però el fracàs amb totes les lletres va molt lligat a la part laboral i econòmica. És una galleda d’aigua freda, sobretot en les carreres més vocacionals i artístiques. No va malament a tothom, no genera una crisi a tothom, però sí que veus que no és com t’esperaves, que les peces que havies fabricat mentre estudiaves no acaben d’encaixar en el món laboral i has de reconstruir-te.

—En el vostre cas, vau estudiar per ser violoncel·lista i ara us dediqueu a l’escriptura i la comunicació. Dieu que no és una novel·la autobiogràfica, però que sí que és autoficció.
—El rerefons sí que és molt meu, però les situacions i els personatges són inventats, no retrato ningú. No vaig haver de prendre mai aquesta decisió, m’hi vaig anar trobant. Volia ficcionar com hauria estat prendre-la. El que sent la protagonista són coses que jo sentia quan m’imaginava aquesta decisió, que sentia quan estudiava, després…

—Fracàs, èxit, vocació. Com els enteneu ara, després d’haver deixat la música?
—En la carrera t’ensenyen a ser instrumentista solista, però després no podem ser tots solistes. Has de fer les paus amb la idea que no seràs allò per què t’has preparat durant anys i mirar quines coses t’ha aportat aquesta formació. No t’ho pares a pensar fins que no comences a tenir les primeres feines o fins que no veus com li va a algun company o fins i tot a algun influencer de la música a xarxes. I no t’ho admets verbalment del tot fins que no decideixes d’anar per una altra banda. Fins aleshores, sempre et dius: “Si estudio una hora més”, “Si en comptes d’anar al gimnàs em poso a fer escales”… Vaig canviar la meva idea d’èxit i fracàs quan vaig dir-me que jo ja era fora del món de la música.

—Per què?
—Deixes de desitjar de ser dins i l’èxit passa a ser una altra cosa. Per exemple, vaig adonar-me que premia menys les dents a la nit o vaig redescobrir unes altres aficions. No em vaig voler marcar una idea d’èxit molt concreta com la que tenia: “Si no faig això, m’haurà anat fatal.” Tot és molt líquid, cada vegada costa més tenir una situació estable i, per tant, és compassió amb nosaltres mateixos permetre’ns ser una mica líquids també amb allò que volem fer.

—Sembla que sovint la idea de vocació refusa aquesta flexibilitat i remet a una visió essencialista, a una espècie de crida o inclinació que té una persona cap a alguna cosa i que és pràcticament única. Potser recorda fins i tot a algunes idees sobre l’amor romàntic…
—Sí, tot i que segur que existeixen casos de gent que no podria fer cap més cosa que la que fa. Deixar una carrera que t’agrada, en aquest cas la música, se sent bastant com trencar una relació. Passes una mena de dol, durant una època et fa angúnia veure concerts, deixes grups d’amics… Hi pot haver vocacions, però poden ser successives, n’hi pot haver més d’una a la vegada. O pot ser fora del món laboral, com ara mantenir el jardí bonic. Però ho acabem traduint tot en productivitat i diners. Per això el més pràctic és que trobem una vocació, que és igual a carrera, que és igual a feina, que és igual a sou.

—“Em pregunto si el meu desig no va ser tan fort com el dels altres.” Us han fet sentir culpables idees com aquesta?
—Em passava mentre estudiava, sobretot perquè en el món de la música hi ha aquesta idea de sacrifici que es tradueix a veure qui estudia més hores, qui renuncia a més coses, qui dorm menys… És ben vist dir que tens una tendinitis horrible d’estudiar. També hi ha el factor del talent, que no es pot mesurar. Hi ha aquest “misteri” que ens fa pensar que potser som nosaltres, que potser podríem fer alguna cosa més… Potser el meu company de pis després de classe mira entrevistes de pianistes mentre jo faig cerveses! Hi ha molta culpa, també perquè s’incentiva una mica pel model de formació de la música clàssica.

—És un món especialment tòxic amb això?
—Volia mostrar també la part maca, si no, no hi hauríem estat. Però sí que en l’educació musical del segle XX es va crear una cultura força tòxica, del sacrifici i el patiment. Hi havia la idea del professor-pare i que un professor molt bo pot ser agressiu. També passa en el món de l’esport o de la dansa, però la música té una part mig mística i de bohèmia. No et tiren cadires com a Whiplash, però sí que he vist llançar partitures a terra o comentaris com ara “amb aquest nivell no et faig la classe”, i després marxar… No és exclusiu ni dels professors que he vist ni del meu conservatori, és un cercle viciós d’una cultura educativa que ve de segles enrere, també marcat per la idea de geni. Expliquem als nens que Beethoven podia tenir mal caràcter perquè era un geni… També crec que tot això canvia i la gent vol fer-ho diferent, parlo de fa cinc anys o deu.

—Fallem també en com ensenyem la música als infants?
—Sovint es planteja com una manera d’omplir una hora d’esbarjo, però és l’aprenentatge d’un llenguatge nou que pot ser molt frustrant. Si hi vas una hora setmanal i després desconnectes, sense un compromís més enllà, no funciona. Les escoles es volen adaptar a la comoditat dels pares perquè cada vegada hi ha més competència, més extraescolars… Hi ha escoles que fan classes de mitja hora en què tan sols es poden fer jocs, però en què s’ha de fer sentir al nen que ho fa bé, classes d’instrument amb quatre nens alhora… És difícil. Hi ha escoles, especialment privades i petites, que a vegades no fan contracte als professors i proven de fer de l’educació musical una cosa que demanes per Glovo: còmoda, ràpida, amb molts nens apuntats… Tot i que també hi ha molta gent que ho fa bé.

—Tornant a la qüestió de la vocació, però fora de la música, dieu que la generació anterior va haver de superar els mites romàntics de Disney i els mil·lennistes haurem de superar la idea de perseguir el nostre somni tant sí com no. Potser totes dues coses s’han de superar…
—Sí, però quan era petita ja es començaven a fer princeses Disney diferents, com ara Mulan i Pocahontas, tot i que és cert que els 2000 van ser molt tòxics amb l’amor. Però en un determinat moment, Disney i unes altres empreses van començar a fer històries de nens que persegueixen i compleixen els seus somnis: una nena que s’apunta a concursos de surf d’amagat perquè no li deixen i triomfa. Té la part maca d’esforçar-te pel que t’agrada, però això va passar en paral·lel a la bombolla de titulitis: “El més important és que tinguis una carrera.” Ara tenim una generació sobretitulada, que acumula grau, postgrau, màster i doctorat, però a la qual costa trobar feina estable i en bones condicions.

—Les xarxes han empitjorat aquest relat?
—Totalment. A partir del 2015, amb el boom dels influencers, veiem que hi ha gent que en treu rèdit econòmic i ens comencen a barrejar el món laboral amb el de l’oci. La gent no penja només el cafè que es pren, també l’article que ha publicat, el concert que farà o les vacances que es pot permetre. Es crea aquesta mena de fenomen en què totes les xarxes són com una mena de currículum o de LinkedIn. La fotografia amb els amics és al costat de la que pretenem que convenci algú perquè ens contracti. Això crea un altre problema d’autoestima. Veus com companys de professió a qui tot va bé i t’hi compares, tal com fas amb la qüestió estètica.

—Les xarxes us han servit molt per a donar-vos a conèixer. Com ha estat el procés de passar de la música a l’escriptura?
—Sempre he escrit i mentre estudiava tenia un bloc. Vaig començar a escriure columnes i crítiques musicals mentre feia la carrera. Hi va haver un moment en què vaig veure que ja no em podia presentar com a músic i vaig prendre consciència que el que feia era escriure. Crec que no escriuria com escric si no hagués fet música. En la música hi ha una anàlisi de les peces que és semblant a l’anàlisi literària i sintàctica. Aprens a connectar-ho amb la part que ve de dins, intentar interpretar què volia transmetre l’autor analitzant les harmonies i les frases. Ho he relacionat amb el ritme de l’escriptura, amb quina paraula trio i quina no… Igual que en una partitura una frase fa dos cops i al tercer explota, quan escrius pots fer frase curta, frase curta, frase llarga.

—Heu tingut la síndrome de la impostora en algun moment?
—Sí, el que passa és que m’he sentit impostora en tots dos llocs, música i escriptura. Quan feia música pensava que no era prou bona i no feia prou concerts, i em feia molta impressió dir-me música. Ara que escric també penso que no he fet prou. El millor és que no m’importi, potser em sentiré impostora a tot arreu. Últimament he preferit delegar: pensar que ja és escrit i que la gent decideixi. Si no, al final no faríem res… A partir de comentaris a Twitter sí que vaig entrar en l’espiral de pensar per què he escrit això, com ho explico… Però tothom fa coses tota l’estona. Escric, però també llegeixo, i es crea una gran conversa. Tiro la pilota a aquesta conversa i si algú la rep, bé, si no, no passa res.

—Creieu que hi ha més prejudicis pel fet que tingueu molts seguidors a xarxes?
—És inevitable. La dinàmica d’internet mateixa t’empeny a tenir coses a dir tota l’estona de manera molt ràpida. Sí que a vegades veus que es gestionen malament recursos, que en segons quins espais sembla que tot vagi per contactes, que hi ha un joc de les cadires en què no pots jugar mai… Però crec que algunes coses es diuen sense saber qui sóc. Ja sé que un llibre és diferent, però fa anys que publico articles i crec que se’n desprèn una vocació literària, és més el meu estil. No escric com un periodista perquè no tinc la formació i no ho he pretès mai.

—El llibre forma part de Brunzits, col·lecció editada per Juliana Canet, que recull veus que feia temps que sonàveu de fons i teníeu coses a dir. Vivim un moment en què les veus que no tenien espai al corrent majoritari, especialment joves i dones, apareixen per unes altres bandes?
—Hi ha un esclat cultural de continguts en català. També passa amb la música, i la gent té moltes ganes d’acollir-ho. No és com quan la Bad Gyal feia un vídeo en català el 2015 i hi havia comentaris de gent rient. També ha aparegut gent jove, articulistes en diferents digitals, molts creadors de contingut a TikTok… O en llibres: Júlia Bacardit, Anna Pazos, Andrea Genovart… És maco perquè ha passat gairebé sense adonar-nos-en, després d’anys de picar pedra. Vam estar un temps parlant molt de què s’havia de fer, però a poc a poc s’han fet coses.

—Ara que sou en el món de l’escriptura i la comunicació, expliqueu que us costa molt de dir que no a propostes laborals. Som en un moment de qüestionar una mica més la romantització de la precarietat, però alhora autoexplotar-nos?
—Totalment. Tenim molt assumit que si diem que no, potser no ens tornen a trucar o perdem contactes. El fet d’haver convertit la qüestió laboral en la nostra persona ha fet que fer coses tota l’estona i estar molt cansats sigui una manera de sentir-nos realitzats. I ens premiem per aquest cansament amb unes vacances a Grècia, després de tot l’any matant-nos. També és supervivència: fer el màxim de factures perquè d’aquí a un any se t’acaba el contracte i no saps com estaran els lloguers. Ens hem agafat a la febre de fer el màxim perquè som constantment a l’abisme.

—De fet, retrateu la Barcelona de la precarietat i dels expats que fan pujar el preu del lloguer.
—Hi ha un capítol en què el propietari els puja el lloguer, i això sí que em va passar, de vuit-cents a mil dos-cents d’un dia per l’altre. Em vaig mudar a l’Eixample i ara pago menys, tot perquè el barri es va omplir de gent que ve deu mesos i que té un sou alt que cobra de França o Anglaterra.

—També sentiu aquesta enveja de la protagonista, que no pot veure Barcelona amb els ulls del qui ve de fora?
—Quan estudiava em relacionava amb gent que venia de fora a estudiar música. Vivien en una bombolla, envoltats només de guiris i sense assumir que tu podies ser d’aquí, sempre em deien: “D’on ets?” Concebien que tothom que era a Barcelona hi era temporalment, per passar-s’ho molt bé i anar-se’n. I n’estan enamorats! Sentia entre enveja, ràbia i pena.

—Són dues ciutats diferents.
—No es toquen, gairebé. Se’m feia estrany que poguessin tenir aquesta vivència tan intensa sense tenir contacte amb la gent que viu aquí. Si vinguessin, s’enamoressin i fessin la típica publicació amb paraules en català i el pa amb tomàquet, faria gràcia. Pensaria que els agrada allò que és meu. Però vénen i els encanta molt alguna cosa que no hi té res a veure. Hem de conviure en un mateix espai sense poder-me ni sentir afalagada, sense sentir cap mena de poder cultural.

—Acabo demanant-vos per una sensació amb què segurament moltes ens sentim identificades a vegades: “El feminisme m’ha deixat més preocupacions que llibertats.” Quines són aquestes preocupacions?
—Quan hi vaig entrar en contacte em va passar això que ho comences a veure a tot arreu, també en tu mateixa: les contradiccions, les coses que no canvien encara que et sàpigues els mantres… “Per què no he vist venir aquest maltractador psicològic?”, “Si l’aspecte no m’ha d’importar, com és que avui m’he sentit lletja?”. Amb la voluntat de voler fer-ho bé tot i de ser hiperconscient, que és molt de la nostra generació, t’acabes fent un embolic i culpant-te.

—Dieu que en aquests moments ja hem treballat una mica més el tema de la pressió estètica, però no tant la pressió en el món laboral.
—Sobre el tema estètic s’ha fet molta campanya aquests darrers deu anys i no som en una cultura tan tòxica com la dels 2000. Si més no en parlem, però en el món laboral hi ha temes que no tenim ben resolts, tics inconscients sobre com percebem les dones que ocupen espai. Sembla que sigui més fàcil criticar una noia que fa un pòdcast o un llibre. És molt inconscient, però sembla que quan veiem una dona en l’espai públic, sobretot si és jove, alguna cosa ens faci ràbia. Encara busquem aquesta validació de l’opinió general masculina, procurem ser la més professional per a ser incriticable, perquè es buscaran coses per criticar-nos.