Fotografia: Bombers de la Generalitat.

Marc Castellnou, cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), és des de fa anys un dels bombers analistes de referència a qui els mitjans recorren quan hi ha un incendi. S’explica de manera didàctica i l’experiència li permet d’apartar les emocions quan es crema una zona forestal com el que es va originar a la Torre de l’Espanyol, a pocs quilòmetres de Tivissa, el seu poble. A banda els efectes a curt termini i les causes dels incendis, Castellnou ens fa reflexionar sobre l’absència d’una política per a gestionar els nostres boscs, com els hem abandonat i per què el nostre consum reverteix directament sobre el paisatge.

Hi ha moltes probabilitats que hi torni a haver un incendi com el que es va originar al Baix Ebre?
—Sí. La situació d’ara mateix és pitjor que la d’abans de l’incendi. Imagineu-vos que heu tingut la grip i quan ja esteu bé, recaieu. La segona vegada sempre serà pitjor que la primera perquè esteu més febles. Doncs el bosc, després de la primera bufetada que ha rebut està més dèbil; ha fet més calor i està més estressat, i si hi ha més foc, cremarà amb més intensitat. La temperatura extrema que hi ha hagut ha deixat el bosc totalment fora de joc. I si a sobre venim d’un hivern extremadament sec, a la primavera ha plogut poc i el juny ha estat el més càlid de la història, doncs hem d’esperar els pitjors incendis. Ja ho vàrem dir a principi de juny i els fets ho han demostrat. Ara caminem cap a un episodi pitjor.

Parleu d’un bosc estressat, dèbil… Com si fos un ésser humà.
—Sí perquè és un ecosistema i, com a tal, és viu, pateix i vol sobreviure igual que nosaltres. Tots formem part de la biosfera i el bosc en si és un ecosistema. I nosaltres vivim al mig. A vegades som nosaltres que ens separem del bosc i pensem que no forma part del nostre entorn, però sí que en forma part. De fet, en depenem. Hi ha en joc la capacitat de viure en aquest país que es diu Catalunya. No és broma. Hem de mantenir l’espai on vivim.

Vivim d’esquena al bosc?
—Es viu totalment d’esquena al bosc. Per a la nostra societat és un decorat. I em demanen què es pot fer per a prevenir els incendis. Sempre se’n culpen els polítics, assenyalem el govern i sembla que no se’n pugui culpar la societat. És evident que els qui governen han de desplegar polítiques per a garantir que tot el territori sigui viu i s’hi pugui viure. Però nosaltres, com a societat, com a individus, amb les nostres decisions tenim la capacitat d’influir en el paisatge. Entre tots anem fabricant un país que viu d’esquena al bosc. Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi. I no cal anar gaire lluny. Només cal veure el col·lapse de les civilitzacions al llarg de la història, quan eliminen l’ecosistema on viuen i acaben desapareixent. Nosaltres fem això mateix. I Catalunya és en una cruïlla, la cruïlla més curta entre l’Atlàntic i la Mediterrània, aquesta vall de l’Ebre que connecta els dos mars a la plana dels Pirineus. Estem extremadament exposats al canvi climàtic i som en una cruïlla de biodiversitat. És clau per a nosaltres i per al nord d’Europa que mantinguem això.

Dieu que aquests últims vint anys el nostre paisatge ha deixat de ser el paisatge agrícola forestal que teníem i, com a conseqüència, tenim una zona forestal més bruta. És per aquest motiu que hi ha tants incendis?
—El concepte de ‘brut’ és molt antròpic, molt humà. El bosc, o és madur i sa, o no. Bàsicament els nostres ecosistemes es van regenerant després de segles de tenir-ho gairebé tot conreat, i són ecosistemes molt joves. Però a aquests ecosistemes joves els falten moltes espècies. Tu no veuràs ramats de cérvols i herbívors caminant pertot arreu perquè nosaltres, en milers d’anys, hem fet que l’ecosistema sigui molt humà. A aquest ecosistema li falten peces i l’hem d’ajudar a madurar. Evidentment, un mosaic agrícola forestal és molt més resistent contra els incendis. Però un paisatge ordenat en mosaic també ho és. Per tant, ens falta entendre que hem d’invertir en el paisatge i els boscs per a fer-los resistents al canvi climàtic i per tant, hem de fabricar el paisatge de demà.

Fotografia: Bombers de la Generalitat.

I com es fa?
—Amb eines d’ordenació forestal. És a dir, puc agafar el meu territori i afavorir les estructures mixtes de roures i pi, o estructures de bosc amb matoll, o mosaic de bosc temperat de coníferes… Un incendi necessita una inèrcia i si cada X metres ha de canviar la manera de cremar i l’energia que en treu, l’incendi perd inèrcia i per tant és molt fàcil d’apagar. Entendre l’ecosistema és clau, entendre l’economia rural és clau, però també que els nostres ecosistemes han de madurar i nosaltres hi podem intervenir. Hem d’ajudar el bosc a fer el seu camí perquè participem en un paisatge que es va regenerant després de segles d’haver-lo ocupat agrícolament.

Creieu que no es fomenta prou que els propietaris desbrossin els boscs?
—Sí. És un problema molt important i s’hauria de facilitar que les zones forestals protegides tinguessin recursos de gestió. Al final tots ens queixem quan al bosc crema, però quan no crema ningú no es recorda que s’hi ha d’invertir. I s’ha de fer transversalment, és a dir, comptant amb el pagès, el propietari forestal, els ambientòlegs… Tota aquesta transversalitat necessita recursos i necessitem una economia de país enfocada cap aquí; no podem subvencionar i prou. Hem de repensar i reconstruir un paisatge per a sobreviure als desafiaments del canvi climàtic; no podem pensar que tindrem un paisatge com hem tingut aquests últims anys, sense evolucionar. És dinàmic i el clima l’estressa molt. Els incendis són la part més visible d’aquest desequilibri.

Hi ha d’haver un pacte de país, doncs?
—Hem de crear bioeconomia o economia verda, és a dir, el paisatge ha de ser viu i no pot ser un mer decorat. Se n’ha de preservar la diversitat i s’hi ha de poder reinvertir. És un compromís de tots. L’altre dia demanava a la presentadora de ‘FAQS’ quant temps feia que no menjava cabrit, i em va dir que no ho sabia. Doncs si no mengem cabrit no hi ha pastors a les muntanyes; i no tenim oli d’oliva d’aquí, vol dir que no hi haurà oliveres a la Torre de l’Espanyol; i si els mobles de casa no són de la fusta del país, doncs difícilment podrem tenir les pastures de faig del Pirineu. És tota una dinàmica. Hem abandonat el nostre paisatge i com a país cal recuperar l’interès, la inversió, la defensa, l’interès i la protecció del nostre paisatge.

Fotografia: Bombers de la Generalitat.

El despoblament de les zones rurals és un dels efectes col·laterals
—I tant. El despoblament és conseqüència del fet que no hi ha vida. Els últims vint anys la Torre de l’Espanyol s’ha despoblat molt. Ara ens exclamem i ens escandalitzem perquè s’ha cremat. Bé, jo el 1993 ja vaig anar a un incendi a prop de la Torre de l’Espanyol, concretament, a la Palma Ebre. I l’incendi va ser petit: mil hectàrees. Per què? Doncs perquè hi havia molts més espais conreats que no pas ara. Ara l’incendi ha corregut tant perquè la major part dels espais abandonats eren plens d’herbassar i matollar, que cremen molt de pressa. No eren boscos madurs que cremen més a poc a poc i per tant em deixen més temps, com a bomber, per a apagar-lo. Si no entenem tot això, no serveix de res lamentar-nos. Tan fàcil com això: un paisatge gestionat i sa ens evita grans incendis. Que no volem invertir en paisatge? Preparem-nos per a grans incendis. Que tu no et vols cuidar? Prepara’t per a morir jove. Les coses clares, i no cal fer-hi tants tombs.

Us preocupa que l’interès de tants mitjans es desfaci d’aquí a quatre dies?
—Pregunteu als de l’Empordà quants projectes s’hi han fet. Es van quedar bastant sols. Avui fa vint-i-cinc anys dels incendis de la Catalunya Central del 1994. No ha canviat. El país s’ha continuat despoblant. Ens agrada molt parlar-ne, però demà ja parlarem d’una altra cosa. És que ens agrada molt parlar del nostre país, però ens l’estimem molt poc; estimem més el nostre melic.

Es presenta un cap de setmana amb males previsions?
—Aquest cap de setmana tornarà a fer tanta calor com el passat. L’única nota positiva és que en principi ha de fer vent a partir de diumenge. La situació havia de ser caòtica, però ara sembla que no. Fins i tot potser podem tenir tempestes i uns dies per a recompondre equips i material.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb