Mari Pau Huguet: “Em sap greu no haver provat l’experiència de treballar a la Fox a Miami”

Entrevista a la periodista sobre la seva trajectòria i el moment actual, en què presenta la secció "Te'n recordes, Mari Pau?", del ‘Tot es mou’

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
27.05.2022 - 21:30
Actualització: 28.05.2022 - 07:43

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Mari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) va ser la reina dels magazins durant tants anys, que per a molts espectadors era gairebé part de la família. Va entrar a TV3 el 1986, a vint-i-tres anys, i va presentar programes diaris durant més de dues dècades. El 2011 va passar a treballar al Servei d’Atenció a l’Audiència, i ara combina aquesta feina amb la secció “Te’n recordes, Mari Pau? del Tot es mou i amb algun directe, com la darrera cavalcada de Reis.

Diu que troba a faltar presentar programes, però no guarda cap rancúnia a TV3, que assegura que és casa seva. De fet, ensenya cada racó de la televisió com si fos el seu pis i peta la xerrada amb tothom. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria i sobre el present. Continua riallera, propera i enèrgica, amb empenta per a encarar nous desafiaments dins la televisió i també fora, on cultiva la passió pels idiomes i pel teatre musical.

Vau estudiar Filologia Francesa i parleu moltes llengües. Com vau acabar en el món del periodisme?
—Més que parlar-les, les he estudiades: francès, anglès, alemany, italià, portuguès, rus i ara acabo tercer de xinès. Sempre m’ha fascinat el món de la comunicació. Al meu barri presentava les festes majors, m’agradava molt tenir un micròfon a la mà. Però no tenia gaires possibilitats de venir a Barcelona a estudiar. Periodisme a Lleida no existia i vaig apuntar-me a Filologia, que també m’agradava molt. Després vaig entrar a Ràdio Terra Ferma i em vaig presentar a les proves de TV3 només per provar i veure com era allò… Abans la ràdio i la televisió eren mons màgics i inaccessibles!

Alguna vegada heu dit que el vostre accent va tenir certa influència a l’hora de ser seleccionada.
—N’estic convençuda. Hi havia dos mil candidats i al final vam quedar una altra noia i jo, un moment terrible. Segur que ella també ho havia fet molt bé, però crec que el meu accent de Lleida va pesar molt. En aquell moment, a TV3 no se sentia, i va ser molt ben rebut. Em van demanar de mantenir-lo, tot i que de vegades me n’anava més cap al central. Quan vaig a Lleida els caps de setmana torno carregadíssima d’accent! [Riu.]

Com va ser el començament?
—A continuïtat, que és la prehistòria. Abans les televisions obrien i tancaven emissió, i posaven la carta d’ajust. Quan s’obria l’emissió, els conductors de continuïtat anunciàvem la programació. També presentàvem alguns concursos petits, cavalcades de Reis, especials en directe…

De seguida vau començar a presentar un magazín rere un altre: Mag Magazine, Com a casa, En directe Mari Pau… I vau guanyar molta popularitat. Com ho recordeu?
—En aquella època, només hi havia TVE i TV3, i els catalans estaven molt fidelitzats a TV3. La gent no mirava un programa, mirava la Mari Pau, el Salvador Alsius o la Mònica Huguet, era molt personificat. Ara és molt diferent, la gent mira un producte. Abans, la gent s’ho feia tot tan seu que una vegada vam convidar la Mercè Sampietro, quan feia de dolenta a Nissaga de poder, i una senyora va trucar molt enfadada: “Com podeu convidar aquesta filla de puta?” La gent es feia molt seu el producte, com si fossis a casa seva i formessis part de la família. Per Nadal la gent em trucava per convidar-me a dinar i fins i tot m’havien demanat que anés als casaments dels espectadors. Això és molt maco!

Us implicàveu molt en la feina.
—M’agrada molt treballar. Vivia a la televisió i tant me feia estar-m’hi vint hores. M’agrada molt aquesta feina i els directes, el fet de comunicar-me amb la gent. Si t’equivoques, tires milles com sigui, és la gràcia i el risc.

El vostre pitjor moment en directe va ser el de la bola de neu?
—No. Va ser una vegada que em vaig quedar en blanc al Com a casa. No recordava el càrrec del convidat, i era un conseller. No he fet servir mai teleprompter, ho memoritzo tot. Però és curiós les coses que fa el cervell: de cop i volta, quan havia de dir el càrrec de l’home, que no em sortia, vaig mirar el monitor i em vaig imaginar que es tallava l’emissió. No s’havia tallat, però suposo que m’ho vaig voler creure. Llavors vaig dir “Ai! Disculpin, s’ha tallat l’emissió.” El regidor m’anava dient que no s’havia tallat, però vaig guanyar uns segons per a recordar el càrrec de l’home. La bola de neu va ser només una anècdota. Ha aparegut gent que m’ha dit que van ser ells qui me la van tirar, jo crec que per fer el fatxenda. Sóc molt fredolica i vaig tenir la mala sort que em va caure per dins l’abric i em va baixar per l’esquena!

Durant anys, vau fer programes diaris en directe, com ara el Connexions, i algun d’enregistrat, com Bojos pel ball. Fins que el 2011 vau deixar de presentar el Tvist i no us vam veure més en pantalla. Què va passar?
—La idea era que jo passés a fer tardes, però finalment es va aturar tot. El Tvist havia de formar part d’Els matins d’en Josep Cuní, perquè era de la mateixa productora. La idea era que en Cuní es quedés aquest tros i que jo fes alguna cosa a la tarda. Però, finalment, en Cuní va marxar i el Tvist el va seguir l’Elisabet Carnicer. Ja era a les acaballes del contracte amb TV3 i després es va acabar tot, els Matins i el Tvist. Va entrar la fornada de gent més jove i potser van considerar que jo feia molts anys que hi era i em van aparcar una mica. A partir de llavors he fet cosetes, però res de l’altre món, en el sentit de programes.

De qui va ser la decisió?
—De la direcció de TV3 amb la productora. La direcció no és una sola persona, és el consell directiu. Està molt bé que es doni opció a la gent jove. També necessitem l’experiència de la gent d’abans, barrejada amb la dels joves. Les habilitats que tenen els joves, nosaltres no les tenim, però no em sento fora d’aquest món i no tinc la sensació de no saber treballar, també ens hem anat adaptant.

Imma Pedemonte comentava en una entrevista que creia que li havien posat una data de caducitat a l’hora de fer pantalla. Generalment, sembla que els homes no la tenen, aquesta data de caducitat, i els veiem presentar també quan són més grans. Heu tingut aquesta sensació?
—Sí que és veritat, i he tingut una mica aquesta sensació. Com les models, que hi ha un moment en què se’ls acaba la carrera a l’hora de desfilar, encara que després tenen altres opcions. Sí que penses que et surten arrugues i que la teva imatge va canviant. Però aquestes arrugues també són bagatge. El que no faré és començar-me a estirar, perquè és absurd. Accepto l’edat que tinc, no puc tornar a tenir la imatge dels vint-i-tres anys, és impossible, per moltes operacions que em fes. Penso que podem fer igualment pantalla i programes.

Cada vegada es reivindica més que falten dones més grans a la pantalla.
—Jo també ho crec. Alguna vegada ho vam comentar amb periodistes que havien anat a Amèrica a veure com funcionaven les televisions. Allà es valora molt l’experiència de la gent gran en informatius, perquè dóna credibilitat. Però és veritat que els joves ara són molt potents. Jo era innocent i no sabia res, ara arriben amb molt de material. Tot ha canviat molt. Ara a TV3 ve molta gent de productores, que fa un programa i se’n va, i no deixa pòsit.

Com era abans?
—Els qui hem estat aquí des del començament, hem fet una família. Sento TV3 com una segona casa, ho compartíem tot. Havia treballat algun Cap d’Any i gent que no treballava apareixia per la televisió i acabàvem a les set del matí fent una copa de cava. I he dormit al sofà del camerino moltes vegades, sobretot quan presentava el Bon dia, Catalunya, que entrava a les quatre. Si havia anat al teatre a la nit, m’hi quedava. Jo ja tenia despertador, però per si de cas, els companys de seguretat em trucaven al camerino, o fins i tot em portaven un cafè amb llet. Coses humanes que m’han deixat un record inesborrable, encara m’emociono.

Tot i això, no us heu arribat a enfadar mai per la decisió que es va prendre?
—No, ho vaig entomar molt bé. Quan presentava, era conscient que les coses s’acaben, i em mentalitzava, com un futbolista. No hi ha res etern. La cosa que més greu em sabia no era no sortir en pantalla, sinó no poder fer un producte que consistís a comunicar-me amb la gent. Vaig passar a fer una feina més administrativa, i no hi estic acostumada. És el Servei d’Atenció a l’Audiència, que trobo que si es fes en pantalla seria fantàstic. Però no puc parlar per telèfon amb la gent, ho fem per correu electrònic. Ara vaig fent altres cosetes, com la secció al Tot es mou. Aquest gener, quan vaig presentar la cavalcada de Reis en directe amb la Paula Alòs vaig ser molt feliç, i va ser molt maco ajuntar dues generacions. No em vaig sentir estranya, les càmeres i jo anem a l’una.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé

Veurem més Mari Pau Huguet en pantalla?
—De moment, faig la secció fins al juny i més enllà no hi ha res previst. No he perdut la il·lusió i tinc moltes ganes de fer programes. M’agraden molt les entrevistes en profunditat, els magazins, els nens, els concursos… Sóc molt tastaolletes.

Us heu penedit mai de no haver marxat de TV3?
—No, perquè és casa meva. L’única cosa que em sap greu és no haver provat l’experiència americana una vegada que em van venir a buscar de la FOX de Miami per a fer un programa similar a L’Hora de Mari Pau Huguet, però a l’americana, que vol dir més sang i fetge. A mi no m’agrada burxar ni travessar límits, però em va quedar el dubte de si hauria estat bé provar-ho. A TV3 em van dir que hi anés i tornés sense cap problema, però tenia la sensació que deixaria plantat el meu equip. Al senyor de Miami, fins i tot, li vaig preguntar si podia fer-lo només a l’estiu! [Riu.] També em van trucar del Diario de Patricia, però tampoc no era el meu estil.

Al Servei d’Atenció a l’Audiència contesteu els correus dels espectadors, les queixes, les demandes i els dubtes. Què us hi trobeu?
—Ara és divertit, perquè l’estrella dels dubtes és Eufòria: com anar de públic, les entrades del concert… L’estic patint molt, aquesta eufòria! Avui m’han preguntat per què no han posat mai una cançó d’Oques Grasses. I també hi ha preguntes sobre el Club Super3: he perdut el carnet, no m’han arribat les invitacions d’aniversari… O gent que suggereix canvis de guió al Com si fos ahir. La gent no té clar que ja se sap com s’acabarà!

No us trobeu queixes polítiques?
—No gaires. A vegades, sobre el tractament de les notícies, sobretot en períodes electorals. Ara amb el català també hi ha alguns comentaris: “Han dit això i no és correcte”. Tots som humans i en un directe tots ens podem equivocar. Hi ha gent molt purista. Tinc la sensació que, més que mirar la televisió i gaudir, algunes persones pensen “a veure com l’enxampo”. Tot i que està molt bé que ens ho diguin, nosaltres ho comuniquem als lingüistes.

Sobre el català, heu explicat que quan presentàveu era estrany que triéssiu entrevistats castellanoparlants. Ara sovint es critica que la quantitat de castellà a TV3 ha augmentat. Què en penseu?
—Aleshores no passava res si venia un convidat que parlava castellà, però et deien que li fessis l’entrevista en català, si t’entenia. Hi havia una certa tendència a donar preferència als convidats que parlaven català, o que l’entenien. I menys presència de castellà. Després s’ha anat obrint. Això implicava acotar molt els entrevistats, perquè el país és molt petit… Ho entenia, perquè era per a preservar la nostra llengua. Crec que abans el català a TV3 es preservava més.

Què ha passat?
—Potser que abans no es feien certs programes que ara sí que es fan, programes que potser abans associàvem més a altres cadenes. No sé si abans s’hauria fet Eufòria.

Però Eufòria demostra que es poden fer plenament en català.
—I tant! L’èxit ha estat fulgurant i és un gran producte. Els guions de les sèries també han canviat molt, estem oberts a molts temes. Això està molt bé, però no hem d’oblidar que TV3 va néixer per a difondre el català, és la seva raó d’existir.

Què caldria canviar?
—Ser-ne tots conscients, no és culpa de ningú. Hem anat obrint i essent més liberals: “No passa res, parlem en castellà”. També està bé, però aquesta no és la idea de TV3. Encara em trobo molta gent que em diu que va aprendre el català amb mi i amb tots els que feien televisió llavors. Hi havia gent castellanoparlant que posava TV3 per escoltar català. Aquesta era la filosofia de la televisió.

VilaWeb
VilaWeb

A part de la qüestió del català, ara que teniu una secció que consisteix a mirar el passat de TV3, què hi canviaríeu?
—Crec que les coses van tenir el seu moment… Una vegada vaig anar de convidada al programa de l’Albert Om i vam comparar la seva careta de presentació del programa amb la meva. El meu inici durava una eternitat! El de l’Albert era molt ràpid. Vist ara, el meu inici el trobes avorrit i lent. Sí que trobo a faltar un programa com el Vostè jutja, un debat donant veu a la gent.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies