Marta Vives: “Com seria conèixer la nostra mare a l’edat que tenim ara?”

Tens la força de les coses (Ara Llibres) és el darrer llibre de la periodista de Catalunya Ràdio Marta Vives. En quatre històries diferents, però alhora amb certa relació les unes amb les altres, parla de les amistats trobades, aquelles que apareixen de manera més o menys abrupta, que potser no tenen gaire a veure amb un mateix, però que acaben esdevenint un vincle íntim, profund i sincer. Li va passar una cosa semblant amb la lingüista Carme Junyent, que, a més, li va donar les claus i la força per a acabar de vertebrar l’obra. Parlem amb ella sobre tot el que hi gira al voltant: les amistats entre dones, temes com la memòria, la malaltia, la maternitat i la mort i, en definitiva, aquella mena d’històries quotidianes fascinants a què sovint no prestem prou atenció.

—El llibre es titula Tens la força de les coses. El títol d’alguna manera us el vau trobar, i va ser gràcies a Carme Junyent.
—Sí. Ella tenia una secció a El matí de Catalunya Ràdio i durant tres anys vam establir un vincle professional i personal. Era una persona apassionada i sàvia, no només de la llengua, també de la vida. M’agradava molt conversar amb ella, el seu sentit de l’humor, la seva contundència i tendresa… Era molt amiga dels seus amics i una boja enamorada de la ràdio. Tenia aquesta disfunció que li impedia de reconèixer les persones per la cara, però reconeixia molt les veus.

—Com us va comunicar la seva malaltia?
—Em va explicar que li havien diagnosticat una malaltia terminal i ella preveia que no duraria gaire de temps. Em va demanar si, en el seu funeral, jo podria llegir una carta, un comiat que m’enviarien els seus fills quan ja no hi fos. Li vaig dir que potser jo no era la persona adequada, que molta altra gent ho podria fer molt bé, i em va dir, “no em fallis”, amb aquella serietat. Li vaig dir, “ja ho veurem”, perquè aquestes coses que no vols que passin, penses que si les ajornes, potser no arriben. L’última conversa va ser a final d’agost i em va dir que m’enviaria el poema de Casasses “Tens la força de les coses que…”, que també volia que llegís al funeral.

—“Tens la força de les coses que cauen amb força, els llamps, les estrelles, els arbres, la veritat.”
—”I ets forta com les coses que pugen amb força, la mar, els volcans, els arbres, la veritat.” Li vaig dir: “Ostres, aquest poema ets tu!” Aquesta fortalesa i contundència, aquesta cosa explosiva i poderosa. Em va contestar: “I és més tu del que et penses.” Va morir al cap de poc i vaig complir la missió. Al cap d’un temps, treballava en el llibre i, com que la primera història passa davant de la mar i en la tercera hi ha arbres, em va venir al cap el vers de “la mar, els volcans, els arbres, la veritat”, que són els títols dels capítols. En la segona història no hi ha volcans, però les protagonistes me’ls recordaven, són unes dones brutals.

—És bonic que, sense ser-ne conscient, Junyent us donés la clau per a endreçar-ho tot. 
—La clau i la força. Aquest “no em fallis” també me l’he hagut de dir durant el procés. Escriure un llibre implica moltes hores i hi ha moments en què et preguntes si cal. Però sí que cal, aquestes històries s’havien d’explicar.

—D’on surten? Són històries novel·lades, però reals. 
—Pel que fa a la primera, vaig veure a Twitter una fotografia d’una dona en cadira de rodes mirant l’horitzó, davant la mar. El missatge deia: “Avui morirà per decisió pròpia la meva amiga, a causa d’una malaltia. Vola, [el seu nom] vola”. Li vaig posar un cor, això que fem per mostrar adhesió a desconeguts, com una abraçada. Al cap del temps volia escriure sobre persones que marquen un punt d’inflexió i vaig posar-me en contacte amb qui havia fet el tweet. Me’n va explicar la història: dues dones estrangeres que no es coneixen. Una té una malaltia terminal i l’altra una casa que lloga. Qui té la malaltia demana la casa a l’altra durant un mes per poder-se acomiadar. El vincle que creen durant aquest temps és molt fort i la malaltia, allò que les ha unides, passa a un quart pla.

—I d’on surt la segona història? 
—D’un club de lectura que vaig fer del Diguem-ne amor al sud de Catalunya. Vaig sopar amb una noia del club i les seves amigues. Em va cridar l’atenció la complicitat que tenien, vaig passar un cap de setmana amb elles i em van explicar la seva història. Una d’elles em va dir que acabava de morir una amiga seva, molt més gran que ella, estrangera, justament de la mateixa malaltia que la dona de la primera història. Dues històries explicaven el mateix en zones geogràfiques diferents.

—La tercera parteix d’una fotografia.
—Sí, que m’arriba, i en què es veuen tres persones. Alguna cosa em deia que m’agradaria ser una d’elles. M’hi vaig posar en contacte i em van explicar una història de dones que es troben per feina però s’acaben fent amigues. El pare d’una d’elles regala un arbre a una de les altres. És un cedre, l’arbre del Líban. Aquí hi he bolcat coses de la meva experiència i Beirut és la Txell Feixas, amiga meva. També volia parlar de quan tu, com a fill, passes de ser el cuidat a ser el cuidador. Una de les dones em va explicar que havia vist unes imatges de la seva mare acaronant-la de petita. Ella no era conscient d’haver-ho viscut. Som la memòria dels nostres pares, ells conserven moments amb nosaltres que desconeixem. Molts potser perden la memòria, però alhora són la nostra memòria.

—La paraula associada a la darrera història és la veritat.
—És la més abstracta, explicada com un conte. És una conversa entre una mare i una filla arran de la mort de l’amiga d’aquesta nena, de dotze anys. Ningú no pot donar resposta a uns fets així, però la mare li transmet que hi és. Diu: “Tinc els braços més grans que tu, els puc estendre, i aquí t’hi pots estendre tu, pots estendre la teva tristesa com si fossin llençols.” És el compendi dels altres, perquè la mare li diu: “Et trobaràs algú de qui et faràs amiga i li podràs explicar que vas tenir una amiga que amb dotze anys se’t va morir, i que li enviaves notes de veu amb l’esperança que contestés.” La veu és com la pell, ens identifica i fa presents.

—Què són les amistats trobades que heu volgut reflectir?
—La meva història amb la Carme Junyent no deixa de ser-ho: una amistat trobada entre dues persones que en principi no tenen res en comú, perquè són de generacions diferents, perquè pertanyen a mons diferents… I s’acaben conjugant, trobant en un espai recòndit, privilegiat, íntim, fora del judici extern. Les amistats entre dones estan sota el judici extern, com gairebé tot allò que fem. Mercè Rodoreda i Montserrat Roig havien parlat de les seves amigues en les seves obres. En el cas de Rodoreda, a les cartes amb Anna Murià. Deien que tenien una amistat assaonada.

—En quin sentit?
—Una amistat amb moltes capes, molta vida viscuda juntes. I també Montserrat Roig amb Montserrat Blanes. Blanes deia a Roig: “Tu ets la intel·lectual.” Eren molt diferents, però van conviure. Des de fora els deien: “Mira, les lesbianes”. Sempre aquest judici i dubte. La literatura ha parlat de l’amistat entre homes sense aquest judici de possibilitat de desig sexual. A certa edat, la complicitat amb unes altres dones, la busques més que mai. Són un mirall de les teves esquerdes i abismes. Com que emocionalment som més obertes i a certa edat no tenim vergonya d’explicar com ens sentim, és probable que trobem més correspondència amb dones. D’amistats literàries entre dones, no n’hi ha tantes, s’ha pensat que les històries de dones no interessaven.

—Tracteu temes com el càncer de mama, la violència masclista, la maternitat, el dol perinatal… Els temes “de dones” en cap cas no són menors.
—Sí, he parlat amb dones i han sortit sense anar-los a buscar, he transcrit la veritat. Després hi pots posar imatges, metàfores, paisatges… Però si parles amb les dones del teu entorn, sortiran aquests temes. També com ens definim en funció de la feina, com ens posicionem respecte de les nostres mares…

—Repetim rols?
—L’Emma, protagonista del primer relat, no es vol assemblar a la seva àvia, tot i que sent fascinació per ella. Acaba reproduint els seus gestos i mirada, però per antagonisme. En canvi, la Cinta, del segon relat, estableix un vincle diferent amb la mare quan té l’avortament. La psicòloga li diu que triï una persona, agafi un arbre i, amb aquella persona, acomiadi el fill. Ella tria els seus pares i la relació canvia. Intenta veure la seva mare com una amiga i fan gintònics. Com seria conèixer la nostra mare a l’edat que tenim ara? Això és el que em va fer pensar. Quina relació tindríem? Potser l’entendríem més i la descobriríem des d’una altra òptica.

—Alguns detalls de les històries són esfereïdors, però reals. Per exemple, una dona que ha de parir el seu fill mort mentre sent com una altra pareix a l’habitació del costat.
—Quan m’ho va explicar se’m va posar la pell de gallina. “Jo paria la mort i ella paria la vida.” No hi ha ningú que et sostingui? No hi pot haver un acompanyament? Has de posar-les l’una al costat de l’altra?

—També hi ha la història real d’un embaràs críptic. Com va ser?
—Ella no sabia que estava embarassada, sospitava que tenia un tumor. La prova d’embaràs que s’havia de fer va coincidir amb el 17-A i se’n va oblidar Fins que un dia, amb molt mal de cap, se’n va anar a l’hospital i li van dir que estava de part, d’una criatura morta. Però, finalment, era viva. Tenir fills no entrava en els seus plans. Quan va veure la seva filla no la va reconèixer com a tal, tenia un xoc enorme. Però sí que es va adonar que tots els nounats de la sala tenien un peluix, menys ella. L’única cosa que li va dir a la infermera va ser: “Ella no té peluix.” I la infermera li va respondre: “Que et preocupis perquè la teva no en té és un primer vincle.” Ella li ho va negar, però de matinada va tornar tota sola a veure-la i va dir: “Això és meu”.

—Són històries pràcticament sense homes.
—No perquè elles hi estiguin en contra, sinó perquè, quan els han passat coses bèsties, les qui eren allà eren les amigues. I no es jutgen. Hi ha un grup que són quatre dones molt diferents, però es respecten. Es coneixen els buits i les mancances, però els accepten. Les amigues són aquelles persones amb qui pots estar en silenci perfectament, i no passa res.

—Amb l’amor és diferent?
—Li exigim unes coses i entren en joc unes qüestions que en l’amistat no hi són. I no vol dir que siguis menys exigent amb els amics o que els hagis de cuidar menys, però és diferent. L’amor el tenim idealitzat i hi ha uns components que sembla que, si no hi són, tot trontolla.

—Hi ha unes normes. “Si no hi ha això, no és amor.”
—Correcte, i en els amics, no. Hem banalitzat la paraula amistat, però quan són de veritat, saps perfectament qui són.