Mercè Arànega: “Ja que paguem tanta seguretat social, com a mínim que ens atenguin en la mort, hòstia!”

“Què hi ha després de la mort?” és una pregunta que tothom s’ha fet alguna vegada. A Mesures extraordinàries, la nova comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso, en tenen una resposta que poques vegades es posa sobre la taula: despeses. Després de la mort, hi ha despeses. I què passa, si no es pot pagar un enterrament? Si ja és prou difícil pagar-se la vida, com hem de tenir diners per a pagar-nos la mort? Totes aquestes qüestions es plantegen en clau d’humor negre en aquesta obra de teatre protagonitzada per Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau, que es podrà veure al Teatre Borràs de Barcelona fins el 13 de juliol, i que hi tornarà del 2 al 21 de setembre. És una obra basada en el segon escrit a quatre mans entre Marfà i Alonso, Instruccions per enterrar un pare, un text que va quedar estroncat per la pandèmia i que ara han volgut revifar per a donar-li una segona vida.

L’obra denuncia quant costa morir-se. També parla de la dignitat. Del llegat que ens deixen els nostres pares i com els tornem allò que ens han donat. Dels rituals, de la importància que tenen per a la societat i com cohesionen les famílies, siguin com siguin. Una reflexió amb humor sobre la mort, sobre les diferències entre joves i grans a l’hora d’encarar-la i sobre la importància d’acomiadar-se. En parlem amb l’actriu Mercè Arànega, que en aquesta ocasió interpreta la dona del mort.

—Sembla que parlar de la mort és un tabú. Amb aquesta obra ho feu, i ho feu amb humor. Una combinació que a vegades sembla impossible…
—Bé, és que en aquest obra tampoc és que sigui tabú parlar-ne. El tabú real és que no hi ha diners per a enterrar l’avi. El mort volia un funeral al tanatori, amb parlaments, música, flors… Però el meu personatge, que és la seva dona, no sap que no hi ha diners per a fer-ho.

—La mort s’emporta els éssers estimats i els diners.
—És clar, també hi ha una part de crítica, perquè morir-se és molt car. En el cas de l’obra, en demanen uns vuit mil euros, i no els tenim.

—Per tant, ser enterrat dignament és qüestió de privilegi i de classe?
—Suposo que sí. Mira, la meva mare sempre deia: “Ha vingut el de cobrar els morts”, que és el que pagues cada mes. I l’altre dia, en una entrevista que vaig fer, un deia que pagaven només sis euros el mes. Això vol dir que el dia de la veritat, les flors aniran a part, i tot anirà a part. És a dir, que els sis euros només serviran per a dir: “Hola, venim a dir-li que és mort.”

—La mort és un negoci?
—Hi ha un negoci molt gran darrere de la mort, molt gran.

—Penseu que els enterraments haurien de ser un servei públic?
—Sí, i la incineració també. És que dius: “D’acord, doncs que m’incinerin”, però és que incinerar-te també val tres mil euros, eh? És una cosa que haurien de fer els governs. No som al Primer Món? Ja que paguem tanta seguretat social i que no ens atenen bé, com a mínim, que ens atenguin en la mort, hòstia! Si paguem seguretat social, que hi entri l’enterrament!

—Un dels temes que també toca l’obra és la part del ritual, poder-se acomiadar i poder triar com fer-ho: seguir les tradicions de sempre en contraposició a noves maneres de fer…
—Exacte. Hi ha un moment de l’obra en què la meva néta explica un ritual que es fa a Nova Zelanda i Austràlia, que són clubs on vas a fer-te el teu taüt. Vas allà a passar la tarda i et construeixes la caixa amb fusta, la decores, la pintes… Et fas el teu taüt. És una altra manera de fer. Però aquí, encara que tu et fessis el teu taüt, tota la resta t’ho han de fer els altres…

—Potser els joves estem més oberts a aquestes noves maneres de fer els rituals perquè tenim molta més desvinculació amb la religió que generacions anteriors?
—Ara podem triar, però encara que no vulguis capellà –i en aquesta obra ho diem clar, que no en volem–, al tanatori hi has d’anar igualment. A enterrar-te, hi has d’anar igual. A incinerar-te, hi has d’anar igual. Siguis ateu, agnòstic… És igual. Fixa’t que moltes de les cerimònies que es fan ara són laiques, i ve un senyor que en molts casos és un actor, et truca i et demana com era el mort, què li agradava i què no… I amb això fa de mestre de cerimònies i parla del mort com si el conegués de tota la vida. Déu n’hi do, eh?

—Totes les famílies volen una cosa especial, però per a ells acaba essent una cerimònia més, com totes les altres.
—Exacte. L’única cosa diferent és que no hi ha missa, però tota la resta és igual, i en lloc de cantar “La vall del riu vermell” canten una altra cançó, llegeixen un altre poema en comptes d’un de Miquel Martí i Pol… Però d’aquí no surts. O bé ho fas com nosaltres, que no direm com acaba…

—Hi heu pensat gaire, com us agradaria que us enterressin?
—Jo no pago ni morts ni res. No sé què faran amb mi. És que, un cop morta, m’és igual, que facin el que vulguin. El que hem de celebrar és la vida. A mi m’agrada molt com ho fan en altres llocs del món: amb més alegria, no pas amb aquest dolor!

—Com és que no us preocupa? És que no us fa por la mort, i per això no hi penseu gaire?
—Em fa ràbia haver-me de morir, perquè la vida és meravellosa, i és l’únic que tenim. Té moments molt difícils i hi ha moments molt tristos, però és l’únic que tenim. Per tant, em fa ràbia haver de deixar aquest món, perquè no n’hi ha cap altre. Però por… El que em fa por és el moment abans de morir-me: si patiré, si perdré les meves capacitats, si estaré sola… Tot això em fa por, però la mort, no. La mort no pot fer por, perquè tu ja no hi ets. Llevat que sigui veritat que després de la mort hi hagi alguna cosa…

—Ho creieu, això?
—No, no hi crec, però per si de cas em porto bé [riu].

—Hi ha gent que quan es fa gran comença a anar a missa, per si de cas…
—Em sembla que aquestes religions, encara que et portis bé, amb tot el que passa pel món… La gent es porta bé i li passen coses molt lletges!

—Amb l’edat, quan veiem la mort més a prop, canviem d’hàbits? Vaig llegir que vau deixar de fumar…
—Sí, però hi he tornat. És horrorós, estic tan enfadada amb mi mateixa! No t’ho pots ni imaginar… Vaig passat vuit mesos o nou sense fumar. Vaig fer allò que tothom diu que no s’ha de fer, però que tots hi caiem. No tenia ànsia de fumar, però un dia vaig anar a dinar amb unes amigues a Palma. Vam anar a un restaurant a la vora de la mar, vam fer una paella, un vinet… N’hi havia que fumaven i vaig dir: “Va, només un, perquè em ve de gust”. No sé si va ser un i al vespre un altre o l’endemà tres, però ja va estar, he tornat a fer-ho. És un vici, com l’alcohol o les drogues. I l’única manera de no tornar-hi és no tocar-lo més.