Mercè Arànega: “Vinc d’una família que es va exiliar, sóc molt conscient de què significa el feixisme”

  • Entrevista a l'actriu Mercè Arànega, que interpreta el monòleg 'Instruccions per fer-se feixista' a la Villarroel

VilaWeb
Txell Partal
28.07.2023 - 21:40
Actualització: 28.07.2023 - 21:54

Fins el 13 d’agost, Mercè Arànega s’interpreta a ella mateixa convertida en una feixista a la Villarroel. L’actriu ofereix un monòleg que vol fer reflexionar els espectadors. Basat en un assaig de Michela Murgia, Instruccions per fer-se feixista és tota una provocació. Un text sobre la perillosa propagació dels populismes en les nostres societats. Una obra que vol denunciar l’onada creixent de feixisme que viu Europa. Això sí, tot explicat amb ironia, cosa que no evita que l’espectador, quan surt de veure l’obra, comenci un procés de reflexió per a mirar quines actituds feixistes té. Perquè, en el fons, tots tenim comportaments feixistes en el nostre dia a dia, i per aturar-ho, cal ser-ne conscients. “Busquem que la gent reflexioni sobre allò que fa. Que quan surti de l’obra, parli de tot plegat, que miri en què pot haver fallat.”

Abans de votar tothom hauria de passar una prova d’intel·ligència. Aquesta és una de les primeres frases que dieu a l’obra. Tots l’hem poguda dir alguna vegada.
—Tu creus? No ho crec. És molt fatxa, aquesta frase. Qui posa els límits? On els poses? És que depèn del color amb què ho miris, un dirà que uns no estan preparats i un altre dirà que sí, és clar. Però és veritat que la primera cosa que et surt és dir: “La gent imbècil no hauria de votar”.

Durant l’obra hi ha moltes frases que fan pensar que, en un moment donat de ràbia, les podríem dir…
—La frase és una trampa. A l’obra juguem a desemmascarar totes aquestes frases i actituds, que semblen tan normals, tan quotidianes, però en realitat, si hi burxes una mica, hi ha un missatge molt bèstia. Ells només t’ensenyen la part més amable o la part que tots diríem. Per exemple, quan et diuen: “És que la democràcia no serveix perquè és cara. Has de pagar diputats, senadors, autonomies… En una dictadura només n’has de pagar un”. I dius, home, sí! Però a canvi de què? I així amb tot. Te’n diuen totes les coses bones, però no el peatge que has de pagar. I és la teva llibertat individual…

Malgrat que l’obra explica una realitat tan complicada, l’espectador riu molt. I hi ha un moment que penses, un moment, ric de tot això, però és que tot això passa a la vida real.
—Certament. L’altre dia, algú em va dir que riem de por, en realitat. Michela Murgia, l’autora de l’assaig en què ens hem inspirat per fer l’obra, diu en el llibre: Fins aquí hem rigut. Ens hem pensat que ells són allà i nosaltres aquí. I que demà tornarem tots a lloc. Però no, això ha de servir per a alguna cosa. Ha de servir per a adonar-nos del que fem i com ho fem. Des d’un teatre no puc parar el feixisme. És evident. Qui ho pensi és ximple. Però sí que podem fer que cadascú reflexioni sobre què hi ha de feixista en un mateix. Quantes actituds tenim que són xenòfobes o que són despectives cap a gèneres i maneres de viure, sexuals o familiars… Quanta gent ha fet comentaris com ara: “Oh! La van violar, és una putada. Però és que anava ensenyant el cul.” I què? Com si vol anar despullada pel carrer! Segurament, si ens analitzem, tots hem tingut alguna d’aquestes actituds, alguna vegada. I en l’obra volem tractar això, però amb molt d’humor, perquè si no, no entra.

Hi ha un moment que dieu que ser feixista és més fàcil que muntar un moble de l’Ikea. I, en canvi, ser demòcrata cansa.
—És que ser demòcrata és molt cansat i desagraït. Sempre has d’estar nedant a contracorrent. Ser demòcrata vol dir que has de formar part de la societat, que has de formar part de la política, que has d’opinar, que potser has de discutir amb el veí… És a dir, has de prendre part en una sèrie de debats, t’has de mullar. En canvi, si no depèn de tu, tu no has de fer res, és molt fàcil. Els altres ho faran per tu, els altres decidiran què menges, què no menges, quina roba et poses, si cuides els nens o te’n vas a treballar… És més fàcil! Però, és clar, té unes conseqüències, tot plegat.

Com dèieu, l’obra vol fer reflexionar sobre les actituds que tenim. Per això, abans d’entrar, els espectadors poden fer una prova per veure quin nivell de feixisme tenen. Alguns espectadors s’emporten sorpreses.
—Van venir uns amics meus abans-d’ahir i van treure un sis i un set. No eren al tercer nivell, però sí al segon. Ja no eren un zero. I els va sorprendre, és clar! També és veritat que hi ha un parell de preguntes que són una miqueta trampa. Busquen que la gent reflexioni sobre allò que fa. Que quan surti de l’obra, parli de tot plegat, que miri en què pot haver fallat.

En aquesta obra, us interpreteu a vós mateixa, però fent de feixista…
—A veure, no és la Mercè Arànega essent feixista, és la Mercè Arànega interpretant una dona que és feixista. En Miquel Gorriz, director de l’obra, va tenir la idea. Això em permet de dir el text amb humor i ironia. Si em poso a la pell d’una feixista, he de dir totes aquestes coses des de la serietat. Però així no s’ho menja ningú, és molt feixuc. En canvi, si ho faig com la Mercè interpretant una que és feixista, em permet de fer-ho des d’una mirada irònica. Puc jugar des d’un altre lloc. També puc jugar molt més amb el públic, puc interactuar-hi molt més. Però sí, costa dir segons quines coses. Sobretot tenint en compte que jo, de feixista, no en tinc res, és clar.

I m’imagino que, venint d’una família que es va haver d’exiliar a l’Argentina i amb un pare que va ser en camps de concentració, dir segons quines coses encara deu costar més…
—I tant! Tinc aquest passat, vinc d’una família que es va exiliar, que era pobra. I no només això que has dit, el primer marit de la meva mare el van matar durant la guerra. És el que vaig viure a casa sempre. I, per tant, sóc molt conscient de què significa el feixisme. Sé què significa el feixisme econòmic, el feixisme de llibertat, el feixisme també assassí, és a dir, tots, els conec tots. I per això, malgrat que costa dir certes coses, a la vegada també tinc moltes ganes de dir-les, perquè sé què significa i el dolor que pot comportar per a molta gent.

Us fa patir el jovent, que no té aquests records? En un moment de l’obra surt aquest tema…
—I tant, els joves són un terreny aplanat. L’altre dia sentia a la ràdio que es veu que hi ha no sé quin partit que ha agafat tiktokers i els paga diners perquè vagin introduint missatges feixistes. I ho fa gent amb més de 500.000 seguidors. Aquests nanos no en tenen ni idea, del que diuen. Ho fan només per diners, no saben ni què van escampant pel món. El problema és que això va calant a la gent jove que els segueix. De manera dissimulada van entrant totes aquestes consignes. És dur, tot plegat. Però avui estem molt més contents que la setmana passada, amb els resultats de Vox.

Fins a quin punt us ha marcat el fet de venir d’una família de pares exiliats?
—M’ha marcat per ser d’un pensament lliure. Molt d’esquerres, però sobretot molt lliure. Quan parlo de lliure, parlo de la llibertat individual, de la llibertat de pensament, de lectura, de moviment, d’escollir gènere, d’escollir religió… Em sembla que la llibertat és això. És la decisió personal que tu prens, cap on vols anar i cap on no. Va unit a la responsabilitat. Quan tenia catorze anys, a mi ja em deixaven sortir. Sóc del 1957, i l’any setanta, amb només catorze anys, ja me’n vaig anar amb sis nois de cap de setmana. En aquella època, això era impensable. Però la meva mare tenia confiança en la meva responsabilitat. M’han educat en la responsabilitat. M’han educat molt bé, en aquest sentit. No he tingut fills, no els he pogut transmetre tot això, però ho intento colar en els fills dels meus amics.

I en el teatre també, oi?
—Sí, és clar, però no sempre, a mi també m’encanta fer comèdia. El teatre no ha de ser sempre polític, o una eina d’ensenyament. Pot ser divertiment, també.

Ara tocarà ser més reivindicatiu en el teatre?
—Ara toca ser reivindicatiu a tot arreu, noia. Toca alçar la veu a tot arreu perquè el que passa és molt fort. Que posin un torero com a conseller de Cultura és demencial. Que eliminin revistes com Cavall Fort a Borriana és demencial. O que no projectin una pel·lícula de Pixar perquè dues noies es fan un petó… Passen unes coses que no tenen nom. Per tant, no és la responsabilitat només de la gent del teatre, sinó que és responsabilitat de la societat. S’ha d’alçar la veu.

Us preocupa que la cultura visqui una època de censura?
Evidentment que em preocupa. Però ara sembla que s’ha pogut frenar una mica. Encara que hi ha alguns llocs on no s’ha arribat a temps, perquè en les municipals i autonòmiques ja van entrar a les institucions, com és el cas del País Valencià i les Illes. Allà ja aguanten certes prohibicions. Però ens hem deslliurat de tenir-los en el govern central, que llavors sí que hauria estat desastrós.

Ja ho veurem, això… Encara es poden repetir les eleccions.
No, home, no crec que torni a haver-hi eleccions. Haurien d’estar molt bojos, tots plegats. Jo no sóc del PSOE, i m’és igual dir-ho. No els he votat, he votat l’esquerra. Però crec que se’ls ha de deixar que governin. Per descomptat, cal demanar-los coses a canvi, tot el que es vulgui. Però no es pot donar ni una mica perquè governi PP i Vox. Sóc independentista, però frenem-los, si us plau!

Quan vau començar a treballar en l’obra no era previst que s’estrenés en plena campanya electoral i amb el tema tan candent.
No, vam començar-hi a treballar ara fa tres anys, quan Vox havia crescut tant en les eleccions del 2019. Vam creure que havíem de fer alguna cosa. Però quan al desembre vam estrenar l’obra al Temporada Alta, tampoc no ens podíem imaginar que seríem on som ara.

Canviant de tema, la setmana passada parlava amb Mont Plans de com n’és, de difícil, que donin papers quan una actriu es fa gran. Però veig que vós no pareu…
De feina, n’he tinguda quasi sempre. Sí que és veritat que els papers que t’arriben després d’una certa edat són papers molt secundaris. És la dona de fer feines, l’àvia de no sé qui, la que ajuda no sé qui, la cuidadora de no sé qui, la cuinera de no sé on… I, en canvi, els homes, a la nostra edat, són el director de l’hospital, el cap de comissaria, el cap d’estudis de l’institut… Per tant, feina en tinc, ara, paper de protagonista, la meitat. Els papers protagonistes són per a les noies joves. Amb els homes això no passa. Es veu que els homes no es fan grans. I nosaltres, en canvi, un cop passem els cinquanta sembla que no valem res.

I no ha canviat, això? Actualment feu un paper protagonista.
Sí, però faig un monòleg que me l’he buscat jo, conjuntament amb el Miquel.

Per tant, les dones us heu de buscar més la vida.
Sí, però jo no me la buscaré, tampoc… Sóc gran, estic jubilada. Passa que és com si no ho estigués, de jubilada, perquè continuo treballant. Enguany no pararé de treballar. Fins el juny de l’any que ve no paro, només tinc dues setmanes de vacances.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any